Dissabte de la vint-i-novena setmana del temps ordinari

Penseu en el moment en què un jardiner s'atura davant d'una figuera que no ha donat fruit. Potser ha estat regant-la, podant-la, esperant pacientment sota el sol ardent, amb les mans plenes de terra i el cor ple d'esperança. I quan, després de tres anys, les branques continuen buides, el propietari vol tallar-la. Però el jardiner, amb una tendresa que només pot venir d'algú que estima la vida fins i tot quan és fràgil, diu: «Senyor, deixa-la encara aquest any. Jo l'aixecaré, hi posaré adob, i potser donarà fruit». És una imatge d'una paciència infinita, d'una cura que no es rendeix mai.

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mateixa vitalitat, aquesta capacitat de fer que la vida florís al seu voltant. Penseu en la seva curiositat insaciable. No era només un noi brillant que es perdia en els sistemes complexos de la tecnologia o que somiava amb la precisió d'una 'Con Chim Airlines'. Era un noi que, amb una senzillesa corprenedora, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre trencar-la, no va caldre fer un gest espectacular; el que importa és que el seu cor estava a punt, lliure, generós. Estava 'llest' per a l'amor. Aquest esperit generós és el fruit que el Ben va donar en la seva curta vida, una collita d'amor que continua alimentant els cors dels qui el van conèixer.

Avui, sant Pau, en la carta als Efesis, ens parla de la unitat del Cos de Crist. «Viure d'una manera digna de la crida que heu rebut... vivint la veritat en l'amor, creixem en tot cap a aquell que és el cap, Crist». El Ben va viure aquesta veritat. Va viure amb una integritat que el feia ser un 'photocopy' del seu pare, no només en els trets físics, sinó en aquesta ambició sana, en aquest desig de fer les coses bé, de ser un bon fill, un bon germà, un bon amic. Quan miro el Ben, no veig una vida interrompuda; veig una vida que ha arribat a la seva plenitud en l'amor de Déu, una vida que ha crescut cap a la 'plena estatura de Crist'.

Però hem de ser honestos. Hi ha dies en què el silenci a casa és tan dens que gairebé es pot tocar. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el món ha perdut el seu color habitual. La cadira buida no és només un moble; és un buit que crida. I enmig d'aquest patiment, a vegades, s'infiltra una ombra cruel, una pregunta que us rosega per dins: «Vaig fer prou? Vaig passar per alt algun senyal?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan Jesús es va trobar amb la tragèdia dels Galileus o amb la torre de Siloam que va caure, Ell mai va buscar culpables. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una negligència, no és cap error humà. El vostre amor pel Ben va ser el seu cel a la terra. No vau fallar en res. Déu no us demana comptes d'allò que escapa al control humà. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt en la seva misericòrdia. El Ben no va ser una víctima de la mala sort; va ser un fill estimat, un germà protegit, una vida que va brillar amb la llum de Déu fins a l'últim alè.

L'Evangeli d'avui ens presenta un Jesús que ens sacseja amb la paràbola de la figuera. De vegades ens sentim com aquella figuera que no ha donat fruit, o com el jardiner que esgotat, demana una oportunitat més. Jesús és el jardiner que, amb una paciència que no s'acaba mai, ens diu: «Jo l'aixecaré». Ell és qui ens cuida, qui ens posa adob, qui ens sosté quan ens sentim massa dèbils per continuar. El Ben ja no necessita aquest adob; ell ja està al Banquet del Cel, gaudint de la llum que no té cap capvespre. Però vosaltres encara esteu aquí, en el camí, i el Senyor us cuida amb la mateixa tendresa que el Ben tenia pel seu oncle, amb la mateixa dolçor que el Ben tenia quan somreia al seu germà Ryan.

Ryan, germà estimat, tu portes una part d'aquesta història que només tu coneixes. Tu saps què significa compartir els jocs, els secrets i la complicitat que només dos germans coneixen. Sé que trobes a faltar el teu company d'aventures. No tinguis por de seguir endavant, de construir el teu futur amb la certesa que el Ben t'acompanya. Ell no ha marxat a un lloc on no et pugui veure; viu en la teva fortalesa, en la teva manera de mirar el món amb la mateixa curiositat que ell tenia. Quan et sentis sol, recorda que el Ben està orgullós del noi en què t'estàs convertint cada dia. No et carreguis amb el pes de ser perfecte; el teu germà t'estimava tal com eres, i aquest amor és una llum que no s'apaga mai.

Alan i Thao, el Senyor us crida avui a la pau. El Ben està al Banquet del Cel, allà on no hi ha més llàgrimes ni més malalties. Recordeu el somni del pare, on el Ben, sa i fort, deia: «No et preocupis, jo us vigilaré». Aquestes paraules no són un consol barat; són una veritat profunda. El Ben és el vostre àngel, i el seu amor és la vostra força. Ell, juntament amb sant Carlo Acutis, intercedeix per vosaltres, per la vostra família, i per tots aquells que, com vosaltres, caminen per la vall del sofriment. La Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va veure marxar el seu Fill, us comprèn d'una manera que cap ésser humà pot igualar. Ella és la vostra Mare, i ella sosté el Ben en les seves mans maternals, assegurant-vos que el vostre fill està en pau.

No intenteu carregar tot el pes del món avui. El camí és llarg, i Déu no té pressa. Ell us acompanya en cada pas, en cada llàgrima, en cada moment de silenci. Quan arribeu a casa, busqueu un espai per estar en silenci amb el Senyor. No cal que digueu res. Només digueu: «Senyor, aquí estic. El Ben és teu, i jo també». Deixeu que aquesta certesa us calmi el cor. El Ben us espera amb el mateix somriure que us va regalar cada dia. Ell ja ha passat el 'test', com deia en el somni, i ara viu en la plenitud de la llum. Vosaltres sou els seus pares, sou la seva família, i aquest vincle és etern. Que la pau de Déu, que sobrepassa tota intel·ligència, guardi els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist, el nostre Senyor.

I abans d'acabar, vull donar-vos una cosa senzilla per emportar-vos avui: quan sentiu el pes de l'absència, recordeu el somriure del Ben. Aquest somriure no era només un gest; era una declaració que l'amor, la bondat i la curiositat per la vida són més fortes que la mort. Quan veieu un avió creuar el cel, o quan noteu un petit acte de bondat al vostre voltant —potser algú que ajuda un altre sense esperar res a canvi—, reconegueu en això l'empremta del Ben. Ell continua viu en cada gest d'amor que feu. Ell és la llavor que, plantada en el jardí de Déu, continua donant fruit per a tots vosaltres. Aneu en pau, sabent que no esteu sols, que el Ben us espera, i que el Senyor, el jardiner de les nostres ànimes, us estima amb un amor que mai, mai us abandonarà. Amén.