Memòria de Sant Pius X, papa

Imagineu-vos per un moment dempeus enmig d'una vall immensa.

No hi ha cap soroll.

Cap ocell no hi canta, cap fulla no es mou amb el vent, cap corrent d'aigua no hi corre.

Només hi ha silenci… un silenci eixordador, feixuc, que sembla cobrir-ho tot.

I a terra, estrats i estrats d'ossos totalment eixuts.

Ossos emblanquits pel sol, desposseïts de carn, de nervis, de vida.

Un paisatge on tot sembla haver acabat per sempre, on la història s'ha aturat i on sembla que ja no hi ha espai per a cap futur.

El profeta Ezequiel es troba allà, conduït per l'Esperit del Senyor.

I Déu li fa una pregunta que ressona en la buidor d'aquella vall i que ressona també en el fons de la nostra ànima quan el dolor ens desborda:

«Fill de l'home, ¿podran reviure aquests ossos?».

Quina pregunta tan profunda.

Què pot respondre un home quan es troba davant la pèrdua, davant la mort, davant el buit absoluts?

Ezequiel no respon amb una certesa humana ni amb un optimisme buit.

No diu «sí» amb una facilitat superficial, ni diu «no» des del desesper.

Diu simplement: «Senyor Déu, tu ho saps».

En aquesta resposta hi ha tota la humilitat de la fe.

Hi ha el reconeixement que nosaltres, amb les nostres pròpies forces, no podem tornar la vida allà on s'ha apagat, però que Déu sí que té la clau de l'eternitat.

Avui, la Paraula de Déu ens convida a caminar per aquesta vall, però no per quedar-nos-hi empresonats, sinó per veure com l'alè de Déu, el seu Esperit d'amor, té el poder de fer reviure allò que semblava perdut per sempre.

Aquesta imatge de l'alè de vida —aquesta brisa invisible però omnipotent que entra en els cossos i en les ànimes— és el fil conductor que travessa tota la litúrgia d'avui.

Des dels ossos eixuts d'Ezequiel fins al gran manament de l'Evangeli de Mateu, on Jesús ens revela que l'amor a Déu i l'amor al algú altre són l'alè mateix de l'existència humana.

Sense l'amor, fins i tot la persona més forta, la ment més brillant o l'estructura més perfecta no són més que ossos eixuts, mecanismes sense vida.

És l'amor el que dona carn, nervis i alè a la nostra existència.

I és aquest amor el que ens aplega avui aquí.

Però abans de buscar la consolació, diguem la veritat.

Diguem la veritat sense cap pressa, sense dreceres pietoses, sense pretendre cobrir amb paraules ràpides una ferida que és profunda i real.

Ja fa nou setmanes.

Nou setmanes des d'aquell tretze de juny.

Seixanta-tres dies en què el món ha continuat girant a fora, però on a dins de la vostra llar el temps sembla haver agafat un ritme diferent.

Nou setmanes on el silenci de la casa s'ha tornat, en molts moments, com aquella vall d'Ezequiel: feixuc, sec, gairebé insuportable.

Quan hom perd un fill, quan un germà perd el seu millor amic, hi ha dies en què el cor se sent exactament així: com un conjunt d'ossos eixuts.

Sents que t'has quedat sense forces.

Et aixeques al matí i les coses més quotidianes requereixen un esforç titànic.

Entres a la seva habitació, veus els seus llibres, el seu ordinador, les seves coses intactes al mateix lloc… i la buidor et travessa el pit com un vent gelat.

És l'afrontament directe amb la pèrdua.

I no hem de tenir por de dir-ho: la pèrdua d'en Benjamin deixa un buit enorme.

Un buit que no es cobreix amb frases fetes ni amb consolacions superficials.

La fe cristiana no nega el dolor.

Jesús mateix va plorar davant la tomba de Llàtzer, i el seu cor es va commoure profundament davant la tristor de la mare vídua de Naín.

Déu no ens demana que no sentim el pes de la creu; Ell mateix la va carregar.

Per això, avui estem aquí per dir la veritat: sí, fa mal.

Sí, trobem a faltar en Ben amb una intensitat que només el cor d'uns pares i d'un germà pot comprendre plenament.

Però mireu què passa a la lectura d'Ezequiel quan el profeta comença a profetitzar seguint l'ordre del Senyor.

De sobte, enmig d'aquell silenci mort, es sent un soroll.

Un cruixit.

Els ossos comencen a ajuntar-se, os amb os.

Hi creixen nervis, la carn recobreix les estructures, la pell ho embolcalla tot.

Tot està a punt, perfectament format… i tanmateix, el text ens diu una cosa tulidora: «però no hi havia alè en ells».

Hi havia l'estructura, hi havia la forma, però faltava la vida.

Faltava l'alè de Déu.

