Vint-i-unè diumenge del temps ordinari

Imagineu-vos per un moment dempeus a la vora d'una tanca metàl·lica, en un d'aquells espais on la ciutat s'obre i deixa pas a les pistes infinites d'un aeroport. L'aire fa olor de querosè i de viatge, una olor que barreja l'enyorança del comiat amb l'emoció de l'arribada. Sentiu la vibració a terra abans i tot de sentir el so. I de sobte, allà està: un Boeing 737, amb la seva silueta inconfusible, agafant velocitat, desafiant la gravetat, fins que les rodes deixen de tocar el terra i el morro de l'avió apunta decididament cap al blau immens. En aquell instant, el cel s'obre. No és només una màquina que s'enlaira; és una porta que s'obre a l'horitzó.

Aquesta imatge de l'obertura, de la clau que obre camins i de la visió de les altures, és la que ens regala avui la Paraula de Déu. I és la imatge que ens connecta profundament amb l'ànima d'en Benjamin Vo. En Ben, un noi que mirava el cel no només amb curiositat, sinó amb la passió de qui entén que el món és ple de portes que esperen ser obertes, ja sigui a través de la lògica d'un codi informàtic o a través de la potència dels motors d'un avió comercial.

Avui, en les nostres lectures, apareix un objecte petit però amb un poder immens: la clau. A la primera lectura d'Isaïes, Déu parla de posar «la clau de la casa de David» sobre l'espatlla d'Eliaquim. I a l'Evangeli, Jesús diu a Pere: «Et donaré les claus del regne del cel». Una clau no és només un tros de metall. Una clau és un símbol d'autoritat, de confiança i, sobretot, de possibilitat. Qui té la clau té el poder d'obrir el que està tancat i de tancar el que ha de quedar protegit. El text d'Isaïes ho diu amb una força poètica extraordinària: «quan ell obri, ningú no tancarà; quan ell tanqui, ningú no obrirà».

Però abans de parlar de la joia d'obrir les portes del cel, hem de tenir la valentia de mirar la porta que, fa exactament dos mesos, ens va semblar que es tancava amb un soroll sec i dolorós. El tretze de juny. Aquell dia, per a l'Alan, per a la Thao i per a en Ryan, va semblar que una clau girava en un pany i ens deixava a aquest costat del mur, separats d'en Benjamin. La mort té aquesta aparença de porta tancada definitivament. És el silenci a la casa, és el projecte de GitHub que es queda en pausa, és el seient buit en el proper vol que havíeu de compartir.

És necessari anomenar aquest dolor. No podem saltar-nos la tristor per arribar ràpidament a la pau. La veritat és que aquests seixanta dies han estat un desert on la pregunta de «per què?» ressona en cada racó. Per què un noi amb una ment tan brillant, amb un futur que s'enlairava com els seus estimats avions, ha hagut de marxar tan aviat? Per què les claus de la vida semblen de vegades tan misterioses i, sovint, tan injustes?

I és precisament enmig d'aquesta foscor on sant Pau, a la segona lectura, llança un crit que és alhora un reconeixement de la nostra limitació i un acte de fe absoluta: «Oh, profunditat de la riquesa, de la saviesa i del coneixement de Déu! Com en són d'escrutables els seus judicis i d'impensables els seus camins!». Pau no intenta explicar-ho tot. No ens dóna una fórmula matemàtica —tot i que en Ben les hauria entès totes— per desxifrar el misteri del patiment. El que Pau fa és reconèixer que hi ha una lògica superior, una arquitectura divina que se'ns escapa, però que està sostinguda per un amor que no té fi.

Aquí és on es produeix el gir de la nostra fe. Jesús arriba a la regió de Cesarea de Felip i fa la pregunta més important de la història: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». No pregunta què diu la gent, ni què diuen els llibres. Pregunta al cor de cada un dels seus amics. I Pere, inspirat no per la carn ni per la sang, sinó pel Pare del cel, respon: «Vós sou el Crist, el Fill del Déu viu».

En aquesta confessió de Pere és on es troba la clau mestra. Si Jesús és el Fill del Déu viu, llavors la mort no és un pany tancat per sempre, sinó un llindar. Quan Jesús li dóna les claus a Pere, no li està donant només un càrrec administratiu; li està confiant la certesa que l'amor de Déu té el poder de «lligar i deslligar» fins i tot les cadenes més pesades de la humanitat. El Regne del Cel és un espai on les portes estan obertes de bat a bat per a aquells que, com en Benjamin, han viscut amb un cor senzill i una curiositat plena de bondat.

Penseu en en Benjamin i la seva passió per l'aviació. Per a molts, un avió és només un mitjà de transport. Per a en Ben, era una meravella de l'enginyeria i de la llibertat. Recordeu com gaudia fent «airport spotting», identificant cada model, cada motor, cada aerolínia. Tenia el somni de crear la seva pròpia companyia, «Con Chim Airlines». «Con Chim», l'ocell. Hi ha una saviesa profunda en aquest nom que ell va triar amb un somriure i una rialla. L'ocell no necessita claus per obrir el cel; simplement hi pertany per naturalesa.

