Memòria de Santa Francesca Xavier Cabrini, verge

Penseu en el moment en què un explorador, en la quietud d'un matí clar, observa un ocell que s'enlaira. No és un vol erràtic; té una direcció, una intenció, una llei interna que el guia cap a l'horitzó. L'ocell no es pregunta si el vent serà suficient; confia en la força que l'ha creat i en l'aire que el sosté. Avui, en la memòria de Santa Francesca Xavier Cabrini, la litúrgia ens convida a mirar aquesta mateixa confiança, una confiança que no s'atura davant les fronteres, ni tan sols davant la frontera última entre la vida i l'eternitat.

En la segona carta de Joan, llegim unes paraules que ressonen amb una dolçor particular: «M'he alegrat molt de trobar alguns dels teus fills que caminen en la veritat, tal com hem rebut el manament del Pare». Caminar en la veritat. No vol dir caminar sense dolor, ni sense interrogants. Vol dir caminar sabent qui som i a qui pertanyem. El Ben, el nostre estimat Benjamin Vo, va entendre aquesta veritat d'una manera que ens commou profundament. Recordeu la seva fascinació per l'aviació, la seva passió pels Boeing 737? Ell no només mirava els avions; ell entenia la seva lògica, la seva precisió, la seva capacitat de connectar el món. Quan somiava amb la seva «Con Chim Airlines», hi havia en ell una puresa d'esperit que cercava, en la tecnologia i en la lògica, un reflex de l'ordre diví. El Ben era un noi que buscava la veritat amb una curiositat que, en el fons, era una forma de pregària.

Però avui, hem de ser valents i mirar de cara la veritat, perquè la veritat és l'única que ens permet caminar sense caure. Thao, Alan, Ryan, sé que en aquests cinc mesos el silenci a casa vostra no és un silenci de pau, sinó un silenci que crida. Sé que hi ha nits en què la tristesa us envolta com una boira espessa, i en què el cor us fa preguntes que semblen no tenir resposta. De vegades, en la solitud, la temptació de mirar enrere i buscar una explicació, o fins i tot una culpa, és una ombra que intenta acompanyar-vos. Vull dir-vos, amb tota la tendresa del meu sacerdoci, que aquestes preguntes no venen de Déu. No hi ha cap error en el vostre amor. No hi ha cap ombra en la manera com vau cuidar el Ben. La malaltia, el sofriment que va haver de passar el vostre fill, no és mai un càstig, ni és el resultat de res que haguéssiu pogut evitar. De vegades, la vida és com una tempesta que cau sobre els més innocents sense que ningú pugui aturar-la. No hi ha culpa en el vostre amor. El vostre amor va ser el refugi, el port, la pista d'aterratge segura per al Ben. Ell va ser estimat fins a l'últim alè, i aquest amor és el que ha quedat gravat en el cor de Déu per sempre. Déu no us assenyala; Ell us abraça. I el Ben, que ara reposa al Banquet del Cel, sap que vau ser els millors pares del món. Ell us mira, us somriu i us demana que no us deixeu vèncer per la tristesa.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens parla d'un temps de canvi, d'un temps en què el Fill de l'Home serà revelat. Ens parla de la dona de Lot, que va mirar enrere i va quedar immobilitzada. «Recordeu la dona de Lot», ens diu. Per què? No perquè el passat no sigui important, sinó perquè mirar enrere amb l'ànima encadenada a la pèrdua ens impedeix veure la llum que el Senyor ens ofereix avui. El Ben no voldria que miréssiu enrere per buscar el que s'ha perdut, sinó per celebrar el que s'ha rebut. Ell era un noi que, amb la senzillesa d'un nen, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre trencar-la, no va caldre donar els diners, però l'oferta ja era un acte de santedat. Aquest és el Ben que heu de guardar en el cor: no el Ben que va patir, sinó el Ben que estimava sense mesura, el Ben que volia donar-ho tot, el Ben que vivia amb una generositat que traspassava les seves pròpies limitacions de nen.

Ryan, germà petit, el teu dolor és un tresor. No tinguis por de sentir-lo, però no deixis que esdevingui una presó. El Ben t'estimava profundament, i el seu amor per tu és una força que t'acompanya en cada pas que fas. Ets el germà d'un àngel; porta aquest regal amb dignitat i alegria. El Ben et mira des de la llum del Senyor, i la seva joia és la teva força. No tinguis por de ser feliç, perquè el Ben està compartint aquesta felicitat amb tu des de l'eternitat.

Quan el pare va somiar amb el Ben el 25 de juny, i el Ben li deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết» —«Pare, he superat totes les proves»—, no era un somni qualsevol. Era una finestra oberta a la veritat de Déu. El Ben ha passat totes les proves. Ell està bé. La seva ànima, tan curiosa i brillant, ara coneix la lògica de l'amor infinit. I quan el pare li deia: «Des d'ara, estaràs al cel per sempre», i el Ben, després d'un moment de tristesa, deia: «No passa res, us vigilaré», ens mostrava el seu cor de fill, un cor que no s'ha tancat, sinó que s'ha expandit per abraçar-vos des de la llum. Aquesta és la vostra esperança. No és una esperança que neix de l'oblit, sinó una que neix de la presència.

Sant Joan ens recorda que «qui roman en l'ensenyament té el Pare i el Fill». El Ben va romandre en l'ensenyament de l'amor. Ell va viure com si el Cel fos real, com si cada gest de bondat tingués un pes etern. I vosaltres, en la vostra generositat, en el pou que heu construït a Cà Mau, en el vostre suport als més necessitats, esteu continuant aquest vol. Esteu fent que el Ben continuï donant vida, aigua, esperança. El seu llegat no és la seva absència; és la seva presència a través de la vostra bondat. Cada vegada que ajudeu algú, cada vegada que feu un gest de bondat en el seu nom, el Ben somriu. El seu llegat no és la seva absència, és la seva presència a través de la vostra generositat.

No us sentiu culpables per tornar a somriure en el futur. El Ben no voldria que el vostre amor per ell es convertís en una presó. Ell voldria que el vostre amor fos un pont cap a la vida. La vida que el Senyor ha donat al Ben és més forta que la mort. Aneu, doncs, com a temple de Déu, i deixeu que la seva llum us guiï sempre. El Ben us espera al Banquet, on el temps ja no existeix i on les distàncies s'esborren. Quan arribeu a casa, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». I sentiu com la pau baixa sobre la vostra llar, com un avió que aterra finalment en la seguretat del port, en el cor de Déu. No us deixeu vèncer pel desànim. El camí és llarg, sí, però no el feu sols. El Senyor és el vostre pastor, i el Ben és la llum que us recorda que el Banquet del Cel és real, que és a prop, i que us espera. Aneu amb aquesta certesa. Aneu amb aquesta pau. El Ben està bé, i vosaltres, estimats pares i germà, sou envoltats per l'amor infinit de Déu, que mai abandona els seus fills. Amén.