Trenta-tresè Diumenge del Temps Ordinari

Penseu en un rellotger que, amb una precisió gairebé invisible, ajusta els engranatges d'un mecanisme delicat. Cada petita roda, cada ressort, té una missió que sembla insignificant per si sola, però que, en conjunt, permet que el temps es mesuri amb exactitud. De vegades, ens mirem la vida i ens sembla que som com aquelles rodes petites, perdudes en un mecanisme immens que no acabem de comprendre. Avui, la litúrgia ens convida a deixar de banda la por a la petitesa i a abraçar la confiança de qui sap que és a les mans d'un Mestre que no malgasta res, ni un segon, ni un talent, ni una vida.

En la paràbola dels talents que hem escoltat avui, Jesús ens presenta un home que, abans de marxar, confia els seus béns als seus servidors. «A cadascú segons la seva capacitat», ens diu el text. No es tracta d'una competició de quantitats, sinó d'una invitació a la fidelitat. Penseu en el Ben. Penseu en Benjamin Vo. Si alguna cosa definia el cor del Ben no era la grandària de les seves capacitats —que eren moltes i brillants—, sinó la manera com les posava al servei de la seva família i de la seva curiositat insaciable. Recordeu com, amb aquella ment privilegiada que tenia, Ben no es guardava el coneixement per a ell sol? Ell volia compartir el món, volia entendre com les coses es connectaven, des de la lògica de les matemàtiques fins a la bellesa d'un avió en ple vol. Ell no enterrava el seu talent en la terra de la por o de la desídia; ell el feia circular. El seu interès per l'aviació, els seus somnis amb la seva 'Con Chim Airlines', no eren només jocs; eren la manera com un nen de quinze anys intentava abastar la immensitat del món que Déu havia creat.

Però, què passa quan el camí se'ns fa costerut? Quan el silenci de casa —Thao, Alan, Ryan, aquest silenci que tant pesa— sembla que s'ha empassat el soroll de la vida? De vegades, la temptació és enterrar el nostre talent, no per mandra, sinó per dolor. És la temptació d'amagar el cor perquè ja no volem que ens el tornin a ferir. És la temptació de dir: «Ja no vull arriscar-me a estimar tant, perquè estimar fa mal». Però avui, Jesús ens recorda que el Mestre torna, i que la fidelitat no consisteix a no haver patit, sinó a haver seguit caminant, a haver mantingut el cor obert, malgrat tot. El Ben mai va enterrar el seu cor. Fins i tot en els moments més exigents, ell va romandre el noi dolç, el germà que somreia, el fill que sabia dir «t'estimo» amb la seva presència constant. Ell no va tenir por d'invertir el seu talent en l'amor. I aquesta és la lliçó més gran que ens deixa: que l'amor, per molt que ens sembli que s'acaba, mai es perd. L'amor és l'única moneda que, en el Banquet del Cel, es multiplica.

Thao, Alan, Ryan, vull que us imagineu el Ben ara mateix. No en la distància d'un record llunyà, sinó en la proximitat d'aquell qui ha compartit la joia del seu Mestre. Ell us mira, i el seu somriure és el mateix que veieu en les fotos, el mateix que il·luminava les vostres tardes. Quan el vostre pare somia amb vosaltres, quan Ryan sent la proximitat del seu germà gran, no són només somnis. Són el signe que el Ben no ha deixat de ser qui era. Ell continua essent el vostre Ben. Ell continua essent el fill que us estimava i el germà que us protegia. La vostra vida, la vostra manera de continuar endavant, el vostre esforç per ser fidels cada dia, és el talent que el Ben us ha deixat en herència. Quan ajudeu algú, quan feu un gest de bondat, quan compartiu una història o un riure, esteu fent que el talent del Ben continuï produint fruits en aquest món. No tingueu por de viure, perquè la vida que el Ben va viure va ser una vida plena, un talent ben invertit que ara brilla amb la llum de Déu.

La primera lectura d'avui ens parla d'una dona valenta, el valor de la qual és «molt superior al de les perles». Es descriu com algú que posa les seves mans a la tasca, que no té por del futur. Aquesta és la imatge de la fidelitat que Déu ens demana. No és una fidelitat heroica de grans gestes, sinó la fidelitat de les mans que treballen, de les mans que cuiden, de les mans que es donen. El Ben tenia aquestes mans. Recordeu el seu desig d'ajudar el seu oncle William? Aquella oferta de la seva guardiola, feta amb la puresa d'un nen que no entén de càlculs, sinó només de generositat, és la prova que ell ja entenia el secret del Regne. Ell no necessitava donar els diners; n'hi havia prou amb la disposició. Déu mira el cor, i el cor del Ben era un cor que volia donar-ho tot. I vosaltres, amb la vostra generositat, amb el pou que heu fet perforar a Cà Mau, esteu fent exactament el mateix. Estau transformant el vostre dolor en aigua viva per als altres. Estau fent que el llegat del Ben no sigui una estàtua de pedra, sinó una font que corre, una aigua que dona vida. Això és la fidelitat. Això és entrar en la joia del Senyor.

Ryan, germà, sé que de vegades el món sembla molt gran i molt buit sense el Ben. Però recorda que ets el germà d'un àngel. El Ben t'ha deixat el seu exemple, la seva passió, la seva curiositat. No tinguis por de perseguir els teus somnis, de ser curiós, de voler entendre el món. Quan miris el cel i vegis un avió, recorda que el Ben t'està mirant. Ell no ha marxat lluny; està a l'altra banda del vel, esperant-te per explicar-te totes les coses que ell ja sap i que tu encara has de descobrir. Viu per tu, però viu també per ell. La teva alegria és la seva alegria.

I a vosaltres, pares, no busqueu respostes en el passat que us facin mal. No busqueu culpables on només hi ha hagut amor. El Ben va ser el regal més gran que vau rebre, i el fet que hagi estat amb vosaltres quinze anys és una benedicció que el temps no pot esborrar. Ell us va escollir com a pares, i vau ser els millors pares que ell podria haver tingut. Déu no us demana comptes per allò que no vau poder fer; Déu us abraça per tot l'amor que vau donar. I aquest amor, us ho asseguro, és el que el Ben porta amb ell al Banquet. Quan Jesús diu: «Molt bé, servent bo i fidel», us ho diu a vosaltres també. Heu estat fidels en el petit, en el dia a dia, en la cura d'aquest fill tan estimat. I per això, el Senyor us dona la seva pau.

Avui, quan sortiu per la porta, no sortiu sols. Porteu amb vosaltres el talent que el Ben us ha confiat: la seva bondat, el seu somriure, la seva capacitat de veure el món com un lloc ple de possibilitats. No enterreu aquest talent sota el pes de la tristesa. Deixeu que brilli. Deixeu que els altres vegin, a través de vosaltres, la llum que el Ben va encendre en el món. I quan el silenci torni a casa, no l'escolteu com un buit, sinó com un espai on la presència de Déu i la del Ben es fan més evidents. Ell és aquí. Ell us acompanya. Ell us espera. I en el cor de Déu, on tot és nou i tot és etern, el Ben us somriu i us diu: «Tot va bé, estic amb el Pare, i us espero a tots». Aneu, doncs, amb aquesta certesa. Sigueu valents, sigueu fidels, i sobretot, sigueu plens d'esperança. Perquè l'amor que ens uneix és més fort que qualsevol distància, i el Banquet al qual tots estem convidats ja ha començat. Amén.