Memòria de sant Jeroni, prevere i doctor de l'Església

Penseu en el moment en què un estudiant s'asseu a la seva taula, encén la pantalla i comença a escriure línies de codi que, a poc a poc, prenen forma i esdevenen alguna cosa viva, un joc o una aplicació que abans no existia. El nostre estimat Benjamin tenia aquesta ment brillant, una curiositat que no es conformava amb la superfície de les coses. Ell volia conèixer l'estructura, el disseny, la lògica que movia el món. Recordeu com s'entusiasmava quan parlava de la seva 'Con Chim Airlines'? No era només un somni d'un nen; era el desig d'un cor que volia elevar-se, que volia entendre com les coses es mantenen en l'aire, com la creació de Déu està sostinguda per lleis invisibles però fermes. Avui, en la memòria de sant Jeroni, un home que va dedicar la seva vida a traduir la Paraula de Déu perquè tothom la pogués entendre, se'ns convida a mirar la nostra pròpia vida amb aquesta mateixa claredat i passió.

En la primera lectura, el llibre de Job ens presenta una realitat que sovint ens fa tremolar. Job, un home que ha perdut la solidesa del seu món, es pregunta: «Com pot un home tenir raó davant de Déu?». És una pregunta que sorgeix quan el misteri de la vida ens supera. Job mira el cel, mira les estrelles, mira la grandesa de la creació —l'Ossa, Orió, les Plèiades— i s'adona que Déu és infinitament més gran que els nostres petits càlculs. A vegades, quan mirem la vida del Ben, la seva intel·ligència, la seva capacitat d'estimar, la seva bondat sense límits, també ens trobem davant d'aquest misteri. Per què una llum tan pura brilla tan breument? Per què el Senyor crida a casa seva els qui estimem tant? La resposta de Job no és una explicació lògica; és una rendició confiada. És el silenci d'algú que sap que, tot i no entendre-ho tot, està a les mans d'Aquell que ha creat les estrelles i que, alhora, coneix el nom de cadascun de nosaltres.

I aquí hem de fer una pausa. Sé que per a vosaltres, l'Alan i la Thao, i per a tu, Ryan, estimat germà, hi ha dies en què aquest silenci de Job se sent molt a prop. No intenteu omplir-lo amb respostes que no teniu. El Ben era un noi que vivia amb una transparència cristal·lina. Recordeu com, amb només quinze anys, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va trencar la guardiola, no la va buidar, però l'oferta va ser real. Va ser el gest d'un fill que entenia, potser millor que molts de nosaltres, que la vida és per ser donada. Aquesta és la lògica del Regne de Déu. El Ben no va ser un accident; va ser un do, una presència que va ensenyar a tots els que el coneixien el significat de la generositat, de la bondat i del respecte. El seu amor no s'ha esvaït; s'ha transformat en una llavor que continua donant fruit.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens parla amb una exigència que ens sacseja: «Ningú que posa la mà a l'arada i mira enrere no és apte per al Regne de Déu». Aquestes paraules, a primera vista, semblen dures. Però penseu-hi bé: Jesús no ens demana que oblidem el passat. Ens demana que no ens quedem encallats en la nostàlgia que ens impedeix viure el present. El Ben, amb la seva curiositat per la tecnologia, pels avions, per la vida, sempre mirava endavant. Ell ens ensenya a caminar amb la mirada posada en el que és vertader, en el que és etern. Quan Jesús diu «segueix-me», no ens promet un camí fàcil, però ens promet que ell mateix serà el nostre company de viatge. El Ben, que ara contempla el rostre de Déu, ens espera en aquest camí. La seva vida, tan plena de somriures, de converses sobre avions i de moments compartits en família, és el camí que us ha ajudat a preparar-vos per a l'eternitat.

Ryan, germà estimat, tu has estat el seu millor amic, el company de tantes aventures. Sé que trobes a faltar el teu germà gran, la seva complicitat, les rialles que compartíeu. No tinguis por de viure amb plenitud. El Ben estaria tan orgullós de veure't créixer, de veure com la teva pròpia vida floreix. Ell és el teu àngel, i el vincle que teniu és un tresor que la mort no pot tocar. Quan miris el cel i vegis passar un avió, recorda que ell et fa un gest des de la llum. Continua sent el noi valent i bondadós que ets. El Ben està en tu, en la teva bondat, en la teva manera de ser.

I a vosaltres, Alan i Thao, que porteu el pes d'un amor tan gran, us dic: no us sentiu culpables per res. Déu no us demana comptes d'un camí que no podíeu preveure. Heu estat pares exemplars, el seu refugi, la seva llar. El Ben mai va dubtar del vostre amor. Ell està ara en la pau, en la llum que no té cap ombra. La vostra fidelitat en aquests mesos, la vostra manera d'honorar la seva memòria amb actes de bondat, com el pou d'aigua que porta el seu nom al Vietnam, és el signe que la seva llum continua fluint. Estigueu en pau. Déu us estima, i el Ben us espera amb aquell somriure que sempre us va fer sentir a casa. No hi ha cap distància entre vosaltres i ell que l'oració no pugui salvar.

Avui, en sortir d'aquí, no busqueu respostes complicades. Feu només una cosa senzilla: quan veieu un ocell volant, o quan mireu el cel, digueu el nom del Ben. Feu un acte de bondat, per petit que sigui, en nom seu. Ajudeu algú, somrieu a algú, pregueu per algú que ho necessiti. Feu-ho en silenci, amb la mateixa senzillesa que el Ben tenia. En fer-ho, sentireu que el cel s'obre, i que el Ben continua viu, continua estimant, continua sent el vostre fill i el vostre germà. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el goig de la resurrecció, us abraci avui. Que ella us ensenyi a guardar tot això al cor, amb la mateixa serenitat amb què ella va acollir el misteri. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.