Memòria de Sant Bernat, abat i doctor de l'Església

Si agafeu una pedra del riu i la teniu a la mà, notareu de seguida la seva fredor. És dura. Si plou, l'aigua hi llisca per damunt sense penetrar-hi mai. La pedra no sap què és tremolar. La pedra no sap què és ferir-se. La pedra no pot patir… però tampoc no pot estimar.

En canvi, si penses en la terra tola d'un jardí, o en una fulla verda a la primavera, saps que qualsevol cop la pot trencar. Però és precisament allà on la vida arrela. Allà l'aigua entra fins al fons.

Avui, el profeta Ezequiel ens posa davant dels ulls una de les promeses més tulidores de tota la Sagrada Escriptura. Déu mira el seu poble cansat, ferit, dispers, i li fa una promesa que no parla de palaus ni de victòries militars. Parla del cor. Diu el Senyor: «Us prendré del cos el cor de pedra i us donaré un cor de carn».

Aturem-nos un moment en aquesta imatge. Un cor de carn.

Què vol dir tenir un cor de carn? Un cor de carn és un cor que batega. Un cor que s'emociona. Un cor que és capaç de sentir una joia immensa, però que, precisament per ser de carn i no de marbre, també és capaç de sentir un dolor profundíssim quan perd allò que més estima.

Déu no ens va crear per ser de pedra. Jesús no va venir al món per ensenyar-nos a no sentir res. Ell mateix va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer. Ell mateix va sentir com se li trencava el cor de carn davant el patiment de la gent. I avui, en aquest memorial de Sant Bernat —aquell gran abat que va escriure pàgines inoblidables sobre l'amor de Déu, dient que «la mesura d'estimar Déu és estimar-lo sense mesura»—, l'Escriptura ens recorda que estimar amb un cor de carn és l'aventura més sagrada de l'existència humana.

Però diguem la veritat abans de cercar el consol.

Diguem la veritat tal com és, sense dreçar camins ni disfressar la realitat amb paraules fàcils.

Ja fa nou setmanes. Nou setmanes des d'aquell tretze de juny. Més de dos mesos on el temps sembla haver canviat de pes i de mesura.

Quan hom perd algú a qui ha estimat amb tota l'ànima, la tentació de protegir-se és enorme. Davant un dolor tan devastador, davant la cadira buida a la taula, davant el silenci que es fa feixuc a les tardes, el cor humà sent gairebé un instint de tornar-se de pedra. Un desitja no sentir. Un voldria que la pell es tornés dura com un escut per no notar l'enyorança que arriba d'improvís quan menys ho esperes: en veure una foto, en sentir un soroll familiar, o simplement en despertar-te al matí i adonar-te que la realitat continua sent aquesta.

Quin dolor tan gran, oi? Quin buit tan profund.

Si el consol arriba abans que hagim tingut el valor de dir la veritat sobre aquesta ferida, no ens serveix de res. No cura. Per això avui no venim a dir que no passa res. Passa molt. La pèrdua d'un fill, la pèrdua d'un germà gran, és una creu que pesa un món. I Déu ho sap.

Però mireu què diu el profeta Ezequiel a la lectura d'avui: «Us ruixaré amb aigua neta per purificar-vos… us donaré un cor nou i posaré un esperit nou dins de vosaltres».

Déu no ens demana que ens tornem de pedra per no patir. Al contrari. Ell es fa càrrec del nostre cor de carn. Ell sap que aquest cor de carn està sagnant, i no el rebutja. Com diu el Salm 51 que hem cantat junts: «El meu sacrifici, o Déu, és un esperit contrit; un cor contrit i humiliat, o Déu, no el menysprees».

I és aquí on l'Evangeli d'avui fa el seu gir profund. Jesús ens parla d'un banquet de noces. Un rei que prepara una festa per al seu fill i que obre les portes de bat a bat. Quan els primeres convidats ho rebutgen tot per anar-se'n als seus negocis, el rei no tanca la casa; envia els seus servents a les cruïlles dels camins, als llocs on hi ha la gent senzilla, els ferits, els qui caminen sense rumb, i els diu: «Tot és a punt. Veniu a les noces».

El Regne del cel no és un lloc de fredor abstracta. És un banquet. És una taula parada on no hi ha dolor, ni llàgrimes, ni malaltia. És el lloc on Déu recull cada cor de carn que ha patit a la terra i el vesteix amb el vestit de festa, un vestit de llum i de glòria eterna.

I quan contemplem aquesta promesa a la llum de les nostres lectures, els nostres ulls es giren cap a en Benjamin.

En Benjamin Vo. Quin noi tan extraordinari, quina ment tan lluminosa i, sobretot, quin cor tan profundament humà.