En Benjamin era com un d'aquests ocells de Déu. La seva intel·ligència el feia volar molt per damunt del que és habitual per a un noi de la seva edat. Mentre altres jugaven, ell explorava les infraestructures del núvol, els entorns d'AWS, el DevOps… dominava els llenguatges que construeixen el món modern. Però el més bonic és que mai no va utilitzar aquestes «claus» del coneixement per sentir-se superior. Les utilitzava per crear, per compartir amb el seu pare, per fer sentir orgullosa la seva família. El seu coneixement era una porta oberta a la connexió amb els altres.

Alan, Thao… recordeu les hores compartides mirant les pistes de l'aeroport en aquelles deu ciutats d'Europa l'estiu passat. Aquells moments no eren temps perdut; eren moments on estàveu construint, sense saber-ho, les claus del record que avui us sostenen. En Ben us mirava i veia en vosaltres el seu aeroport segur, el lloc on sempre podia aterrar i ser estimat. Ell sabia que, passés el que passés, el vostre amor era el combustible que l'empenyia a somiar.

I tu, Ryan, el seu millor amic i germà. En Ben t'ha deixat moltes claus a les mans. T'ha deixat la clau de la curiositat, la clau de l'esforç —aquell «intentar-ho és tot el que importa» que ell repetia— i la clau d'un somriure que podia il·luminar la nit més fosca. Quan et sentis trist, quan et sembli que la porta del teu germà està tancada, recorda que ell t'ha ensenyat a mirar cap amunt. Ell no està tancat en el passat; ell ha volat cap a una dimensió on el cel no té límits.

Avui, la Paraula de Déu ens diu que el que es lliga a la terra queda lligat al cel. L'amor que vau viure amb en Benjamin Vo, els viatges, les bromes sobre «Con Chim Airlines», les rialles compartides… tot això està «lligat» per sempre en el cor de Déu. Res del que és autèntic es perd. Déu no és un col·leccionista d'ànimes distants; és el Pare que guarda cada detall de la vida del seu fill Benjamin com un tresor preciós.

En Ben ja no necessita codis de programació ni manuals de Boeing per entendre el misteri de la vida. Ara ell té la clau de la visió directa. Està amb el beat Carlo Acutis, un altre jove que entenia que l'autopista cap al cel es construeix amb l'amor i la tecnologia posada al servei del bé. Imagineu-los junts, dos esperits brillants, intercedint per tots nosaltres, demanant que les portes de la ciència s'obrin per trobar cures, i que les portes dels nostres cors s'obrin per rebre el consol.

Vull parlar també a tots els qui ens acompanyeu avui, especialment a aquelles famílies que sentiu que la vostra vida s'ha convertit en una sala d'espera plena d'incertesa, o a vosaltres, nens i joves que esteu lluitant batalles que semblen massa grans. Déu no us ha tancat la porta. Encara que avui tot sembli fosc, el Senyor és aquell que «fixa com una clavilla en un lloc segur» la nostra esperança. No esteu sols en aquesta pista d'enlairament; hi ha una comunitat que prega per vosaltres i un Déu que us sosté sota les ales.

Alan i Thao, vull repetir-vos el que en Ben us va dir en aquell somni tan especial: «No passa res, jo us estaré cuidant». Creieu en aquestes paraules. No són només un producte de la imaginació; són el reflex de la veritat de l'Evangeli. El cel és obert. En Benjamin Đại Dương —el seu nom que evoca la immensitat de l'oceà— ha trobat finalment l'oceà de llum on no hi ha més tempestes.

Què ens podem endur avui d'aquesta celebració, d'aquestes claus de què ens parla Jesús? Us demano que avui, quan sortiu d'aquí, feu un gest senzill. Busqueu un moment per mirar el cel, potser si veieu un avió creuant els núvols, i recordeu que la vida és un viatge d'anada cap a la llar del Pare. I feu una cosa més: utilitzeu les vostres claus —les claus de la vostra paraula, del vostre temps, del vostre afecte— per obrir la porta de algú que estigui sol o trist. Una petita paraula amable, un gest de generositat fet d'amagat, com els que es fan en nom d'en Ben, són les claus que ens fan ciutadans del Regne del Cel ja aquí a la terra.

Que la Verge Maria, que va obrir el seu cor per ser la porta del Cel, us cobreixi amb el seu mantell. Que ella us ajudi a confiar quan els camins de Déu semblin «impensables». I que el somriure d'en Benjamin, aquell somriure ple de llum i de pau, sigui per a tots vosaltres la clau que obri cada dia l'esperança de l'eternitat.

Benjamin, vola alt, vola lliure en la teva «Con Chim Airlines» celestial, fins que tots ens tornem a trobar en l'aeroport de la pau definitiva, on ja no hi haurà més comiats, sinó només l'abraçada eterna del Pare. Amén.