Divendres de la vint-i-cinquena setmana del temps ordinari

Hi ha moments en la vida en què el temps sembla perdre la seva mesura habitual. El llibre de l’Eclesiastès ens recorda avui una veritat que tots hem tastat en la profunditat del nostre ésser: «Hi ha un moment per a tot, i un temps per a cada cosa sota el cel». Un temps de néixer, un temps de morir; un temps de plorar, un temps de riure. Aquestes paraules no són una teoria freda; són la descripció del tapís que tots habitem. Però el que sovint ens costa acceptar és la segona part d’aquesta veritat: «Déu ha fet cada cosa apropiada al seu temps, i ha posat l’eternitat en el cor de l’home».

Penso en el Ben. Penseu en el Ben. Penseu en aquella curiositat seva, tan brillant, tan voraç. Ell no es conformava amb el que veia a la superfície. Recordeu com, amb només quinze anys, ja s’endinsava en el món de la tecnologia, entenent els sistemes, els núvols, les estructures que sostenen el nostre món digital. Era com si, en la seva ment, hi hagués un desig d’entendre la lògica de l’Arquitecte. Quan ell parlava d’aquella companyia que somiava crear, la 'Con Chim Airlines', no era només un joc de nen. Era l’expressió d’aquella «eternitat» que Déu posa al cor de cada persona. Ben tenia la mirada posada en el cel, buscant enlairar-se, buscant comprendre allò que va més enllà del que els ulls poden veure. I ara, aquest noi que estimava tant els avions, que trobava pau en l’observació silenciosa de les màquines que tallen el cel, ha fet el seu darrer enlairament cap a la presència definitiva del Pare.

Però avui vull parlar-vos de l’altra cara d’aquest temps. Sé que per a molts de vosaltres, especialment per a vosaltres, Alan i Thao, el temps ha pres una forma estranya des del 13 de juny. El silenci de la casa, la cadira buida, la falta d’aquell «Bon dia, pare» que el Ben mai no oblidava... tot això és un pes que sembla no tenir final. I enmig d’aquest dolor, sorgeix la pregunta, de vegades silenciosa, de vegades un crit: «Per què? Podria haver fet alguna cosa més? Vaig passar per alt algun senyal?». Vull que escolteu això amb molta atenció, perquè és la veritat de l’Evangeli. Quan els deixebles van preguntar a Jesús per un home cec, preguntant qui havia pecat, si ell o els seus pares, Jesús va ser taxatiu: «Ni ell no ha pecat, ni els seus pares». La malaltia, el sofriment, el final d’una vida tan jove, no són un càstig de Déu, ni són el resultat d’una omissió vostra. Déu no envia la malaltia per posar-nos a prova, i vosaltres no vau fallar en res. Vau ser el seu món, la seva llar, el seu refugi. Deixeu caure aquesta pedra de la culpa. Déu no us acusa. Déu us abraça. I en aquest abraç, el Ben hi és, somrient, segur, descansant en la pau que no té fi.

En l’Evangeli d’avui, Jesús fa una pregunta als seus deixebles: «Qui diu la gent que sóc jo?». I després, amb una tendresa que traspassa els segles, els mira als ulls i els pregunta: «I vosaltres, qui dieu que sóc jo?». Pere respon: «El Crist de Déu». Però Jesús, immediatament, els parla del sofriment, del rebuig, de la mort i de la resurrecció. Jesús no ens promet una vida sense creu; ens promet una vida que travessa la creu i arriba a la llum. El Ben va entendre, potser millor que molts de nosaltres, el que significava ser un deixeble. Recordeu aquell moment en què, sense que ningú li ho demanés, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va ser un gest de nen que no entén el valor dels diners; va ser un gest de profeta. Va ser el cor d’algú que entén que la riquesa més gran no és el que tenim, sinó el que som capaços de donar. Aquella oferta, feta amb la puresa d’un cor que estima, és el que el Ben ha portat amb ell al Banquet del Cel. Ell ha donat tot el que tenia, i ara Déu li ha donat tot el que Ell és.

Ryan, germà estimat, sé que el teu cor troba a faltar el teu company de jocs, el teu germà gran. No tinguis por de la tristesa, però tampoc tinguis por de viure. El Ben continua viu en tu. Quan miris al cel, quan vegis un avió, quan pensis en els vostres projectes, sàpigues que ell et fa costat. La vostra unió és un tresor que la mort no pot tocar. Ell és el teu germà, i aquest lligam és etern. Viu amb la mateixa curiositat, amb la mateixa valentia que ell va mostrar. Ets un noi meravellós, i el teu futur és un camí que el Ben celebra des de la llum.

I a tots vosaltres que ens seguiu des de lluny, especialment les famílies que carregueu amb el pes d’una malaltia o d’una pèrdua: no esteu sols. La vostra vida, amb les seves llàgrimes i les seves petites victòries, és sagrada. El Ben ens ensenya que la vida no es mesura pels anys que vivim, sinó per l’amor que rebem i donem. La seva vida ha estat com una llavor que ha caigut a terra i, tot i que no la veiem créixer, està donant fruit en el món. Penseu en el pou d'aigua que porta el seu nom a Vietnam, o en tants gestos de bondat que es fan discretament en memòria seva. El Ben continua fluint. La seva bondat no s'ha esvaït; s’ha multiplicat.

Avui, quan sortiu d’aquí, us demano un gest senzill. No intenteu resoldre el misteri de la vida avui. No intenteu entendre-ho tot. Simplement, feu un pas cap a algú que necessiti ajuda. Un gest de bondat, una paraula amable, una pregària silenciosa. Feu-ho en nom del Ben. Feu-ho com si ell us estigués agafant la mà. I en aquest gest, sentireu que la distància entre el cel i la terra s’escurça. El Ben us estima. El Ben està en pau. I vosaltres, en la vostra fidelitat, esteu construint el camí per retrobar-vos amb ell al Banquet del Cel, on no hi haurà més llàgrimes, ni més adéus, sinó una alegria que no s’acaba mai. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor més profund que una mare pot sentir, us acompanyi avui. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, amb la mateixa serenitat amb què ella va guardar els misteris del seu Fill. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.