Dijous de la vint-i-setena setmana del temps ordinari

Penseu en un amic que truca a la porta a mitjanit. És una hora incòmoda, una hora en què el món hauria d'estar en silenci, en repòs. Els llums estan apagats, la casa està tancada amb pany i clau, i la fatiga del dia pesa sobre les espatlles. Però algú és a fora, amb les mans buides, demanant pa perquè un convidat ha arribat i no té res per oferir-li. És una imatge d'urgència, gairebé de desesperació. Jesús ens diu avui que la resposta a aquesta petició no arriba per una obligació formal, sinó per la insistència, per la confiança que no es cansa de trucar. «Demaneu i rebreu; cerqueu i trobareu; piqueu i us obriran».

El nostre estimat Benjamin Vo era un noi que entenia, amb la lògica pura del seu cor brillant, que la vida és una sèrie de preguntes que cal fer amb valentia. Recordeu la seva curiositat insaciable? No era només un desig d'aprendre matemàtiques o de desxifrar els secrets de la infraestructura del núvol; era una set de vida, una set de trobar el sentit en tot el que l'envoltava. Quan el Ben s'asseia davant d'una pantalla per escriure codi, o quan mirava cap al cel seguint la trajectòria d'un avió, hi havia una mena de pregària silenciosa en la seva atenció. Ell era aquell que no es conformava amb la superfície. Ell sempre buscava el «perquè» i el «com» de la bellesa del món. I en aquesta curiositat, hi havia una confiança absoluta en el seu Pare, una confiança que el feia sentir que, fins i tot en les preguntes més grans, ell mai estaria sol.

Però avui hem de mirar la veritat que ens fa mal, sense filtres. Alan, Thao, Ryan, sé que hi ha nits en què la porta de la vostra pròpia casa sembla tancada amb pany i clau. Hi ha nits en què el silenci no és de repòs, sinó d'absència. I en aquest silenci, la vostra pregària pot semblar-vos com la d'aquell amic a la porta: «Senyor, on ets? Encara estic aquí, encara demano, encara busco». És un dolor que no es pot amagar, una ferida que no es tanca amb paraules boniques. Vull que sàpigueu que aquesta insistència vostra, aquest plor que de vegades és l'única pregària que us surt de dins, és preciós als ulls de Déu. No és una falta de fe. És la prova que el vostre cor, com el del Ben, continua buscant el Bé, continua buscant la llum.

En la primera lectura, Sant Pau renya els gàlates per la seva estupidesa, per voler tornar a la llei quan ja han rebut l'Esperit. Els recorda que tot el que han viscut no ha estat en va. I això és el que us dic avui: la vida del Ben, els quinze anys de llum, de somriures, de viatges, de somnis compartits… res d'això ha estat en va. No va ser una casualitat, ni un joc de l'atzar. Va ser una obra de l'Esperit. Aquell noi que, amb una generositat que ens deixa sense alè, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William, no era un noi que actuava per llei o per obligació. Era un noi que actuava per amor pur. Aquest amor no s'esborra amb la mort. Aquest amor és el que us sosté ara, encara que no ho sentiu.

I aquí m'aturo, perquè sé que en el silenci d'algunes nits, quan el cansament s'ajunta amb la tristesa, s'infiltra una pregunta que és com una espina. Una pregunta que molts pares porten amagada, preguntant-se si podrien haver fet més, si hi ha alguna cosa que se'ls va escapar. Escolteu-me bé avui. Recordeu Jesús quan li van preguntar qui havia pecat perquè un home nasqués cec: ni ell ni els seus pares. La malaltia i la mort no són cap càstig, no són cap error, no són la vostra responsabilitat. Hi ha dolors en aquest món que escapen a tot control humà, que arriben com una tempesta sobtada, i cap vigilància, cap esforç, cap amor, per immens que fos, hauria pogut evitar-ho. Deixeu caure aquesta pedra de la culpa. Déu no us acusa. Déu us abraça. Sou uns pares que han estimat amb una força que travessa el cel.

Jesús ens fa una pregunta que ha de ressonar en el fons de la vostra ànima: «Quin pare entre vosaltres, si el fill li demana un peix, li donarà una serp?». El Pare del cel no és un desconegut que ens nega el pa. Ell és el Pare que ha rebut el Ben amb els braços oberts. I si el vostre fill, el Ben, us pogués parlar ara mateix des del Banquet del Cel, no us diria que teniu la culpa de res. Us diria que la vostra vida continua tenint un propòsit. Ryan, germà meu, tu que has estat el company de tantes aventures, el teu germà Ben no ha marxat. Ell viu en la teva manera de ser, en la teva bondat, en la teva valentia per seguir endavant. Quan sentis que el pes és massa gran, recorda que el Ben està al Banquet del Cel, mirant-te amb aquell somriure que il·luminava tot el seu rostre. Ell està orgullós de tu. Està orgullós de veure com creixes, com vius, com portes el seu nom en el teu cor.

El Ben, amb la seva passió per l'aviació, segurament entenia millor que ningú el que significa un vol que ens porta més enllà del que podem veure. Ell volia crear la seva 'Con Chim Airlines', una companyia de somnis, de connexions, de fer el món més petit. I ara, des de la perspectiva de l'eternitat, el Ben continua volant. La seva vida, la seva bondat, continua donant fruit, com aquell pou d'aigua que porta vida als necessitats al Vietnam, un signe silenciós de com l'amor de Ben segueix fluint. No és una coincidència que la seva vida hagi deixat aquesta marca. És la prova que el que es dona amb amor no s'acaba mai.

Avui us vull demanar una cosa senzilla, una cosa que podeu fer en sortir d'aquí. No busqueu grans explicacions teològiques. Busqueu un moment de silenci, potser al vespre, quan el cel comença a canviar de color. Mireu cap amunt, com el Ben feia quan mirava els avions, i digueu el seu nom en veu baixa: «Ben». No com un crit de dolor, sinó com un acte de confiança. Digueu-li que l'estimeu. I després, resteu en silenci. Deixeu que el Pare del cel us ompli de la seva pau. Recordeu que el mateix Esperit que va guiar el Ben durant la seva vida és el mateix Esperit que us sosté a vosaltres avui.

No esteu sols en aquest camí. El Ben està al Banquet del Cel, al costat de tots els sants, intercedint per vosaltres, demanant per vosaltres, estimant-vos amb una intensitat que no té límits. I la Mare de Déu, que sap què significa perdre un fill i veure'l tornar a la glòria, us té sota el seu mantell. Ella us acompanya en cada pas, en cada llàgrima, en cada moment de buit. Confieu en ella. Confieu en el Pare. I sobretot, confieu en l'amor que us uneix al Ben, un amor que és més fort que la mort, un amor que és el pa que el Pare us dona cada dia, encara que de vegades us sembli que la porta està tancada. La porta s'obrirà, i allà, en la llum de l'eternitat, us retrobareu tots. Fins llavors, viviu amb l'esperança que el vostre fill no ha marxat, sinó que s'ha avançat per preparar-vos el camí. Que la pau de Déu, que supera tot el que podem entendre, guardi els vostres cors en Crist Jesús. Amén.