Dedicació de la Basílica del Laterà

Penseu en el moment en què entreu a una casa que ha estat plena de vida, on cada racó guarda el ressò d'una rialla o el rastre d'una conversa. Potser és la casa dels avis, o la vostra pròpia llar, on els marcs de les portes encara conserven les marques de l'alçada dels fills que creixen. Hi ha una santedat en aquests espais, no perquè les parets siguin de pedra, sinó perquè s'hi ha estimat. Avui, la litúrgia ens convida a celebrar la dedicació de la Basílica del Laterà, la catedral de Roma, la «mare» de totes les esglésies. Però el profeta Ezequiel, en la primera lectura, ens porta molt més enllà d'un edifici de pedra. Ens parla d'un riu que brolla des de sota el llindar del temple. Un riu que no s'atura. Un riu que, allà on arriba, ho transforma tot. «Allà on el riu arriba, tot serà vivificat».

Imagineu aquest riu. No és una aigua estancada, no és un dipòsit tancat. És un flux constant que purifica, que dona vida, que fa créixer arbres fruiters a les seves ribes, fulles que són medicina i fruits que alimenten. Aquesta és la imatge que vull que avui portem al cor: la vida de Déu no és una cosa que es posseeix, és una cosa que flueix. I vosaltres, Alan, Thao, Ryan, sou el llit d'aquest riu. El vostre amor pel Ben, el vostre plor, la vostra memòria, tot això no és un buit estèril. És el flux de la gràcia que continua, que batega, que busca la vida fins i tot en la sequedat del dolor.

El Ben, el nostre estimat Benjamin, tenia aquesta capacitat de fer fluir la vida. Recordeu la seva passió per l'aviació, aquell somni de crear una aerolínia, la seva 'Con Chim Airlines'? Quan el Ben parlava d'avions, no ho feia com un tècnic fred. Ho feia amb una curiositat que era, en el fons, una forma de reverència davant la capacitat humana de connectar mons, de vèncer distàncies, de fer possible allò que semblava impossible. Ell entenia que un avió no és només metall; és una promesa de viatge, una possibilitat de trobada. Ben vivia amb aquesta mirada oberta, sempre buscant el següent enlairament, sempre preparat per a la bellesa.

Però avui hem de parlar de la veritat, perquè la veritat és l'única que ens fa lliures. La veritat és que el dolor per la pèrdua d'un fill, d'un germà, és una ferida que no es tanca amb paraules boniques. És una ferida que s'ha de portar amb dignitat. Thao, Alan, sé que hi ha dies en què el silenci a casa sembla una paret infranquejable. Sé que el vostre cor busca desesperadament una resposta, una explicació, una raó. De vegades, en la foscor de la nit, la temptació de la culpa s'apropa. «I si hagués fet això? I si haguéssim vist allò?». Vull dir-vos, amb tota la força que em dona l'Evangeli, que aquestes preguntes no venen de Déu. Déu no us acusa. Déu no us assenyala. El sofriment que ha travessat la vostra família no és el resultat de cap error vostre, ni d'una falta de cura, ni d'una absència de pregària. La malaltia, en aquest món que encara espera la redempció total, de vegades és com una tempesta que cau sobre els més innocents sense que ningú pugui aturar-la. No hi ha culpa en el vostre amor. El vostre amor va ser el refugi, el port, la pista d'aterratge segura per al Ben. Ell va ser estimat fins a l'últim alè, i aquest amor és el que ha quedat gravat en el cor de Déu per sempre.

En l'Evangeli d'avui, Jesús neteja el temple. Fa fora els mercaders. Els seus deixebles recorden el salm: «La zel de casa teva em consumeix». Jesús no està enfadat perquè el temple sigui lleig; està enfadat perquè han convertit un lloc de trobada amb el Pare en un mercat de canvis. Ell vol que el temple sigui un lloc de silenci, de trobada, de presència. I després, davant la incredulitat dels qui li demanen un senyal, els diu: «Destruïu aquest temple, i en tres dies l'aixecaré». Ell parlava del temple del seu Cos. I aquí és on la vostra vida i la del Ben es troben amb la de Jesús. Sant Pau ens ho diu clarament: «No sabeu que sou temple de Déu i que l'Esperit de Déu habita en vosaltres?». El Ben no ha marxat a un lloc llunyà. Ell habita en el temple de Déu, i Déu habita en vosaltres. Quan us sentiu sols, recordeu que el Ben no és un record en una fotografia. Ell és una part viva del temple de Déu, i vosaltres, en la vostra tristesa i en la vostra esperança, sou les pedres vives d'aquest mateix temple.

