Dissabte de la vint-i-cinquena setmana del temps ordinari

Penseu en el moment en què un avió s'enlaira. Hi ha una tensió, una energia que es concentra en els motors, un moment en què el pes de la terra sembla quedar enrere per donar pas a la lleugeresa de l'aire. Ben, el nostre estimat Benjamin, entenia aquesta màgia millor que ningú. Recordeu la seva passió per l'aviació, aquella il·lusió per la seva companyia imaginària, la 'Con Chim Airlines'. No era només un joc de nens; era el reflex d'una ànima que, des de molt jove, mirava cap a l'horitzó amb una curiositat que no coneixia fronteres. Aquella curiositat, tan brillant i voraç, era la manera com en Ben es relacionava amb la creació de Déu, buscant entendre l'estructura de les coses, la lògica de l'univers, el disseny de l'Arquitecte.

La lectura del llibre de l'Eclesiastès avui ens parla amb una franquesa que pot semblar dura: «Recorda el teu Creador en els dies de la teva joventut». Qohelet ens recorda que la vida és com un fil de plata que es pot trencar, com un bol d'or que es pot esmicolar. Aquestes paraules no estan escrites per espantar-nos, sinó per despertar-nos. Ens recorden que la vida és fràgil, sí, però també que és un do que té un origen i un destí. Ben va viure els seus quinze anys amb una intensitat que molts no aconsegueixen en una vida sencera. Ell va viure amb la plenitud d'algú que, sense saber-ho, estava preparant el seu enlairament final cap al Pare.

Sé que per a vosaltres, Alan i Thao, el silenci de casa —aquell silenci que encara guarda l'eco de les seves rialles i la seva veu parlant de tecnologia— és un pes que sembla insuportable. I és natural sentir-se així. Quan la vida ens arrabassa allò que més estimem, el món sembla perdre el seu color. De vegades, en la quietud de la nit, pot sorgir el dubte: «Per què ell? Vaig fer prou? Vaig passar per alt algun senyal?». Vull que escolteu això amb el cor obert: ni vós, ni el vostre fill, ni cap de vosaltres va pecar perquè això passés. La malaltia no és un càstig, ni el resultat d'una negligència. Déu no envia aquestes proves, i vosaltres no vau fallar en res. Vau ser el seu món, la seva llar, el seu refugi més segur. Si us plau, deixeu caure aquesta pedra de la culpa. Déu no us acusa. Déu us abraça. I en aquest abraç, el Ben hi és, somrient, descansant en la pau que no té fi.

En l'Evangeli d'avui, Jesús diu als deixebles: «El Fill de l'home serà entregat a les mans dels homes». És una frase que els deixebles no entenen, una veritat que els fa por. Jesús parla del seu propi camí, del camí que travessa la creu per arribar a la glòria. I és aquí, en aquest punt de la història, on la vida del Ben s'uneix a la de Jesús. Ell també va haver de recórrer un camí que ningú hauria escollit. Però Ben el va recórrer amb una dignitat i una dolçor que ens han deixat una marca profunda. Recordeu la seva generositat? Aquell moment en què, sense que ningú l'hi demanés, va voler oferir tot el que tenia a la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va ser un gest de nen que no entén el valor dels diners; va ser un gest de profeta. Va ser el cor d'algú que ja entenia que la riquesa més gran no és el que guardem, sinó el que som capaços de lliurar.

Ryan, germà estimat, sé que el teu cor troba a faltar el teu company de jocs, el teu germà gran. No tinguis por de la teva tristesa, però tampoc tinguis por de viure. El Ben continua viu en tu. Quan miris al cel, quan vegis un avió, quan pensis en els vostres projectes, sàpigues que ell et fa costat. La vostra unió és un tresor que la mort no pot tocar. Ell és el teu germà, i aquest lligam és etern. Viu amb la mateixa curiositat, amb la mateixa valentia que ell va mostrar. Ets un noi meravellós, i el teu futur és un camí que el Ben celebra des de la llum.

I a tots vosaltres que ens seguiu des de lluny, especialment les famílies que carregueu amb el pes d'una pèrdua: no esteu sols. La vostra vida, amb les seves llàgrimes i les seves petites victòries, és sagrada. El Ben ens ensenya que la vida no es mesura pels anys que vivim, sinó per l'amor que rebem i donem. La seva vida ha estat com una llavor que ha caigut a terra i, tot i que no la veiem créixer, està donant fruit en el món. Penseu en el pou d'aigua que porta el seu nom a Vietnam, o en tants gestos de bondat que es fan discretament en memòria seva. El Ben continua fluint. La seva bondat no s'ha esvaït; s’ha multiplicat.

Avui, quan sortiu d'aquí, us demano un gest senzill. No intenteu resoldre el misteri de la vida avui. No intenteu entendre-ho tot. Simplement, feu un pas cap a algú que necessiti ajuda. Un gest de bondat, una paraula amable, una pregària silenciosa. Feu-ho en nom del Ben. Feu-ho com si ell us estigués agafant la mà. I en aquest gest, sentireu que la distància entre el cel i la terra s’escurça. El Ben us estima. El Ben està en pau. I vosaltres, en la vostra fidelitat, esteu construint el camí per retrobar-vos amb ell al Banquet del Cel, on no hi haurà més llàgrimes, ni més adéus, sinó una alegria que no s'acaba mai. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor més profund que una mare pot sentir, us acompanyi avui. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, amb la mateixa serenitat amb què ella va guardar els misteris del seu Fill. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.