I llavors el Senyor diu a Ezequiel: «Profetitza a l'alè, profetitza, fill de l'home, i digues a l'alè: Així diu el Senyor Déu: Vine dels quatre vents, o alè, i bufa sobre aquests morts perquè revisquin».

I l'alè va entrar en ells, i van reviure, i es van posar dempeus.

Aquest és el gir profund de la nostra fe.

La vida no és només una qüestió d'ossos, de carn i de biologia.

La vida és l'alè de Déu que habita en nosaltres.

I quan l'alè de Déu entra en la nostra foscor, la mort deixa de tenir l'última paraula.

I com es manifesta aquest alè de Déu enmig del nostre món?

L'Evangeli d'avui ens ho diu amb una claredat cristal·lina.

Quan el mestre de la Llei pregunta a Jesús quin és el manament més gran, Jesús no parla de rituals complicats ni de lleis fredes.

Jesús va al cor de tot:

«Estimaràs el Senyor, el teu Déu, amb tot el teu cor, amb tota la teva ànima i amb tot el teu pensament… I el segon li és semblant: Estimaràs el teu mica com a tu mateix».

L'amor és l'alè de Déu.

L'amor és allò que dona sentit a l'estructura de la nostra vida.

Totes les nostres capacitats, el nostre talent, els nostres estudis, la nostra tecnologia… tot això són com els ossos i els nervis de la lectura d'Ezequiel.

Són estructures valuoses, sí, però sense l'amor, queden eixutes.

En canvi, quan l'amor ho empapa tot, la vida humana es converteix en un reflex de l'eternitat.

I quan pensem en això, com no recordar la figura del nostre estimat Benjamin Vo?

En Ben, que a deu dies d'avui compliria nou setmanes en la presència definitiva del Senyor, era un noi d'una intel·ligència extraordinària.

Tots coneixem la seva ment lògica, la seva capacitat prodigiosa per a les matemàtiques, la seva facilitat per entendre el món digital, la codificació, la infraestructura del núvol…

En Ben sabia construir estructures complexes de codi.

A la seva pàgina de GitHub hi ha aplicacions, jocs, línies de codi que ell mateix va escriure amb paciència, amb curiositat i amb una precisió sorprenent per a un noi de la seva edat.

Però el que feia que en Ben fos un noi tan profundament estimat no era només la seva ment analítica, no eren només els ossos perfectes de la seva lògica.

Era l'alè que hi havia dins d'ell.

Era la seva tendresa, el seu somriure net, la seva joia encomanadissa i, sobretot, el seu cor profundament bo.

En Ben no programava només per la fredor d'un ordinador; programava per crear, per compartir, per jugar, per fer somriure els qui l'envoltaven.

El seu talent estava animat per l'amor a la seva família, per la complicitat amb el seu pare, per la tendresa cap a la seva mare, pel vincle inseparable amb el seu germà Ryan.

Aquest era l'alè que feia bategar la vida d'en Benjamin.

Un alè d'amor pur que no s'apaga amb la mort corporal, perquè l'amor ve de Déu, i allò que ve de Déu és etern.

I avui m'agradaria aturar-me un moment en una pregunta feridora que a vegades, en el silenci de la nit, pot rondar pel cor dels pares o dels qui més l'han estimat.

És aquella ombreta discreta, aquell dubte feixuc que pregunta: «¿Hauríem pogut fer alguna cosa més? ¿Se'ns va escapar alguna cosa?».

Quantes vegades el dolor de la pèrdua s'acompanya, sense voler, d'aquesta càrrega injusta de culpa!

I avui hem de dir amb tota la claredat de l'Evangeli, amb la mateixa veu amb què Jesús va respondre quan li preguntaven per quina culpa patia un home: ni ell va pecar, ni els seus pares.

No hi ha cap culpa en vosaltres.

Absolutament cap.

Heu estat uns pares exemplars, heu estimat en Ben amb cada fibra del vostre ésser, heu omplert els seus quinze anys de vida d'un amor tan profund, tan radiant i tan ple que moltes persones no n'experimenten tant en tota una vida llarga.

La malaltia i la mort no són cap castig de Déu, ni són el resultat de cap descuid ni de cap erada humana.

Són part de la feblesa d'aquest món creat que encara espera la redempció final.

meitat de la tristor, traieu-vos aquesta pedra del pit.

Que no hi hagi lloc per a l'autoacusació en uns cors que només han sabut estimar i cuidar.

Déu us mira avui amb una tendresa infinita i us diu: ho heu fet tot bé.

L'heu estimat fins al final, i aquest amor és el vestit de festa amb què en Benjamin es presenta avui davant del Pare.

I ara vull parlar-vos directament a vosaltres, que porteu aquest pes cada dia.

A tu, Alan, i a tu, Thao.

Us veig, i el Senyor us veu.

Veu les vostres llàgrimes quan ningú no us mira.

Veu el buit que se sent a la taula, a la casa, en els viatges que ara semblen diferents.