Ryan, germà petit, el teu dolor és preciós. No tinguis por de sentir-lo. El Ben t'estimava, i aquest amor no s'ha esvaït. Quan miris al cel, quan pensis en els vostres somnis, quan sentis que la vida et demana ser fort, recorda que tens un germà que és un àngel al Banquet del Cel. Ell no voldria que t'aturessis. Ell voldria que volessis. Ell voldria que la teva vida sigui tan plena de curiositat, de bondat i de generositat com la seva. Recordeu aquell moment en què el Ben, amb la senzillesa d'un nen, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va caldre fer-ho, però l'oferta ja era el regal. Això és el que el Ben us deixa: la certesa que el cor humà està fet per donar-se. No us guardeu el dolor, lliureu-lo a Déu. Deixeu que el riu de la gràcia, del qual parla Ezequiel, regui la vostra tristesa fins que esdevingui una font de vida per als altres.

Potser us pregunteu: «Com puc continuar?». La resposta no és un pla, no és una estratègia, no és una fórmula. La resposta és la presència. El Senyor és el vostre refugi i la vostra força, un auxili sempre a punt en les tribulacions. Ell no us treu el dolor, però el travessa amb vosaltres. Ell és el riu que corre pel mig de la vostra ciutat, en el silenci de la vostra llar. Quan tingueu por, quan el pes de l'absència sigui massa gran, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». Aquesta frase, senzilla i humil, és la clau que obre el temple del vostre cor.

El Ben va viure quinze anys d'una intensitat que molts no assoleixen en tota una vida. Va viure el viatge, va viure l'alegria, va viure l'amor. Ara, ell descansa en la pau total. Quan el pare va somiar amb el Ben el 25 de juny, i el Ben li deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết» —«Pare, he superat totes les proves»—, no era un somni qualsevol. Era la veu de la fe que us deia que el vostre fill està bé. Ell ha passat la prova de l'amor, i ara us espera al Banquet. Ell us mira, us somriu, us anima a continuar, a fer créixer la vostra 'Con Chim Airlines' personal, la vostra manera de fer volar l'esperança en aquest món que tant en necessita.

No us sentiu culpables per la felicitat que pugueu sentir en el futur. No us sentiu culpables per tornar a somriure. El Ben no voldria que el vostre amor per ell es convertís en una presó. Ell voldria que el vostre amor fos un pont cap a la vida. Cada vegada que ajudeu algú, cada vegada que feu un gest de bondat en el seu nom —com el pou que heu construït a Cà Mau, que és un signe tan bell de la seva vida que continua donant aigua viva als necessitats—, el Ben somriu. El seu llegat no és la seva absència, és la seva presència a través de la vostra generositat.

Avui, en sortir d'aquí, us demano que porteu a casa una sola cosa. No un gran propòsit, no una gran resolució. Simplement, quan torneu a casa i el silenci us envolti, no tingueu por. Asseieu-vos en el seu lloc preferit, o mireu una de les seves coses, i digueu: «Ben, estem junts en el Senyor». I sentiu com el riu d'Ezequiel flueix a través de la vostra casa, purificant, sanant, fent créixer vida on semblava que només hi havia sequedat. El temple de Déu no és lluny; és aquí, en el vostre amor que perdura, en la vostra fe que resisteix, en la vostra esperança que no s'apaga mai. El Senyor és amb vosaltres. El Ben és amb vosaltres. I el Banquet us espera a tots. No us deixeu vèncer per la tristesa, perquè la vida que el Senyor ha donat al Ben és més forta que la mort. Aneu, doncs, com a temple de Déu, i deixeu que la seva llum us guiï sempre. Amén.