Memòria de Sant Martí de Tours, bisbe

Penseu en el moment en què un viatger arriba a una cruïlla de camins, enmig d'un paisatge que no reconeix. Potser és una carretera de muntanya, o potser el carrer d'una ciutat estrangera on les llums brillen d'una manera diferent. Hi ha una incertesa natural en aquest moment, el pes de no saber exactament on ens portarà el proper pas. I, tanmateix, si el viatger porta amb si un mapa, o millor encara, si va acompanyat d'algú que coneix el camí, la por es transforma en una expectant curiositat. Avui, en la memòria de Sant Martí de Tours, l'Església ens posa davant d'una cruïlla semblant. Sant Pau, a la carta a Titus, ens recorda que «quan es manifestà la bondat i l'amor de Déu, el nostre salvador», no va ser per cap mèrit nostre. Va ser per la seva misericòrdia. I en l'Evangeli, veiem Jesús travessant la frontera entre Samaria i Galilea, trobant-se amb deu homes que viuen a les vores de la vida, marcats per la malaltia i l'exclusió.

El Ben, el nostre estimat Benjamin, entenia el món com un mapa de possibilitats. Recordeu la seva fascinació per l'aviació? No era només un interès tècnic; era una manera de mirar el cel i veure-hi un camí obert. Quan parlava de la seva 'Con Chim Airlines', hi havia en els seus ulls una llum que ens deia que, per al Ben, el món no era un lloc de límits, sinó un lloc de connexions. Ell sabia que tot avió, per molt gran que fos, necessitava una pista, una guia i, sobretot, una destinació. Ell va viure la seva curta vida amb aquesta mateixa claredat. Era un noi que, en la seva brillantor, mai va perdre la humilitat de l'aprenent. Recordeu com, en els seus dies d'escola, seia al seu escriptori, envoltat de llibres d'àlgebra, amb aquell somriure lleuger, compartint el seu espai amb els amics? Aquell somriure no era una màscara; era la seva manera de dir que estava en pau amb el camí que se li havia traçat.

Però avui, hem de ser valents i parlar de la veritat, perquè la veritat és l'única que ens permet caminar sense caure. Thao, Alan, Ryan, sé que en aquests quatre mesos, el silenci a casa vostra no és un silenci de pau, sinó un silenci que crida. Sé que hi ha nits en què la tristesa us envolta com una boira espessa, i en què el cor us fa preguntes que semblen no tenir resposta. De vegades, en la solitud, la temptació de mirar enrere i buscar una explicació, o fins i tot una culpa, és una ombra que intenta acompanyar-vos. Vull dir-vos, amb tota la tendresa del meu sacerdoci, que aquestes preguntes no venen de Déu. No hi ha cap error en el vostre amor. No hi ha cap ombra en la manera com vau cuidar el Ben. La malaltia, el sofriment que va haver de passar el vostre fill, no és mai un càstig, ni és el resultat de res que haguéssiu pogut evitar. De vegades, la vida és com una tempesta que cau sobre els més innocents sense que ningú pugui aturar-la. No hi ha culpa en el vostre amor. El vostre amor va ser el refugi, el port, la pista d'aterratge segura per al Ben. Ell va ser estimat fins a l'últim alè, i aquest amor és el que ha quedat gravat en el cor de Déu per sempre.

En l'Evangeli d'avui, deu leprosos criden a Jesús: «Jesús, Mestre! Tingueu pietat de nosaltres!». Ell els mana anar als sacerdots, i en el camí, queden nets. Però només un torna. Un sol. I és un samarità, un estranger. Jesús es pregunta: «On són els altres nou?». Aquesta pregunta de Jesús no és un retret per la ingratitud, sinó una invitació a la consciència. El samarità va tornar perquè va reconèixer la font de la seva vida. Va veure que la seva curació no era un fet mecànic, sinó un do. I el Ben, en la seva vida, va ser com aquest samarità. Ell va entendre que la vida és un regal. Recordeu aquell gest tan bell del Ben, quan va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va caldre trencar-la, no va caldre donar els diners, però l'oferta ja era un acte de santedat. Ell ja havia après el secret de l'Evangeli: que la vida només té sentit quan s'ofereix. I vosaltres, en la vostra generositat, en el pou que heu construït a Cà Mau, en el vostre suport als més necessitats, esteu continuant aquest vol. Esteu fent que el Ben continuï donant vida, aigua, esperança. El seu llegat no és la seva absència; és la seva presència a través de la vostra bondat.

Ryan, germà petit, el teu dolor és un tresor. No tinguis por de sentir-lo, però no deixis que esdevingui una presó. El Ben t'estimava profundament, i el seu amor per tu és una força que t'acompanya en cada pas que fas. Quan miris el cel, quan pensis en els vostres somnis, quan et sentis sol, recorda que tens un germà que és un àngel. Ell no voldria que t'aturessis. Ell voldria que volessis, que estudiessis, que descobrissis el món amb la mateixa passió que ell tenia. Ets el germà d'un àngel; porta aquest regal amb dignitat i alegria. El Ben et mira des de la llum del Senyor, i la seva joia és la teva força.

Sant Martí de Tours, el sant que avui celebrem, era un home que sabia dividir la seva capa per cobrir un pobre. Ell entenia que la santedat no és una cosa que es guarda en un armari, sinó una cosa que es comparteix al carrer. La vida del Ben va ser aquesta capa compartida. Va ser la seva curiositat, el seu somriure, la seva disposició a donar, la seva manera de ser «el millor fill» i el «millor germà». I ara, en el Banquet del Cel, el Ben ja no necessita capes. Ell està cobert per l'amor del Pare. Quan el pare va tenir aquell somni del 25 de juny, on el Ben li deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết» —«Pare, he superat totes les proves»—, no era un somni qualsevol. Era una finestra oberta a la veritat de Déu. El Ben ha passat totes les proves. Ell està bé. La seva ànima, tan curiosa i brillant, ara coneix la lògica de l'amor infinit. I quan el Ben, després d'un moment de tristesa en el somni, deia: «No passa res, us vigilaré», ens mostrava el seu cor de fill, un cor que no s'ha tancat, sinó que s'ha expandit per abraçar-vos des de la llum.

El Senyor és el vostre pastor, tal com diu el salm. No us manca res. Ni tan sols en la foscor de la vall, on sembla que tot és pèrdua. Perquè Déu és al vostre costat. Ell us dona el seu bastó per donar-vos coratge. No tingueu por de la solitud, perquè no esteu sols. El Ben és al costat del Senyor, i el Senyor és al vostre costat. Quan torneu a casa, quan el silenci us envolti, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». Aquesta frase, senzilla i humil, és la clau que obre el temple del vostre cor. No busqueu el Ben en el passat; busqueu-lo en la presència del Senyor, que és l'únic lloc on el temps no esborra res i on l'amor es conserva per sempre.

No us sentiu culpables per tornar a somriure en el futur. El Ben no voldria que el vostre amor per ell es convertís en una presó. Ell voldria que el vostre amor fos un pont cap a la vida. Cada vegada que ajudeu algú, cada vegada que feu un gest de bondat en el seu nom, el Ben somriu. El seu llegat no és la seva absència, és la seva presència a través de la vostra generositat. La vida que el Senyor ha donat al Ben és més forta que la mort. Aneu, doncs, com a temple de Déu, i deixeu que la seva llum us guiï sempre. El Ben us espera al Banquet, on el temps ja no existeix i on les distàncies s'esborren. Quan arribeu a casa, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». I sentiu com la pau baixa sobre la vostra llar, com un avió que aterra finalment en la seguretat del port, en el cor de Déu. Amén.