Divendres de la vint-i-novena setmana del temps durant l'any

Penseu en el moment en què un jove s'atura al mig del carrer, mira cap amunt i, amb una intuïció gairebé instintiva, sap que el vent està canviant. Potser és l'olor de la pluja que s'apropa, o aquella lleugera baixada de temperatura que ens fa buscar una jaqueta. És una lectura del món que ens envolta, una capacitat de veure el que és evident. En l'Evangeli d'avui, Jesús ens fa una pregunta que travessa els segles i arriba fins al nostre cor avui: «Sabeu interpretar l'aspecte de la terra i del cel; com és que no sabeu interpretar el temps present?».

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mirada lúcida, una curiositat que no es quedava mai a la superfície. Penseu en la seva passió per l'aviació, en aquell somni de crear la seva pròpia companyia, la 'Con Chim Airlines'. Quan el Ben parlava dels avions, quan s'endinsava en els detalls tècnics d'un Boeing 737, no ho feia per fugir de la realitat. Ho feia perquè tenia una ment que buscava l'ordre, la lògica, la bellesa de les coses que funcionen bé. Aquell somriure seu, que apareixia cada vegada que mencionava la seva futura aerolínia, era la prova que el seu cor estava ja en mode d'espera, preparat per a una veritat més gran que la que els ulls poden tocar. Ell no vivia de pressa; vivia amb una intensitat que només tenen aquells que saben que el temps és un regal, un temps que es pot llegir si estem atents a la llum de Déu.

Però avui, vull que ens aturem en una veritat que sant Pau ens regala en la lectura dels Efesis. Ell ens diu: «Viure d'una manera digna de la crida que heu rebut, amb tota humilitat i dolcesa, amb paciència, suportant-vos els uns als altres per amor, esforçant-vos a mantenir la unitat de l'Esperit pel vincle de la pau». Penseu en aquestes paraules. «Suportant-vos els uns als altres per amor». Aquest és el teixit de la vida familiar. És el que vau fer vosaltres, Alan, Thao i Ryan, en cada moment d'aquests quinze anys. El Ben, en la seva curta vida, va viure aquesta crida de manera admirable. Recordeu aquell moment en què, amb només quinze anys, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William, que patia una malaltia greu. No va caldre trencar la guardiola, no va caldre fer un gest espectacular; el que importa és que el seu cor estava a punt, lliure, generós. Estava «llest» per a l'amor. Això és el que significa viure d'una manera digna de la crida. És tenir un cor que no s'ha tancat en la por, sinó que es manté obert per donar, per somriure, per compartir la vida, fins i tot quan el camí es fa costerut.

Tanmateix, hem de ser valents i parlar de l'ombra. Des d'aquell tretze de juny, el silenci de la casa, la cadira buida, el matí que comença sense el seu «bon dia»... tot això pesa. I en aquest pes, a vegades, s'infiltra una pregunta, una espina que es clava en la consciència: «Podria haver fet més? Vaig perdre algun detall?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan Jesús va ser qüestionat sobre el sofriment, Ell mai va assenyalar culpables. La malaltia no és un càstig, no és una falta de vigilància per part d'uns pares que han estimat fins a l'extenuació. El vostre amor pel Ben va ser el seu cel a la terra. No vau fallar en res. Déu no us demana comptes d'allò que escapa al control humà. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt en la seva misericòrdia. El Ben no va ser una víctima de la mala sort o d'una negligència; va ser un fill estimat, un germà protegit, una vida que va brillar amb la llum de Déu fins a l'últim alè. Alguns sofriments simplement venen, com el vent del sud que porta la calor, sense que ningú hagi fet res per provocar-los. No busqueu la causa en vosaltres; busqueu el consol en els braços de Déu que us sosté.

L'Evangeli ens diu: «Si has d'anar amb el teu adversari davant el magistrat, procura de posar-t'hi bé durant el camí». Aquesta és una crida a la reconciliació amb el present. De vegades, el nostre adversari és el dolor mateix, o la tristesa que ens vol robar la pau. Jesús ens convida a fer les paus amb el nostre avui, a no deixar que la ràbia o el remordiment ens portin a la presó de l'ànima. El Ben, en la seva curta vida, va ser un mestre en això. Ell no s'aferrava al ressentiment. Quan les coses es posaven difícils, ell buscava la manera de somriure, de compartir una rialla, de mantenir el vincle de la pau. Recordeu el somni del pare, on el Ben, sa i fort, deia: «No et preocupis, jo us vigilaré». Aquestes paraules no són un consol barat; són una veritat profunda. El Ben ha passat al Banquet del Cel, i allà, en la presència de Déu, la seva curiositat no s'ha apagat, sinó que s'ha transformat en una visió clara de la bellesa divina. Ell no està lluny. Està en el cor de Déu, i des d'allà us sosté.

Ryan, germà estimat, tu saps millor que ningú que el Ben no era només un cervell brillant; era un company de jocs, un còmplice de somnis. Sé que de vegades et sents com si haguessis de portar el pes de tots dos. No ho facis. El Ben no vol que carreguis amb el seu pes; vol que visquis amb la teva pròpia llum, la llum que ell t'ha ajudat a encendre. Quan miris cap al cel, quan vegis un avió, no pensis només en el que falta; pensa en el que el Ben et va deixar: la seva valentia, la seva alegria, la seva capacitat de mirar endavant. Ell és el teu àngel, i el seu amor és la teva força. No tinguis por de ser feliç, perquè la felicitat és el millor homenatge que li pots fer al teu germà.

Alan i Thao, el Senyor us crida avui a la pau. En l'Evangeli, Jesús ens retreu que sabem interpretar el cel però no el temps present. El temps present és un temps de gràcia, un temps on Déu us demana que deixeu de mirar enrere amb culpa i comenceu a mirar endavant amb esperança. El Ben està amb la Mare de Déu, que sap el que és perdre un fill i que us sosté ara mateix amb una tendresa que no té paraules. No tingueu por de la tristesa; deixeu que ella flueixi com un riu que finalment desemboca en l'oceà de l'amor de Déu. El nom del Ben, Đại Dương, significa 'Gran Oceà', i la seva vida ara és part d'aquest gran oceà de la misericòrdia divina.

Avui, en sortir d'aquí, no intenteu resoldre el vostre dolor d'un sol cop. Feu només una cosa petita: quan arribeu a casa, busqueu un moment per estar en silenci, potser mirant una foto del Ben, o simplement respirant la presència de Déu en la vostra llar. I en aquell moment, digueu-li al Senyor: «Senyor, aquí estic, amb el meu cor, amb el meu dolor, amb la meva esperança». No cal dir res més. Deixeu que aquesta certesa us calmi el cor. El Ben està al Banquet del Cel, i us espera amb el mateix somriure que us va regalar cada dia. Ell ja ha passat el 'test', com deia en el somni del pare, i ara viu en la plenitud de la llum. Vosaltres sou els seus pares, sou la seva família, i aquest vincle és etern. Que la pau de Déu, que sobrepassa tota intel·ligència, guardi els vostres cors i els vostres pensaments en Jesucrist, el nostre Senyor. Amén.