Dilluns de la vint-i-sisena setmana del temps durant l'any

Penseu en el moment en què un nen, ple d'entusiasme i amb els ulls brillants, es posa a mirar el cel per veure passar un avió. No és només curiositat; és un acte de meravella pura, un moment on el món sencer sembla aturar-se perquè una cosa gran, una cosa que vola, travessa el blau infinit. El nostre estimat Benjamin tenia aquesta capacitat de mirar més enllà del que era obvi, de trobar bellesa en la mecànica del món i de somiar amb una 'Con Chim Airlines' que no era només un joc, sinó una finestra oberta a l'infinit. Quan ell parlava d'aquests projectes, amb aquella rialla suau i la intel·ligència que el caracteritzava, no estava construint una torre de Babel; estava expressant el desig del seu cor per allò que és elevat, allò que és noble, allò que ve de Déu.

En la lectura d'avui del llibre de Job, ens trobem en un paisatge molt diferent. Job, un home recte, un home que temia Déu, es troba de sobte davant d'una pèrdua que no té nom. Tot el que tenia, tot el que era el seu món —els seus fills, la seva feina, la seva seguretat— és escombrat com per un vent del desert. I és aquí on hem de ser valents per dir la veritat abans d'arribar al consol. Hi ha dies en què la vida ens sembla una successió de pèrdues, dies en què el silenci a la taula és tan dens que gairebé es pot tocar. Sé que per a vosaltres, l'Alan i la Thao, i per a tu, estimat Ryan, hi ha racons a casa que encara conserven l'eco de la presència del Ben. La seva cadira, els seus llibres, la seva manera de dir les coses... tot això no és només memòria; és una ferida que encara batega. No intenteu amagar aquesta veritat sota paraules pietoses. El dolor és real, i Déu no ens demana que el neguem.

Però observeu què fa Job enmig de la seva devastació. «Despullat vaig sortir del ventre de la meva mare, i despullat hi tornaré. El Senyor ha donat, el Senyor ha pres; beneït sigui el nom del Senyor». Això no és resignació freda, ni és una negació del seu patiment. És l'acte més alt de la confiança humana. És reconèixer que, fins i tot quan no entenem el «per què», el nostre origen i el nostre destí estan a les mans d'Aquell que ens estima més del que nosaltres mateixos ens podem estimar. El Ben, amb la seva dolçor innata, amb la seva tendresa que el feia capaç d'oferir tot el que tenia per ajudar un oncle en dificultats, ens ensenya que la vida no es mesura per la possessió, sinó pel lliurament. Ell va viure com un fill de la llum, i aquesta llum no s'apaga quan el cos descansa.

I aleshores, l'Evangeli d'avui trenca el nostre silenci amb una escena d'una tendresa colpidora. Els deixebles, com sovint ens passa a nosaltres, estan barallant-se per qui és el més gran, per qui té més raó, per qui té el control. I què fa Jesús? No els dóna un discurs teològic complex. «Prengué un infant, el posà al seu costat i els digué: Qui rep aquest infant en nom meu, em rep a mi». Jesús ens recorda que la grandesa, als ulls de Déu, es mesura per la capacitat de ser petits, de ser humils, de ser com el Ben. El Ben no buscava ser el gran, no buscava el reconeixement; ell es trobava feliç en la seva senzillesa, en el seu somriure, en la seva manera de ser un bon fill i un bon germà. En rebre el Ben, en acollir el seu record amb amor, esteu rebent el mateix Crist.

Sé que de vegades us sentiu com els deixebles, volent impedir que altres facin el bé perquè no segueixen el nostre camí o la nostra lògica. Jesús ens diu: «No li ho impediu, perquè qui no està contra vosaltres, està a favor vostre». Això és un alliberament per a vosaltres. No heu de tenir totes les respostes. No heu de ser perfectes en el vostre dol. Si algú us ofereix una paraula, un gest, una pregària, accepteu-ho. Deixeu que la comunitat de l'amor de Déu us sostingui. El Ben no va ser un accident en el pla de Déu; la seva vida va ser un do, una llum que ha deixat una petjada que no s'esborra. La seva bondat, com aquella aigua que brolla del pou dedicat a ell al Vietnam, continua donant vida, continua refrescant els qui tenen set, continua recordant-nos que l'amor és més fort que qualsevol absència.

Ryan, germà estimat, tu que has compartit tantes aventures, tantes rialles, tants moments de complicitat, sàpigues que el Ben no és un record llunyà. Ell està present en la teva bondat, en la teva manera de mirar el futur. Quan et sentis perdut, recorda la seva valentia, la seva manera de no tenir por de provar coses noves, el seu entusiasme per la vida. Ell t'acompanya, i el vincle que teniu és una realitat que l'eternitat ja ha segellat. No tinguis por de ser feliç, de somiar, de créixer. El Ben estaria orgullós de veure't caminar amb la llum que ell t'ha ajudat a encendre.

I a vosaltres, Alan i Thao, que porteu el pes d'un amor que no ha trobat el seu destí terrenal, us dic: no esteu sols. Déu, que va veure el Ben néixer, que el va acompanyar en cada pas del seu camí, que va conèixer la seva intel·ligència, la seva curiositat i el seu cor generós, el té ara al seu costat, al Banquet del Cel. Ell està en la pau, en la llum, en la veritat. I vós, en la vostra fidelitat, esteu construint el pont que us portarà a retrobar-vos. No us culpeu de res, no carregueu amb cap pes que no sigui el de l'amor. Déu us estima, Déu us consola, i el Ben us espera amb aquell somriure que sempre us va fer sentir a casa.

Avui, en sortir d'aquí, feu només una cosa senzilla: quan veieu un ocell o un avió, mireu al cel i digueu el nom del Ben. Feu una petita acció de bondat, per petita que sigui, en nom seu. Pot ser una paraula amable a un desconegut, una ajuda a algú que ho necessita, una pregària per un nen que pateix. Feu-ho amb el cor, sense buscar recompensa. En fer-ho, sentireu que el Ben continua viu, que la seva missió d'estimar no s'ha acabat. Que la Mare de Déu, que va conèixer el dolor de perdre el seu Fill i el goig de la seva glòria, us guardi sota el seu mantell. Que ella us ensenyi a guardar tot això al cor, amb la mateixa serenitat amb què ella va acollir el misteri. El Ben és el vostre fill, el vostre germà, el vostre àngel. I Déu, que és l'Amor, és la vostra casa. Amén.