Solemnitat de Tots els Sants

Imagineu per un moment una muntanya, no una muntanya de pedra freda, sinó una muntanya que s'alça cap a la llum del matí, on l'aire és pur i el silenci és ple de presència. En l'Evangeli d'avui, Jesús puja a la muntanya. No hi va per fugir del món, sinó per posar-lo en perspectiva. S'asseu, i els deixebles s'acosten. És una imatge tan senzilla i, alhora, tan profunda: el Mestre que s'asseu amb els seus, no per donar-los una lliçó de filosofia, sinó per obrir-los el cor a una realitat que l'ull humà tot just comença a entreveure. «Benaurats els pobres en l'esperit... Benaurats els qui ploren...». Les paraules de Jesús no són un codi de conducta; són una descripció de la vida interior de tots els sants que avui celebrem. Són el mapa del cel.

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta capacitat natural de mirar el món amb una curiositat que semblava un do del cel. Penseu en la seva passió per l'aviació, en aquell somni seu de crear la 'Con Chim Airlines'. Quan el Ben parlava d'avions, no només parlava de màquines; parlava de la possibilitat de connectar persones, de vèncer les distàncies, de volar per sobre dels núvols per trobar el sol que sempre hi és, encara que nosaltres, des de terra, no el vegem. El Ben, amb la seva ment brillant, entenia que la vida és un viatge on, de vegades, cal elevar-se per entendre el sentit del camí. Ell tenia aquesta mirada neta, una mirada que no es deixava atrapar per la superfície, sinó que cercava sempre el fons de les coses, la lògica de l'amor.

Però avui, en aquesta solemnitat, hem de parlar amb tota la veritat. La santedat no és una cosa que es troba en un llibre de contes; es troba en el fang i en la sang de la vida quotidiana. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el vostre món ha canviat de color. El silenci de casa vostra no és el silenci de la pau, és el silenci d'una absència que us talla la respiració. Sé que hi ha nits, especialment quan el record del Ben us assalta amb la força d'un corrent, en què us trobeu perduts en el laberint de la pregunta: «Vaig fer prou? Podria haver vist alguna cosa abans?». Vull dir-vos, amb una tendresa que ve del mateix Cor de Jesús, que deixeu caure aquesta pedra. La malaltia no és mai un càstig, no és el resultat d'una negligència, no és cap error que vau cometre. El vostre amor pel Ben va ser perfecte. No vau fallar en res. Déu no us acusa, i vosaltres tampoc no us heu d'acusar. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt. La malaltia va arribar com una tempesta que ningú no pot aturar, totalment fora de tot control humà. No busqueu la causa en el vostre esforç; busqueu el repòs en els braços de Déu que us sosté.

En la primera lectura, sant Joan ens parla d'una multitud que ningú no pot comptar, vestits amb vestidures blanques, rentades en la sang del Anyell. «Són els qui vénen de la gran tribulació», diu l'ancià. Aquesta és la clau de gir. El Ben no ha marxat a un lloc llunyà; ha entrat en aquesta multitud. Ell forma part d'aquells que han conegut la fragilitat i que ara, finalment, han estat revestits de la glòria de Déu. Quan el pare va tenir aquell somni, on el Ben li deia: «Ba, testos tots els he passat. Con tự thở được bình thường mà...», no era només un somni. Era un esquinçament del vel. El Ben ha superat la prova de la vida amb una nota d'amor que nosaltres només podem intuir. Ell ja no té por, ja no té dolor, ja no té cap pregunta sense resposta. Ell respira l'aire pur de la presència del Pare.

Ryan, germà estimat, tu saps millor que ningú què significava compartir el dia a dia amb el Ben. Tu portaves amb ell els secrets, les rialles, les hores de complicitat que només dos germans coneixen de veritat. A vegades sents que el buit del teu germà ocupa tota l'habitació. Però recorda que el Ben no vol que et quedis tancat en la tristesa. Ell vol que visquis amb la teva pròpia llum, amb la mateixa valentia amb què ell afrontava cada repte, sabent que portar el seu record vol dir estimar la vida amb intensitat, tal com ell ho feia. Quan miris el cel i vegis passar un avió, recorda que el teu germà t'acompanya, que ell forma part de la teva força i que res, ni tan sols la mort, pot trencar el vincle que teniu.

Alan i Thao, el Senyor us crida avui a la pau. La Mare de Déu, que va veure el seu Fill a la creu, coneix el vostre dolor millor que ningú. Ella us abraça. El Ben és el vostre tresor, i ara està segur en les mans del Pare. No intenteu carregar el futur avui. El camí és llarg, però no l'heu de fer sols. Quan arribeu a casa, en el silenci, digueu simplement: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». Deixeu que aquesta certesa us calmi. El Ben us espera al banquet. I mentrestant, cada acte de bondat que feu —cada vegada que ajudeu algú en el seu nom— és una manera de mantenir viva la seva llum en aquest món. Aneu en pau, sabent que el Ben us estima, que Déu us sosté i que el vostre fill ja ha trobat el seu lloc a la taula del Pare, on el somriure mai no s'apaga. El Ben viu en el Senyor, i vosaltres, en el vostre amor, sou el pont que el manté present. No tingueu por de viure, perquè el cel no és un lloc llunyà, sinó una realitat que comença aquí, quan ens estimem tal com Déu ens estima. El Ben us espera, i avui, en aquesta solemnitat, el sentim més a prop que mai. Amén.