Dilluns de la vint-i-setena setmana del temps durant l'any

Imagineu un camí que s'estén sota un cel immens, un camí que coneixem bé, potser el camí que fem cada matí per anar a treballar, o el camí que recorrem dins de casa nostra, d'una habitació a l'altra. És en els camins ordinaris, en els passos que fem sense pensar, on la vida ens demana de vegades que ens aturem. En l'Evangeli d'avui, Jesús ens presenta un camí concret: la baixada de Jerusalem a Jericó. És un camí perillós, un camí on la vulnerabilitat es fa evident, on la solitud pot trobar-nos desprevinguts. I en aquest camí, Jesús ens troba a nosaltres, amb les nostres pròpies històries, amb les nostres pròpies pèrdues, i ens fa una pregunta que no és per a la nostra ment, sinó per al nostre cor: «Qui ha estat el proïsme?»

El nostre estimat Benjamin era un noi que entenia, potser millor que ningú, que el món no es mesura per les grans distàncies que recorrem en avió, sinó per la proximitat que oferim als altres. Recordeu aquella curiositat seva, tan brillant i neta? Ben no només mirava les coses; ell les habitava. Ja fos codificant un programa, observant la mecànica d'un avió o compartint una estona de rialles amb el seu germà Ryan, el Ben estava present. Hi havia en ell una capacitat de veure l'altre, una mena de compassió silenciosa que el feia ser el noi que, sense que ningú li demanés, volia oferir el contingut de la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre fer-ho, però l'oferta era real. Era el gest d'un cor que no entenia de fronteres, un cor que ja vivia la lògica del Regne de Déu.

Però hem de ser sincers amb la veritat que sovint ens fa mal. Quan el camí es torna fosc, quan el silenci a la taula es fa insuportable, la pregunta sobre qui és el nostre proïsme pren un caire més profund. Alan, Thao, Ryan, sé que per a vosaltres, el camí de Jerusalem a Jericó no és una paràbola; és la vostra realitat quotidiana. És el buit que queda quan el matí comença sense aquell «Bon dia, pare» que el Ben mai oblidava. És el pes de l'absència que us acompanya en cada racó de la casa. I de vegades, enmig d'aquest dolor, podem sentir la temptació de passar de llarg, de tancar-nos en la nostra tristesa, de deixar que el dolor ens faci distants. I, tanmateix, Jesús ens diu avui que la compassió no és un sentiment; és una acció. És aturar-se. És baixar del cavall. És vessar oli i vi sobre les ferides que encara no han cicatritzat.

Sant Pau, en la primera lectura, ens recorda amb una força extraordinària: «Si encara volgués complaure els homes, no seria un servent de Crist». Aquesta és la clau de la nostra vida. No estem aquí per buscar explicacions que calmin el món; estem aquí per ser esclaus de Crist, per ser esclaus de l'amor. El Ben va entendre això amb una naturalitat que ens hauria de deixar bocabadats. Ell no vivia per a les aparences. Ell vivia per a allò que era veritable, per a allò que era autèntic. Quan somiava amb la seva 'Con Chim Airlines', no estava només jugant; estava expressant un desig profund de connexió, una voluntat de portar les persones d'un lloc a un altre, de fer que el món fos més petit, més proper, més unit. Aquest era el cor del Ben: un cor que volia apropar el cel a la terra.

I vull dir-vos una cosa que és essencial: no tingueu por de la vostra tristesa. No tingueu por de les llàgrimes que cauen quan esteu sols. Jesús, en la paràbola, no critica el ferit per estar ferit; el ferit és el centre de la seva atenció. Déu no us demana que sigueu forts per vosaltres mateixos. Ell us demana que sigueu el proïsme els uns dels altres. Ryan, germà estimat, tu que has estat el company de tantes aventures, el teu germà Ben no ha marxat del tot. Ell viu en la teva manera de ser, en la teva bondat, en la teva valentia per seguir endavant. Quan sentis que el pes és massa gran, recorda que el Ben està al Banquet del Cel, mirant-te amb aquell somriure que il·luminava tot el seu rostre. Ell està orgullós de tu. Està orgullós de veure com creixes, com vius, com portes el seu nom en el teu cor. No tinguis por de somiar, de ser feliç, de construir la teva pròpia vida. Ell és el teu àngel, i el vincle que teniu és un tresor que la mort no pot tocar.

I a vosaltres, Alan i Thao, pares que porteu un amor tan gran que només es pot mesurar amb el dolor que sentiu, vull que sentiu aquesta paraula de pau: sou uns pares extraordinaris. El Ben us va triar. Ell sabia que en vosaltres trobaria l'amor, la seguretat i la tendresa que necessitava per ser el noi que va ser. No us deixeu vèncer per la culpa, ni us guardeu preguntes que només us fan mal. Déu no us està mirant per veure si vau fer prou. Ell us mira amb una compassió infinita. El Ben està al cel perquè Déu l'estima, i Déu us estima a vosaltres tant com a ell. Cada vegada que feu un acte de bondat en el seu nom, cada vegada que ajudeu algú en silenci, el Ben està treballant a través de vosaltres. Aquell pou d'aigua que porta la seva vida als necessitats, aquesta generositat que ell va mostrar quan va voler oferir tota la seva guardiola per al seu oncle, tot això és el fruit que la seva vida continua donant. La seva vida no s'ha esvaït; s'ha convertit en una font que continua fluint.

El proïsme és aquell que es deixa moure per la compassió. Avui, Jesús ens diu: «Vés i fes tu el mateix». Això no vol dir fer grans coses. Vol dir ser presents. Vol dir escoltar. Vol dir compartir el pa, compartir el silenci, compartir la vida. El Ben ens ha deixat aquest llegat. Ell no necessitava grans discursos per ser un proïsme; ell era allà, amb el seu somriure, amb la seva atenció, amb la seva capacitat de fer que els altres se sentissin estimats. I ara, des del Banquet del Cel, ell ens convida a fer el mateix. Ens convida a no passar de llarg davant del dolor del germà, a no ignorar la necessitat que tenim els uns dels altres.

En sortir d'aquí, no busqueu respostes intel·lectuals. Busqueu un moment de silenci. Mireu el cel, potser veureu un ocell o un avió traçant una línia blanca sobre el blau, i en aquell instant, digueu el seu nom: «Ben». Recordeu la seva alegria. Recordeu la seva bondat. I sapigueu que, en aquell mateix instant, ell us està somrient a vosaltres des de la casa del Pare. No esteu sols en aquest camí. Els àngels us envolten, i el Ben, el vostre fill, el vostre germà, està entre ells, cuidant-vos, esperant-vos, estimant-vos. Que la Mare de Déu, que també va conèixer el dolor de perdre un fill i que ara l'acull amb la seva tendresa materna, us doni la força per viure cada dia amb l'esperança que l'amor mai no mor. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.