Dimecres de la vint-i-novena setmana del temps durant l'any

Penseu en el moment en què un jove s'atura davant d'una vitrina plena de maquetes d'avions. Els ulls li brillen, no només per la precisió de les peces o per la complexitat de l'enginyeria, sinó perquè en aquella miniatura veu una possibilitat. Veu el cel. El nostre benvolgut Benjamin Vo tenia aquesta mirada. Era una mirada que no es conformava amb la superfície de les coses; volia entendre el funcionament intern del món, ja fos resolent problemes matemàtics avançats o explorant l'arquitectura invisible de la tecnologia digital. Recordeu com parlava de la seva somiada 'Con Chim Airlines'? Aquell nom, aquell projecte que portava amb tanta il·lusió, no era només un joc de nen. Era l'expressió d'una ment que ja vivia en l'horitzó, en allò que està més enllà del que els ulls poden tocar. El Ben tenia la capacitat de convertir qualsevol moment, fins i tot una espera a la cua d'un supermercat, en un espai de calidesa, amb aquell somriure que se li escapava sota les ulleres de sol, un somriure que transformava l'ordinari en quelcom especial. I tanmateix, el que realment definia el Ben no era la seva brillantez, sinó la seva dolçor. Era un noi que, en la seva puresa, va ser capaç d'oferir, sense que ningú l'hi demanés, tot el que tenia per ajudar un oncle que patia. No va caldre trencar la guardiola; el gest del cor ja estava fet. Aquest és el Ben que portem al pensament avui: un ànima que sabia que la vida, més que posseir, consisteix a oferir.

La Paraula de Déu d'avui ens parla d'aquesta mateixa disposició del cor. Sant Pau, en la carta als Efesis, ens revela el misteri que havia estat amagat des de segles passats: que tots nosaltres, en Crist, som cridats a ser cohereus i membres del mateix Cos. «A mi, el més petit de tots els sants, m'ha estat concedida aquesta gràcia de proclamar als gentils la riquesa insondable de Crist». Penseu en aquesta riquesa. No és una riquesa de diners o d'èxits acadèmics, sinó la riquesa de ser coneguts per Déu, d'estar inscrits en el seu pla etern. El Ben, en la seva curta vida, va viure com algú que ja intuïa aquesta riquesa. Ell no va perdre el temps en la por; va utilitzar el seu temps per estimar, per aprendre, per ser el company del seu germà Ryan, per ser el fill que sempre tenia un bon dia preparat per als seus pares. Ell vivia amb la llàntia encesa, no per ansietat, sinó per una confiança absoluta que el Senyor, el mestre de la casa, vindria a trobar-lo en el millor moment.

Però hem de parlar de la veritat, de la ferida que encara sagnant, de l'absència que es fa present en cada racó de la casa. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el món no gira de la mateixa manera. Hi ha una buidor que no es pot omplir amb paraules, una absència que es nota en el silenci del matí i en la cadira que ha quedat buida. I en aquest dolor, de vegades, s'infiltra una ombra, una pregunta rogallosa que es clava en la consciència: «Podria haver fet més? Vaig perdre algun senyal?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan Jesús va ser qüestionat sobre el sofriment, Ell mai va assenyalar culpables. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una negligència, no és la conseqüència d'una falta d'atenció per part d'uns pares que han estimat fins a l'extenuació. El vostre amor pel Ben va ser el seu cel a la terra. No vau fallar en res. Déu no us demana comptes d'allò que escapa al control humà. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt en la seva misericòrdia. El Ben no va ser una víctima de la mala sort o d'una negligència; va ser un fill estimat, un germà protegit, una vida que va brillar amb la llum de Déu fins a l'últim alè.

L'Evangeli ens presenta la paràbola del servent fidel. «Feliç aquell servent que el seu senyor, en arribar, trobarà vetllant». Vetllar no és viure en un estat de pànic, esperant un lladre que ens vol robar la felicitat. Vetllar és viure amb el cor obert, com ho feia el Ben. Recordeu aquell somni del pare, on el Ben, sa i fort, li deia: «No et preocupis, jo us vigilaré». Aquestes paraules són llum. El Ben ha passat al Banquet del Cel, i allà, en la presència de Déu, la seva curiositat no s'ha apagat, sinó que s'ha transformat en una visió clara de la bellesa divina. Ell no està lluny. Està en el cor de Déu, i des d'allà us sosté. La seva vida és un testimoni que la mort no és el final de la història, sinó el pas a una presència més profunda. Quan us sentiu aclaparat pel dolor, recordeu que no esteu sols. La Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va veure marxar el seu Fill, us comprèn d'una manera que cap ésser humà pot igualar. Ella és la vostra Mare, i ella sosté el Ben en les seves mans maternals, assegurant-vos que el vostre fill està en pau.

I tu, Ryan, germà estimat, tu portes una part d'aquesta història que només tu coneixes. Tu saps què significa compartir els jocs, les converses, el silenci i la complicitat que només dos germans coneixen. Sé que trobes a faltar el teu company d'aventures, el qui entenia les teves bromes i compartia els teus somnis. No tinguis por de seguir endavant, de construir el teu futur amb la certesa que el Ben t'acompanya de veritat. El teu germà no ha marxat a un lloc on no et pugui veure; viu en la teva fortalesa, en la teva manera de mirar el món amb la mateixa curiositat i bondat que ell tenia. Quan et sentis sol, recorda que el Ben està orgullós del noi en què t'estàs convertint cada dia. No et carreguis amb el pes de ser perfecte; el teu germà t'estimava tal com eres, i aquest amor és una llum que no s'apaga mai.

El Senyor ens diu: «A qui ha rebut molt, molt se li demanarà». I vosaltres heu rebut molt en el Ben. Heu rebut l'amor d'un fill que us ha ensenyat què significa la generositat, la dolçor i la fe. I el que Déu us demana ara no és que deixeu de patir —això seria inhumà—, sinó que deixeu que aquest dolor es transformi en una llum que pugui escalfar els altres. Penseu en el pou d'aigua que s'ha construït en nom del Ben a Cà Mau. Aquest 'Giếng Gioan Baotixita' és un símbol perfecte del que la seva vida continua fent: donar vida, donar aigua fresca als sedents, portar esperança on hi havia necessitat. El Ben continua essent un canal de l'amor de Déu. Cada vegada que feu un acte de bondat, cada vegada que ajudeu algú en el seu nom, esteu continuant la seva missió. La seva vida no s'ha interromput; ha canviat de forma, però continua fluint com l'aigua que dóna vida.

No intenteu carregar tot el pes del món avui. El camí és llarg, i Déu no té pressa. Ell us acompanya en cada pas, en cada llàgrima, en cada moment de silenci. Quan arribeu a casa, busqueu un espai per estar en silenci amb el Senyor. No cal que digueu res. Només digueu: «Senyor, aquí estic. El Ben és teu, i jo també». Deixeu que aquesta certesa us calmi el cor. El Ben està al Banquet del Cel, i us espera amb el mateix somriure que us va regalar cada dia. Ell ja ha passat el 'test', com deia en el somni del pare, i ara viu en la plenitud de la llum. Vosaltres sou els seus pares, sou la seva família, i aquest vincle és etern. Que la pau de Déu, que sobrepassa tota intel·ligència, guardi els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist, el nostre Senyor. Amén.