Vint-i-quatrè Diumenge del Temps Ordinari

Penseu en el moment en què un jove, amb la mirada brillant i les mans hàbils, s'asseu a terra per muntar una peça complexa, potser un model d'avió o un circuit que ell mateix ha dissenyat. En Benjamin Vo tenia aquesta capacitat de concentració, una mena de silenci creatiu on el món s'ordenava segons la lògica de la seva ment curiosa. Hi havia una bellesa particular en la seva manera d'atendre els detalls, una paciència que revelava un esperit que no només volia entendre com funcionaven les coses, sinó que volia que funcionessin per al bé dels altres. Recordeu com, amb aquella naturalitat que el caracteritzava, va voler oferir la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va trencar, ni va buidar, ni va fer cap gest dramàtic; simplement, va oferir tot el que tenia. Aquest és el cor d'en Ben: un cor que no mesurava el valor de les coses pel seu preu, sinó per la seva capacitat d'estimar.

Avui, la Paraula de Déu ens parla d'una lògica que sembla anar contra corrent. El Siràcida ens pregunta: 'Podria algú guardar rancúnia contra un altre i esperar la curació del Senyor?'. I l'Evangeli ens porta a la pregunta de Pere: 'Quantes vegades he de perdonar?'. Jesús ens respon amb una xifra que no és matemàtica, sinó infinita: setanta vegades set. Ens parla d'un rei que perdona un deute immens, un deute impagable, i d'un servent que, tot i haver estat alliberat, és incapaç de perdonar una petita suma al seu company. És una història que ens posa un mirall davant l'ànima. Ens convida a mirar no el que ens deuen, sinó el que hem rebut.

Sé que, per a vosaltres, Alan i Thao, el silenci a casa des d'aquell tretze de juny és un pes que a vegades sembla insuportable. Sé que per a tu, Ryan, l'absència del teu germà gran és un buit que es nota en cada racó, en cada joc, en cada record. I sé que, en el profund del vostre dolor, de vegades el cor us fa preguntes que no tenen resposta. Molts pares, en la seva angúnia, es torturen buscant errors, repassant cada dia, cada decisió, preguntant-se si vau fer prou, si hi hauria hagut algun camí diferent. Vull que escolteu això amb el cor obert, com si fos un xiuxiueig de Déu mateix: no vau fallar. No hi ha cap omissió en el vostre amor. La malaltia, com una tempesta que arriba sense avisar, no és un càstig, ni és el resultat d'una negligència. Déu no us acusa, i vosaltres no heu d'acusar-vos. Deixeu caure aquesta pedra de la culpa. És un pes que no us correspon portar. En Ben no us va veure com a pares que van fallar; us va veure com els seus pares, els que l'estimaven, els que viatjaven amb ell, els que el feien riure amb les seves ocurrències. Ell va viure envoltat d'un amor que és el reflex de l'amor de Déu mateix.

La veritat és que el patiment, de vegades, no té causa humana. No és el resultat d'un pecat, ni d'una falta de cura. És, simplement, una part del misteri d'aquest món que ens toca travessar. Jesús ho va deixar clar quan li van preguntar per l'home born cec: 'Ni ell ni els seus pares'. No busqueu culpables on no n'hi ha. El que sí que hi ha és una presència. La presència de Déu que, en el moment més dur, no us va abandonar. Ell estava allà, en cada respiració, en cada abraçada, en cada moment de tendresa que compartíeu amb el vostre fill. I en Ben, amb la seva fe senzilla i la seva bondat, també hi era. Ell era un noi que creia en la bondat, que creia en la possibilitat de fer el bé, com aquell pou que ara porta aigua neta a tants que tenen set. Aquest és el llegat d'en Ben: la vida que continua fluint, el bé que es fa en secret, la llum que no s'apaga.

Però, com perdonar quan el cor està trencat? Com ser misericordiosos quan la vida ens ha pres allò que més estimàvem? Jesús no ens demana que ho fem amb les nostres pròpies forces. Ell ens demana que ens deixem perdonar primer. 'Com pots demanar pietat si no l'has donada?', ens recorda la paràbola. Però penseu en la pietat que heu rebut de Déu. Penseu en la força que us ha sostingut en aquests tres mesos. Aquesta força no és vostra; és el do de Déu. Quan us sentiu aclaparats, quan el matí us sembla massa pesat, no intenteu carregar el món vosaltres sols. Deixeu que Crist sigui la vostra roca. Ell va conèixer el patiment, Ell va conèixer la pèrdua d'un amic, Ell va conèixer la solitud de la creu. Ell us entén. Ell plora amb vosaltres. No us demana que deixeu de plorar; us demana que ploreu als seus braços.

En Ben està ara en el banquet del cel. Imagineu-lo, amb aquella curiositat eterna, descobrint les meravelles de la creació de Déu. Ell és a casa. I vosaltres, com a pares, heu fet la vostra part. Heu estimat, heu cuidat, heu acompanyat. Ara, deixeu que Déu us cuidi a vosaltres. Feu una cosa petita avui: un moment de silenci, potser mirant una foto d'en Ben, potser dient el seu nom en veu alta, i digueu-li: 'Gràcies, fill, per haver-nos ensenyat tant'. I sentiu la pau que sobrepassa tota intel·ligència. La vostra fidelitat en aquests tres mesos ha estat un far per a molts. No heu perdut la fe, tot i que el vostre cor ha estat travessat per l'espasa. Aquesta és la vertadera fidelitat: confiar en Déu quan el camí és fosc. La vida d'en Ben ha estat com una llavor que ha caigut a terra i ha donat fruit. No deixeu que la tristesa us tanqui a la vida. Deixeu que el dolor us faci més profunds, més compassius, més capaços d'entendre el sofriment dels altres. Aquesta és la manera com en Ben continua viu entre nosaltres: a través de la vostra capacitat de seguir estimant, de seguir oferint, de seguir vivint malgrat tot.

No us sentiu sols. Hi ha moltes famílies que caminen amb vosaltres, molts cors que busquen la mateixa esperança. La vostra fidelitat és un tresor. No deixeu de confiar. Continueu sentint la presència d'en Ben en els vostres somnis, en els vostres records, en la pau que, de tant en tant, us visita. Ell continua sent el vostre fill, el vostre germà, el vostre àngel. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor de perdre un fill, us acompanyi sota el seu mantell protector. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, fins que el Senyor, en el seu temps, ens torni a reunir tots en la pau definitiva del seu banquet. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.