Memòria de Sant Ignasi d'Antioquia, bisbe i màrtir

Hi ha una manera de caminar per la ciutat a la nit, quan el trànsit s'ha apaivagat i les llums dels fanals projecten llargues ombres sobre el paviment, en què tot sembla immòbil, com si el món hagués retingut la respiració. Enmig d'aquest silenci, un jove pot aixecar els ulls cap al cel i seguir amb la mirada la silueta d'un avió que s'enlaira, travessant el núvol més distant fins a fondre's en la foscor. Penseu en aquesta quietud, en aquesta atenció fixa que no demana res a canvi, només la pura fascinació per allò que s'eleva. El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mateixa mirada. No era només que li agradessin els avions, o que passés hores observant les rutes i somiant amb la seva pròpia aerolínia, la 'Con Chim Airlines' —un nom que feia aparèixer aquell somriure tendre i un petit gigoteig d'alegria quan en parlava—. Era una atenció profunda a la bellesa de l'ordre, a la lògica de la creació, a la precisió d'un món que ell ja intuïa molt abans que molts de nosaltres. Amb aquella ment brillant que resolia problemes d'àlgebra avançada quan tot just era un nen, i amb la curiositat d'un enginyer que explorava els sistemes més complexos del núvol digital, el Ben vivia amb una obertura d'esperit extraordinària. Però el que definia el fons de la seva ànima no eren només els nombres ni els codis, sinó una dolçor innata, un afecte net que es mostrava en cada gest, en cada salutació matinal quan baixava les escales per dir el primer «bon dia» al seu pare.

Avui, la Paraula de Déu ens obre exactament aquest horitzó. En la carta de sant Pau als Efesis, sentim unes paraules que semblen escrites a la mida d'una vida com la del Ben: «Que el Déu de nostre Senyor Jesucrist, el Pare de la glòria, us doni un esperit de saviesa i de revelació per a conèixer-lo; que us il·lumini els ulls del cor perquè sapigueu quina és l'esperança de la seva crida, quina la riquesa de la glòria de la seva herència entre els sants». Penseu en aquesta frase: «que us il·lumini els ulls del cor». No diu només els ulls de la ment, tot i que el Ben tenia una ment privilegiada; diu els ulls del cor. Sant Pau parla d'una grandesa de poder que va actuar quan Déu va ressuscitar Crist d'entre els morts i el va asseure a la seva dreta als cels, molt per damunt de tota autoritat i de tot nom que es pot anomenar. El Ben coneixia la mecànica del vol, però ara viu allò que cap avió no pot assolir: la presència directa d'aquell Pare de la glòria. La seva intel·ligència, la seva curiositat, el seu desig de mirar més enllà no eren res més que un reflex d'aquesta llum eterna que ja bressolava el seu interior des del primer dia.

Però abans que puguem abraçar aquesta llum amb plenitud, hem de travessar la veritat del nostre dolor. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el calendari ha perdut el seu ritme habitual. Sé que hi ha matins on el silenci de la casa pesa com una llosa de plom, i nits on la memòria torna a portar el ressò d'aquella veu que deia «Mẹ» o «Ba». I enmig d'aquesta geografia de l'absència, s'infiltra de vegades una ombra freda, una pregunta muda que es cargola al fons del pit: «Hauria d'haver vist abans els senyals? Podria haver fet alguna cosa diferent? Vaig fallar en algun moment?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan els deixebles caminaven per camins plens d'interrogants sobre el sofriment, Jesús mai va assenyalar culpables; mai va dir que el dolor fos el resultat d'una falta o d'una negligència d'aquells que estimen. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una mirada distreta, no és cap error humà. El vostre amor pel Ben va ser absolut, un refugi incondicional on ell va créixer estimat, protegit i comprès. Déu no us demana comptes d'allò que escapava de tot control possible. Vostè, Alan, vostè, Thao, vau ser els millors pares que el Ben podia tenir; el vostre amor va ser la terra ferma on ell va plantar les arrels de la seva bondat. Deixeu anar la culpa, perquè Déu ja l'ha dissolt en la seva misericòrdia.

L'Evangeli d'avui ens porta directament al cor d'aquesta confiança. Jesús diu als seus deixebles: «A tothom qui em confessarà davant dels homes, també el Fill de l'home el confessarà davant dels àngels de Déu». I després, afegeix una paraula d'una extrema delicadesa sobre els moments de prova: «Quan us portaran a les sinagogues, davant dels magistrats i de les autoritats, no us preocupeu de com us defensareu o de què diràveu, perquè l'Esperit Sant us ensenyarà en aquell mateix moment el que cal dir». Penseu en aquesta promesa. El Ben no va necessitar defensar-se amb arguments; el seu testimoni va ser la seva pròpia vida, la seva generositat pura i senzilla. Recordeu aquell moment, d'una bellesa gairebé dolorosa, quan el Ben, amb només quinze anys, va dir als seus pares que volia lliurar tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William que patia una malaltia greu? No va caldre trencar la guardiola, ningú no va haver de destruir res; el que importava era el gest d'un noi que estava disposat a entregar-ho absolutament tot, sense reservar res per a ell, mogut només per l'amor familiar. Aquesta no era una bondat calculada; era el fruit d'un cor que ja vivia sota la inspiració de l'Esperit Sant. El Ben confiava, i aquesta confiança no s'ha apagat.

I tu, Ryan, estimat germà, portues una part tan important d'aquesta història. Tu saps què significa compartir un espai, un silenci, una rialla i una complicitat que només dos germans coneixen. Sé que trobes a faltar el teu company d'aventures, el qui entenia les teves bromes i compartia els teus somnis. No tinguis por de seguir endavant, de construir el teu futur amb la certesa que el Ben t'acompanya de veritat. El teu germà no és un record llunyà; viu en la teva fortalesa, en la teva manera de mirar endavant, en la bondat que tu mateix reparteixes al teu entorn. Quan sentis el vent o miris passar un avió al cel blau, recorda que el Ben està allà dalt, celebrant cada pas que fas, orgullós del germà en què t'estàs convertint.

Alan i Thao, sé que el camí de cada dia demana un coratge que sovint sembla exhaurit. Però mireu el Salm d'avui: «Heu donat al vostre Fill el domini sobre les obres de les vostres mans». El Ben no s'ha perdut en el no-res; està sostingut per aquelles mateixes mans que van modelar els estels i van fundar els cels. La Mare de Déu, que va conèixer el dolor d'una pèrdua incommensurable al peu de la creu, us cobreix amb el seu mantell maternal. Ella sap què significa veure marxar un fill estimat, i per això us sosté quan les forces flaquegen, portant-vos suaument cap a la pau de son Fill Jesucrist.

En sortir d'aquí avui, no us carregueu amb propòsits impossibles. Feu només una petita cosa: quan sortiu al carrer i mireu un instant el cel obert, pronuncieu el nom del Ben en veu baixa. I en aquell breu silenci, deixeu que la pau de Déu —una pau que no s'explica amb paraules, sinó que s'experimenta al fons de l'ànima— us calmi el cor. El Ben està a casa, envoltat de llum, i des d'allà us espera amb un somriure que ja no coneix cap ombra. Amén.