Festa dels Sants Simó i Judes, Apòstols

Penseu en les pedres d'un edifici antic, col·locades una al costat de l'altra amb una precisió silenciosa, aguantant el pes dels segles sota un cel obert. No fan soroll. Simplement estan allà, fermes, formant un recinte on el vent pot bufar fora, però a dins hi ha caliu, hi ha recer, hi ha una presència que ens acull. Sant Pau ens diu avui que no som estrangers ni forasters, sinó conciutadans dels sants i membres de la família de Déu, construïts sobre el fonament dels apòstols i profetes, amb el mateix Jesucrist com a pedra angular. Penseu en això: una construcció que s'alça des de la terra fins al cel, sostinguda per un amor que no trontolla mai.

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mateixa fascinació per l'estructura, per com les coses encaixen i funcionen. Penseu en aquella ment seva tan brillant, capaç de submergir-se en els codis i els servidors de la tecnologia, o d'imaginar amb un somriure lluminós la seva 'Con Chim Airlines'. El Ben no només veia el món; volia comprendre com estava fet, com es podia connectar una punta a l'altra de la terra. Però allò que sostenia la seva vida no era només la seva intel·ligència extraordinària, sinó la finesa del seu cor. Recordeu la seva dolçor quan mirava els seus pares, o aquella generositat pura i callada que el va portar, amb només quinze anys, a voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William en el moment del seu sofriment. No va caldre trencar res, ni fer cap gest aparatós; el seu cor ja havia fet l'ofrena. Estava preparat per lliurar-ho tot per amor. Aquesta és la pedra angular de la seva vida: un amor que no demanava res a canvi.

I tanmateix, avui hem de mirar la realitat amb una honestedat absoluta, sense amagar el pes del dolor que porteu a les mans. Alan i Thao, sé que des d'aquell tretze de juny, el silenci de casa vostra té una densitat que de vegades us esquerda l'ànima. La cadira buida, el matí que comença sense el seu ressò, la presència invisible del seu record en cada racó... tot això és un calvari que porteu amb una fidelitat commovedora. I sé que enmig de la nit, quan el món s'atura, s'infiltra sovint una ombra silenciosa, una pregunta que us rosega per dins: «Vaig fer prou? Vaig passar per alt algun senyal? Podria haver evitat que el camí fos tan dur?». Vull dir-vos avui, amb una mansuetud infinita i en nom de la misericòrdia de Déu, que deixeu caure aquesta pedra pesada de les vostres mans. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una negligència, no és cap error que vau cometre. El vostre amor pel Ben va ser el seu cel a la terra, un refugi constant de tendresa i protecció. No vau fallar en res. Déu no us acusa, i vosaltres tampoc no us heu d'acusar. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt en la seva infinita compassió. Alguns sofriments simplement arriben sense avís, com una tempesta inútil de preveure, i cap vigilància humana els pot aturar. No busqueu la causa en el vostre esforç; busqueu el repòs en els braços de Déu que us sosté.

En l'Evangeli d'avui, veiem Jesús pujant a la muntanya per pregar. Passa la nit sencera en conversa amb el seu Pare, sol sota les estrelles. I quan surt el sol, tria els dotze apòstols, entre ells Simó i Judes, homes senzills a qui confia un missatge que s'escamparà per tota la terra. Aquest és el punt de gir: Jesús no tria la perfecció humana; tria la disponibilitat del cor. El Ben va viure pocs anys, però la seva vida ha esdevingut com aquests apòstols, un missatge que ha travessat els límits de la terra per portar bondat allà on més es necessita. Penseu en aquell pou d'aigua pura, el 'Giếng Gioan Baotixita' a Cà Mau, o en tants gestos de misericòrdia fets en secret: l'aigua viva que continua brollant a través del seu record, donant vida als qui tenen set. El Ben no ha marxat; s'ha convertit en part de la llar de Déu, una pedra viva en aquest temple espiritual que no s'acaba mai.

Ryan, germà estimat, tu saps millor que ningú què significava compartir els dies, els jocs i la complicitat amb el Ben. Sé que a vegades sents que el buit és massa gran, i que portes a la memòria una part d'aquesta història que només tu comprens. No tinguis por de seguir endavant, de construir els teus somnis i de viure amb alegria. El Ben no vol que carreguis amb el seu dolor; vol que visquis amb la teva pròpia llum, amb la mateixa curiositat i el mateix cor obert que ell tenia. Quan miris el cel i vegis passar un avió, o quan recordis les vostres estones junts, recorda que el teu germà t'acompanya i està orgullós del noi que ets.

Alan i Thao, el Senyor us convida a trobar la pau enmig de la tempesta. La Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i coneix el dolor d'entregar un fill, us sosté amb una tendresa materna que no té límits. El Ben continua essent un canal de l'amor de Déu al món. Quan el pare recorda aquell somni on el Ben camina sa i fort, dient-li amb naturalitat que ja ha superat la prova, allò no és només un record; és una finestra oberta al cel. Ell ha travessat el llindar, i ara descansa en la llum de la presència divina, unit a sant Carlo Acutis i a tots els qui han estimat sense mesura.

No intenteu carregar tot el pes del món avui. Quan arribeu a casa, busqueu un racó de silenci, respireu profundament i digueu al Senyor: «Aquí teniu el nostre cor, i aquí teniu el Ben». Deixeu que la seva presència us inundi de calma. El Ben us espera amb el mateix somriure lluminós de sempre. Ell ha passat el test de la vida amb nota, i ara us guarda des de la llum. Que la pau de Déu guardi els vostres cors en Jesucrist, el nostre Senyor. Amén.