Si hi havia un tret que definia en Ben, més enllà de la seva intel·ligència brillant per a les matemàtiques o la seva passió pels avions i la tecnologia, era precisament la senzillesa i la tendresa del seu cor. En Ben no tenia un cor de pedra. En Ben tenia un autèntic cor de carn: un cor extremadament sensible, capaç d'una empatia que no és gens habitual en un noi de la seva edat.

Recordeu aquell moment tan profund, quan en Ben tenia només dotze anys? Estaven celebrant el quaranta aniversari del seu pare. Una festa familiar, plena de joia. I de sobte, el petit Benjamin es va posar a plorar. No plorava de tristesa ni per cap rabiola d'infant. Plorava d'amor. Plorava perquè el seu cor de carn era tan pur, tan conscient de la bellesa de la relació amb el seu pare, que sentia una estimació tan gran que gairebé li vessava del pit. Tenia por de perdre allò que tant estimava, perquè sabia quin tresor tan gran tenia en la seva família.

Això no és feblesa. Aquesta és la puresa d'un cor de carn. Un cor que no s'havia endurit per la fredor del món, sinó que es mantenia net, transparent, ple d'una tendresa infinitament bella.

Aquest és en Benjamin que Déu ha acollit en el banquet celestial. Aquest és el nois que avui, en la presència del Pare, vesteix el vestit de noces de què ens parla l'Evangeli. I quina pau ens dóna saber que la seva vida, tot i haver sigut tan curta als nostres ulls, ha quedat plena d'aquesta aigua purificadora i d'aquest amor que no mor mai.

Fins i tot ara, la memòria d'en Ben continua fent fluir aigua neta en aquest món. Com l'aigua d'aquell pou que s'ha dedicat en el seu nom a Cà Mau, al Vietnam —el pou «Giếng Gioan Baotixita»—, portant aigua fresca i vida a famílies que no en tenien. Quina imatge tan bonica de la profecia d'Ezequiel! «Us ruixaré amb aigua neta». De la vida d'en Ben, de la seva generositat i del seu record, en surt una font que continua donant vida als qui més ho necessiten, exactament com el seu nom intermedi, Đại Dương, que evoca la immensitat de l'oceà.

Avui vull parlar-vos directament a vosaltres.

A tu, Alan, i a tu, Thao. A tu, estimat Ryan. I a tots els tiets, tietes i familiars que porteu aquest pes cada dia.

No tingueu por del vostre cor de carn. No tingueu por de les llàgrimes quan arriben. Les llàgrimes no són cap signe de feblesa ni de manca de fe; les llàgrimes són la prova que heu estimat i que continuo estimant amb un cor viu. Déu recull cada una de les vostres llàgrimes i les guarda en el seu banquet.

En Ben no està absent. Ell no ha caigut en el buit ni en el no-res. Ell és a la taula del Rei. I des d'aquella taula, amb el mateix somriure dolç i net que el caracteritzava, us mira i us acompanya. En el somni que el seu pare va tenir, en Ben li deia amb tota la claredat d'un àngel: «No passa res, jo us estaré cuidant a tu i a la mare»… Quin consol tan profund! Ell mateix us confirma que la seva vida no s'ha apagat, sinó que ha quedat transformada en la presència de Déu.

I a tots aquells que us uniu a aquesta pregària des de la distància —a les famílies que esteu passant per moments de malaltia, als pares que acompanyeu un fill que pateix, als infants que esteu lluitant en un llit d'hospital—: sentiu avui l'abraçada de Déu. No esteu sols. L'Església us porta en el cor. Crist no és lluny del vostre dolor; Ell s'asseu al vostre costat i us sosté quan les forces semblen exhaurir-se.

Avui, Sant Bernat ens recorda que l'amor és l'única cosa que travessa la frontera de la mort. Res del que s'ha fet per amor es perd. Cada gest de tendresa que heu tingut amb en Ben, cada rialla compartida, cada mirada de complicitat, resta guardat per sempre en el cor de Déu.

Quan sortiu avui per la porta d'aquesta església, o quan apagueu la pantalla des de les vostres llars, conserveu una sola cosa en el vostre pensament.

No us enduriu el cor. Si el dolor intenta fer-vos de pedra, demaneu-li al Senyor la gràcia de mantenir un cor de carn. Un cor capaç de continuar estimant en Ryan amb tota la força, un cor capaç de mirar el món amb la mateixa bondat neta amb què en Benjamin el mirava, un cor que espera amb confiança el dia en què tots ens tornarem a trobar a la sala del banquet, on ja no hi haurà cap comiat.

I que la Verge Maria, la Mare de Déu que va estar al peu de la creu sostenint el seu cor de mare amb la força de la fe, us empenyi amb el seu mantell protector, us ompli de pau i mantingui en vosaltres una esperança que no es apaga mai.

Que en Benjamin Vo descansi en la pau lluminosa del Senyor. Amén.