Dimarts de la vint-i-setena setmana del temps ordinari

Penseu en la senzillesa d'una habitació al capvespre, on la llum del dia comença a retirar-se i deixa pas a una quietud que gairebé es pot tocar. Hi ha una mena de silenci que no és buit, sinó que està ple de presència. En l'Evangeli d'avui, Jesús entra en una casa, la casa de Marta i Maria. No hi ha cap gran esdeveniment, cap miracle espectacular, només la trobada quotidiana entre el Mestre i dos cors que l'estimen de maneres diferents. Marta està ocupada, amb el deler de qui vol oferir el millor, amb les mans plenes de tasques, amb la ment dividida per la preocupació de ser una bona amfitriona. Maria, en canvi, ha escollit una altra via: s'asseu als peus de Jesús. No fa res, aparentment. No serveix la taula, no corre d'una banda a l'altra. Simplement escolta. I en aquesta escolta, Maria troba el centre de tot.

El nostre estimat Benjamin tenia aquesta mateixa capacitat de centrar-se en allò que realment importava. Recordeu la seva curiositat insaciable? No era una curiositat dispersa; era una atenció profunda, gairebé reverent. Quan el Ben s'abocava a estudiar el funcionament d'un avió o quan es perdia en la lògica d'un codi que ell mateix escrivia, no estava només treballant; estava escoltant el món, intentant comprendre la bellesa i l'ordre que Déu ha posat en la creació. Hi havia en ell una puresa de cor que el feia ser el noi que, sense que ningú li ho demanés, volia oferir tot el que tenia per ajudar algú que estimava. Aquell gest, el d'oferir la seva guardiola per al seu oncle William, no va ser un acte de grandesa externa, sinó una prova de la seva interioritat. El Ben sabia, amb la intuïció dels que estimen de veritat, que el que realment val la pena no és el que tenim a les mans, sinó el que portem dins del cor.

Però avui hem de ser sincers sobre la veritat que ens fa mal. Quan el silenci de la casa es fa pesat, quan l'absència de la veu del Ben ressona en els passadissos, la pregunta de Marta sembla la nostra pròpia pregunta: «Senyor, no us fa res?». És una pregunta humana, plena de dolor, plena de la confusió que sentim quan el món sembla no encaixar com voldríem. Alan, Thao, Ryan, sé que en aquests moments el vostre cor s'assembla al de Marta. Esteu carregats, esteu preocupats per moltes coses, pel pes d'un dol que no té dies de descans. I potser, al fons de la vostra ànima, us pregunteu on és Jesús enmig d'aquest buit. Vull dir-vos una veritat que no és un consol barat, sinó una certesa de la fe: Jesús no només és en el vostre dolor; Ell és el dolor mateix que ha estat transformat en amor per la seva presència.

Sant Pau, en la primera lectura, ens parla de la seva pròpia vida. Ell, que havia estat un perseguidor, que havia volgut destruir l'Església, va ser trobat per la gràcia. «Quan Ell, que m'havia escollit des del si de la meva mare, em va cridar per la seva gràcia...», diu Pau. Aquesta és la clau. El Ben no va ser un accident. Ell va ser escollit des del si de la seva mare, teixit amb amor per Déu, cridat a ser una llum que, encara avui, continua brillant. Pau no va intentar explicar el seu passat; simplement va deixar que la gràcia de Déu el definís de nou. I això és el que us demano avui: no intenteu explicar el misteri del vostre dolor amb la lògica humana. Deixeu que la gràcia de Déu us defineixi, que us digui que sou estimats, que el Ben és a les mans del Pare, i que el vincle que teniu amb ell és un vincle que la mort no pot desfer.

Ryan, germà estimat, tu que has compartit tantes hores de rialles i de somnis amb el Ben, no tinguis por de seure als peus del Senyor. De vegades, el millor que podem fer no és fer res, sinó simplement estar. Estar presents, estar oberts, estar disposats a escoltar el silenci on Déu parla. El Ben està al Banquet del Cel, i des d'allà, ell et convida a viure amb la mateixa passió que ell tenia. No deixis que la tristesa et robi la teva pròpia curiositat, la teva pròpia capacitat de meravellar-te. Quan miris cap al cel, recorda que el teu germà és allà, i que ell està orgullós de veure com camines, com creixes, com portes el seu nom amb tanta dignitat.

I a vosaltres, Alan i Thao, pares que porteu un amor tan gran que només es pot mesurar amb el dolor que sentiu, vull que sentiu aquesta paraula de pau: sou uns pares extraordinaris. El Ben us va triar. Ell sabia que en vosaltres trobaria l'amor, la seguretat i la tendresa que necessitava per ser el noi que va ser. No us deixeu vèncer per la culpa, ni us guardeu preguntes que només us fan mal. Déu no us està mirant per veure si vau fer prou. Ell us mira amb una compassió infinita. El Ben està al cel perquè Déu l'estima, i Déu us estima a vosaltres tant com a ell. Cada vegada que feu un acte de bondat en el seu nom, cada vegada que ajudeu algú en silenci, el Ben està treballant a través de vosaltres. La seva vida no s'ha esvaït; s'ha convertit en una font que continua fluint, com aquell pou d'aigua que porta vida als necessitats al Vietnam. El seu amor, el vostre amor, és una font que no s'asseca.

La millor part, diu Jesús, és escoltar. Maria ha escollit la millor part. Avui, la millor part per a vosaltres no és trobar respostes, no és entendre el «per què» de tot, sinó seure. Seure en la presència de Déu, deixar que Ell us abraci, deixar que el seu amor penetri en les esquerdes del vostre cor. El Ben és ja en aquesta part millor, en la plenitud de la visió de Déu. Ell ja no està preocupat, ja no està cansat. Ell és en la pau absoluta, i des d'allà, us fa un gest. Us diu que no tingueu por, que la vida que heu compartit ha estat un regal que cap mort pot esborrar. La seva presència continua entre nosaltres en cada acte de bondat que feu en el seu nom.

No us demano que oblideu el vostre dolor, perquè el dolor és el preu de l'amor, i és un preu que tots paguem amb gratitud perquè hem estimat un fill tan meravellós. Però us demano que deixeu que la llum de Crist entri en les esquerdes d'aquest dolor. Avui, en sortir d'aquí, no busqueu respostes intel·lectuals. Busqueu un moment de silenci. Mireu el cel, potser veureu un ocell o un avió traçant una línia blanca sobre el blau, i en aquell instant, digueu el seu nom: «Ben». Recordeu la seva alegria. Recordeu la seva bondat. I sapigueu que, en aquell mateix instant, ell us està somrient a vosaltres des de la casa del Pare. No esteu sols en aquest camí. Els àngels us envolten, i el Ben, el vostre fill, el vostre germà, està entre ells, cuidant-vos, esperant-vos, estimant-vos. Que la Mare de Déu, que també va conèixer el dolor de perdre un fill i que ara l'acull amb la seva tendresa materna, us doni la força per viure cada dia amb l'esperança que l'amor mai no mor. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.