Però recordeu el somni que vas tenir, Alan, poques setmanes després que en Ben marxés cap al Cel.

En aquell somni, en Ben, amb tota la claredat d'una ànima que viu ja en la llum de Déu, et deia aquelles paraules que són un veritable consol del cel:

«No passa res, jo us estaré cuidant a tu i a la mare»…

Escolta la veu del teu fill.

En Ben no està en un lloc de foscor o d'oblit.

En Ben ha passat totes les proves, com ell mateix et deia en el somni; ha entrat en la llibertat dels fills de Déu.

I des d'aquesta llibertat, des del Banquet del Cel on se seu al costat de joves sants com el beat Carlo Acutis, en Benjamin no ha deixat d'estimar-vos.

Ara us cuida d'una manera nova, invisible però realíssima.

I a tu, estimat Ryan…

Tu vas ser el seu gran company, el seu millor amic, el seu germà petit amb qui compartia rialles, salts i aventures.

Sé que el trobes a faltar en cada moment del dia.

Però en Ben viu en tu.

Viu en els teus records, en la teva manera de somriure, en el valor que penses posar a la teva vida.

Quan facis coses grans, quan aprenguis, quan juguis, quan creixis, fes-ho sabent que el teu germà gran et mira des del Cel amb un orgull immens.

Tu no estàs sol, Ryan; en Ben t'acompanya i el cor dels teus pares té en tu un motiu profund per continuar caminant amb esperança.

I a tots els familiars, als tiets, a les tietes, als amics… i a aquelles persones que ens escolteu des de la distància, especialment a altres famílies que esteu passant per la prova de la malaltia d'un fill, o a vosaltres, nens que esteu en un llit d'hospital lluitant amb courage:

Sentiu avui que l'Església no us deixa sols.

Que la pregària de la comunitat us envolta.

Que Déu no és un Déu distant que mira el nostre dolor des de lluny, sinó el Déu que entra a la nostra vall d'ossos eixuts per bufats el seu Esperit de vida i de consol.

Mireu com la vida d'en Benjamin continua fent bé en aquest món.

Encara que ell ja no sigui físicament entre nosaltres, l'amor que ell va sembrar continua donant fruita.

Com l'aigua d'aquell pou que s'ha obert en el seu nom a Cà Mau, portant aigua neta i fresca a famílies que en tenien necessitat.

Així és l'amor de Déu: transforma el nostre dolor en una font de vida per als altres.

Cada gest de generositat, cada acte de caritat fet en el seu nom és una prova que el mal i la mort no tenen la victòria final.

La memòria d'en Ben és una font que continua fluint.

Sant Pius X, el papa que avui recordem en la litúrgia, tenia un lema molt simple i profund: «Restaurar-ho tot en Crist».

I què vol dir restaurar-ho tot en Crist?

Vol dir agafar les nostres peces trencades, els nostres ossos eixuts, les nostres llàgrimes i el nostre buit, i posar-ho tot en les mans de Jesús.

Deixar que Ell hi bufi el seu Esperit de resurrecció.

Avui no marxem d'aquesta pregària com aquells qui no tenen esperança.

Marxem amb el cor plorós, sí, però sostingut per una promesa irrenunciable:

«O poble meu, jo obriré les vostres tombes, us hi faré pujar i us portaré a la vostra terra. Posaré en vosaltres el meu Esperit perquè revisqueu… Jo ho he dit i ho faré, diu el Senyor».

Aquesta és la promesa de Déu.

En Benjamin Vo viu en Déu.

I un dia, quan la nostra pròpia carrera a la terra s'hagi acabat, ens tornarem a trobar amb ell.

Ens rebrà amb aquell mateix somriure dolç, net i radiant, i ja no hi haurà cap més comiat, ni cap més dolor, ni cap més llàgrima.

Què ens podem emportar avui quan creuem la porta d'aquesta església o quan apaguem les nostres pantalles?

Us proposo una cosa senzilla però profunda:

Aquestes vint-i-quatre hores que venen, no deixeu que cap paraula dura o cap descoratjament us assequi el cor.

Quan noteu que el dolor prem o que la fatiga us supera, feu una pausa.

Inhaleu profundament i recordeu que cada respiració és un regal de l'alè de Déu.

I feu un gest d'amor concret cap a algú que tingueu a prop: una abraçada dolça a en Ryan, una paraula de tendresa entre vosaltres, Alan i Thao, un acte de bondat d'amagat per a algú que ho necessiti.

Sigueu vosaltres mateixos l'alè d'amor que fa reviure l'esperança al vostre voltant, tal com en Ben ho va ser sempre.

I que la Verge Maria, la Mare de Déu que va guardar en el seu cor de mare el dolor de la Creu i la joia de la Resurrecció, us mantingui agafats de la mà, us sostingui en la fe i us ompli d'aquella pau que passa tot enteniment.

Que en Benjamin Vo descansi en la pau lluminosa i eterna del Senyor.

Amén.