Memòria de Sant Lleó el Gran, Papa i Doctor de l'Església

Penseu en el moment en què un avió, després d'un llarg vol, comença el seu descens. Els motors canvien el seu to, el tren d'aterratge baixa amb un so mecànic precís, i tot el pes de la màquina es prepara per trobar la fermesa de la pista. Hi ha una mena de confiança absoluta en aquest procés: una confiança en la física, en els instruments, en el pilot, i finalment, en la terra que ha de sostenir l'arribada. Avui, en la memòria de Sant Lleó el Gran, la litúrgia ens convida a reflexionar sobre la nostra pròpia «pista d'aterratge» espiritual. Sant Pau, a la carta a Titus, ens parla de viure amb seny, justícia i pietat, «tot esperant l'esperança benaurada».

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mirada fixada en l'horitzó. Recordeu la seva fascinació pels avions? No era només un passatemps; era una manera de llegir el món. Quan el Ben parlava de la seva 'Con Chim Airlines', hi havia en els seus ulls una llum que anava més enllà de la tecnologia. Ell entenia que, per volar, calia una disciplina, una preparació, una fidelitat a les regles del vol. I ell aplicava aquesta mateixa lògica a la seva vida. Era un noi que entenia que la grandesa no està en el soroll, sinó en la consistència. En el fet de ser, com diu Pau, un model de bones obres en tot. Ben era així: un noi de paraula, d'una intel·ligència brillant que no el feia distant, sinó més curiós, més obert al món, més capaç d'estimar els detalls.

Però avui, hem de parlar de la veritat, perquè la veritat és l'única que ens permet aterrar amb suavitat enmig de la tempesta del dolor. L'Evangeli de Lluc ens presenta una imatge que ens pot semblar dura: el servent que, després de treballar tot el dia al camp, ha d'arribar i servir el seu amo abans de menjar ell mateix. Jesús diu: «Quan hàgiu fet tot el que us han manat, digueu: Som servents inútils; hem fet el que havíem de fer». Aquestes paraules no són un menyspreu. Són un alliberament. Són el recordatori que la nostra vida no es mesura pel que aconseguim, ni pels nostres èxits, sinó per la nostra pertinença a Déu. El Ben, en la seva curta però plena vida, va entendre això d'una manera intuïtiva. Ell no buscava ser el centre; ell buscava ser part de la família, part de la creació, part de l'amor.

Alan, Thao, Ryan, sé que en aquests quatre mesos el silenci a casa és sovint un convidat pesat. Sé que el vostre cor, en la solitud, es fa preguntes que no tenen resposta. De vegades, la temptació de mirar enrere i buscar una explicació, o fins i tot una culpa, és una ombra que intenta acompanyar-vos. Vull dir-vos, amb tota la tendresa del meu sacerdoci, que aquestes preguntes no venen de Déu. No hi ha cap error en el vostre amor. No hi ha cap ombra en la manera com vau cuidar el Ben. La malaltia no és mai un càstig, ni és el resultat de res que haguéssiu pogut evitar. De vegades, la vida és com un vol que troba una turbulència inesperada, una cosa que escapa a tot control humà, a tota vigilància. No us culpeu per no haver pogut evitar allò que era inevitable. Déu no us assenyala; Ell us abraça. I el Ben, que ara reposa al Banquet del Cel, sap que vau ser els millors pares del món. Ell us mira, us somriu i us demana que no us deixeu vèncer per la tristesa.

Recordeu aquell somni del pare, el 25 de juny? El Ben, fort, sa, amb el seu pantaló verd, dient: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết... Con tự thở được bình thường mà». Aquell somni no era una casualitat. Era una finestra oberta a la veritat de Déu. El Ben ha passat totes les proves. Ell està bé. La seva ànima, tan curiosa i brillant, ara coneix la lògica de l'amor infinit. I quan el pare li deia: «Des d'ara, estaràs al cel per sempre», i el Ben, després d'un moment de tristesa, deia: «No passa res, us vigilaré», ens mostrava el seu cor de fill, un cor que no s'ha tancat, sinó que s'ha expandit per abraçar-vos des de la llum. Aquesta és la vostra esperança. No és una esperança que neix de l'oblit, sinó una que neix de la presència.

Ryan, germà petit, el teu dolor és un tresor. No tinguis por de sentir-lo, però no deixis que esdevingui una presó. El Ben t'estimava profundament, i el seu amor per tu és una força que t'acompanya en cada pas que fas. Quan miris el cel, quan pensis en els vostres somnis, quan et sentis sol, recorda que tens un germà que és un àngel. Ell no voldria que t'aturessis. Ell voldria que volessis, que estudiessis, que descobrissis el món amb la mateixa passió que ell tenia. Ets el germà d'un àngel; porta aquest regal amb dignitat i alegria.

Sant Lleó el Gran, el sant que avui celebrem, deia que «la nostra participació en el cos i la sang de Crist no tendeix a cap altra cosa que a transformar-nos en allò que rebem». La vida del Ben va ser això: una transformació constant en l'amor que ell rebia de vosaltres. Aquell gest tan bell del Ben, quan va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William, és el signe més clar de la seva ànima. No va caldre trencar-la, no va caldre donar els diners, però l'oferta ja era un acte de santedat. Ell ja havia après el secret de l'Evangeli: que la vida només té sentit quan s'ofereix. I vosaltres, en la vostra generositat, en el pou que heu construït a Cà Mau, en el vostre suport als més necessitats, esteu continuant aquest vol. Esteu fent que el Ben continuï donant vida, aigua, esperança.

No tingueu por del futur. El Senyor és el pilot d'aquest vol. Encara que el camí sembli fosc, encara que la pista no es vegi, Ell és qui guia. I el Ben us espera al final, al Banquet, on el temps ja no existeix i on les distàncies s'esborren. Avui, quan sortiu d'aquí, no us emporteu el pes de les preguntes, emporteu-vos la lleugeresa de la certesa. El Ben està bé. Ell us estima. I el Senyor, que ens ha donat el Ben com un regal, ara el guarda per a vosaltres. Quan arribeu a casa, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». I sentiu com la pau baixa sobre la vostra llar, com un avió que aterra finalment en la seguretat del port, en el cor de Déu. Amén.