Vint-i-cinquè Diumenge del Temps Ordinari

Penseu en un matí d'estiu, quan el sol tot just comença a pintar de daurat les muntanyes, i un grup de treballadors es troba a la plaça, esperant. Hi ha una mena d'expectativa en l'aire, una esperança silenciosa de ser cridats, de tenir un lloc on posar les mans, d'esdevenir part d'alguna cosa més gran que un mateix. En Benjamin Vo, amb la seva ment tan brillant i la seva curiositat insaciable pel món, entenia aquesta mena de dedicació. Recordeu com, de petit, s'asseia a la taula amb el seu llapis i el seu paper, escrivint amb una lletra tan neta i ordenada, concentrat en l'art de crear, de construir, de donar forma a les idees. No era només un nen fent deures; era un nen que ja intuïa que la vida és una crida a treballar, a esforçar-se, a oferir el millor d'un mateix. Avui, en la paràbola de l'Evangeli, Jesús ens convida a mirar la vinya del Senyor, un lloc on la lògica del món —la lògica del càlcul, del guany i de la justícia estricta— és substituïda per una lògica completament diferent: la lògica de la generositat absoluta de Déu.

El propietari de la vinya surt una vegada i una altra. A l'aurora, a les nou, al migdia, a les tres, i fins i tot a les cinc de la tarda. Ell no busca només els més forts, ni els més ràpids, ni els que tenen més experiència. Ell busca els que estan a la plaça, els que esperen. I quan arriba el vespre, el moment de la paga, succeeix allò que ens fa estremir: tots reben el mateix. Els que han suat tot el dia i els que tot just han arribat. Els primers murmuren. Se senten enganyats. 'Has fet iguals aquests darrers i nosaltres, que hem suportat el pes del dia i la calor', diuen. I la resposta del propietari és la clau de tot: 'Amic, no et faig cap greuge... ¿O és que et fa enveja que jo sigui bo?'.

Quantes vegades, en el silenci d'aquests mesos, el vostre cor s'ha sentit com aquests primers treballadors? Quant de pes heu portat? Quanta calor heu suportat? Sé que el dolor és una càrrega que no es pot mesurar amb hores. Sé que hi ha dies en què la tristesa sembla una boira que no deixa veure el camí, i us pregunteu per què el camí ha estat així. Però avui, la Paraula de Déu ens convida a deixar de banda la comptabilitat humana. El Senyor ens diu, a través d'Isaïes: 'Els meus pensaments no són els vostres pensaments, ni els meus camins són els vostres camins'. Això no és una excusa per al sofriment; és una promesa d'un amor que supera tota la nostra capacitat de comprensió.

Ben era un noi que, en la seva joventut, va entendre la lògica del Regne de Déu. Recordeu aquella vegada que, amb una noblesa que ens deixa sense paraules, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No la va trencar, no la va buidar, no va fer cap gest dramàtic; el que importava era que, en la seva generositat, el seu primer impuls va ser el de lliurar tot el que tenia. Aquesta és la mesura d'una ànima que ja vivia segons la lògica de l'amor. Ell no estava construint sobre la sorra del món, sinó sobre la roca de la caritat. I aquest amor continua fluint. Com aquell pou d'aigua que ara porta vida a tants que tenen set en el seu nom, la bondat d'en Ben no s'ha esvaït; s'ha multiplicat. Cada gest de bondat que feu, cada vegada que ajudeu algú en el seu nom, és una prolongació de la seva vida. En Ben continua viu en l'amor que vosaltres continueu donant al món.

Alan, Thao, Ryan... sé que el buit que ha deixat en Ben és una presència constant. Sé que el silenci de casa, el record de la seva veu, la falta de les seves idees brillants, pesen en el cor. Però vull que escolteu això avui: la vostra vida, la vostra dedicació, el vostre amor per en Ben, no són un deute que hagueu de pagar. Són, en si mateixos, una ofrena d'amor. No busqueu culpables on no n'hi ha. No busqueu errors en el passat. El que hi ha és una presència que us sosté, fins i tot quan no la sentiu. Déu no us acusa. Ell us abraça, tal com el pare de la paràbola abraça tots els seus treballadors amb la mateixa generositat. La vostra fidelitat en aquests mesos ha estat un far per a molts. No heu perdut la fe, tot i que el vostre cor ha estat travessat per l'espasa. Aquesta és la vertadera fidelitat: confiar en Déu quan el camí és fosc.

Sant Pau ens diu a la segona lectura: 'Per a mi, viure és Crist'. Aquesta és la meta, el destí final. En Ben ja ha arribat a aquesta meta. Ell ja no coneix la distància, ni la confusió, ni el cansament. Ell està en el Banquet del Cel, en la presència d'aquell que és la Veritat mateixa. Ell veu la bellesa de la creació amb la qual tant somiava. Ell està en pau. I vosaltres, com a pares, heu fet la vostra part. Heu estimat, heu cuidat, heu acompanyat. Ara, deixeu que Déu us cuidi a vosaltres. Feu una cosa petita avui: un moment de silenci, potser mirant una foto d'en Ben, potser dient el seu nom en veu alta, i digueu-li: 'Gràcies, fill, per haver-nos ensenyat tant'. I sentiu la pau que sobrepassa tota intel·ligència.

Ryan, germà estimat, tu ets el testimoni viu d'aquest llegat. Sé que trobes a faltar el teu company de jocs, el teu germà gran que t'obria camins. No tinguis por de ser tu mateix, de brillar amb la teva pròpia llum. En Ben t'estimava tal com eres, i el seu amor per tu continua viu. Quan miris al cel, quan vegis un avió, recorda que ell no ha marxat del tot; ell és a la casa del Pare. Ell continua sent el teu germà gran que t'anima a viure amb la mateixa valentia que ell va mostrar en cada repte. La vostra família és una família unida per un amor que ni la mort pot trencar.

No us deixeu vèncer per la tristesa. Deixeu que l'amor que en Ben us va donar es converteixi en la força que us permeti seguir caminant. La vida d'en Ben ha estat com una llavor que ha caigut a terra i ha donat fruit. No deixeu que la tristesa us tanqui a la vida. Deixeu que el dolor us faci més profunds, més compassius, més capaços d'entendre el sofriment dels altres. Aquesta és la manera com en Ben continua viu entre nosaltres: a través de la vostra capacitat de seguir estimant, de seguir oferint, de seguir vivint malgrat tot. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor de perdre un fill, us acompanyi sota el seu mantell protector. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, fins que el Senyor, en el seu temps, ens torni a reunir tots en la pau definitiva del seu banquet. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.