Dissabte de la vint-i-setena setmana del temps durant l'any

Penseu en la imatge d'un noi que s'atura en un aeroport, amb el rostre il·luminat per la llum reflectida dels grans vidres de la terminal. No està mirant el rellotge amb pressa, ni està preocupat pel seu equipatge. Està mirant cap amunt, seguint amb una precisió absoluta la trajectòria d'un Boeing 737 que s'enlaira. Aquest era el nostre Benjamin Vo. Per a molts, un avió és només un mitjà de transport, però per al Ben, era una simfonia de física, de voluntat humana i de possibilitats infinites. Recordo la seva passió per la seva 'Con Chim Airlines', aquell somni que duia a dins, no com una fantasia infantil, sinó com un projecte que ell tractava amb la serietat d'un enginyer i la tendresa d'un nen. Quan el Ben parlava d'aviació, els seus ulls brillaven amb una intel·ligència que anava molt més enllà dels seus quinze anys. Era una curiositat que cercava l'ordre del món, que volia entendre com les coses es mantenen en l'aire, com les peces encaixen, com la vida pot elevar-se per sobre de la gravetat.

En la primera lectura d'avui, Sant Pau ens parla d'una transició profunda. Ens diu que abans de la fe, estàvem sota la custòdia de la llei, com si fóssim criatures esperant una revelació. Però ara, diu Pau, «per la fe sou tots fills de Déu en Crist Jesús». Aquesta és la clau de la nostra existència. No som definits per les nostres regles, ni per la nostra capacitat de complir, ni tan sols pels nostres èxits acadèmics o tècnics. Som definits per la nostra pertinença a Crist. Pau ens recorda que «tots sou un en Crist Jesús». Això vol dir que, en la gran família de Déu, no hi ha distàncies que la mort pugui crear. El Ben no ha marxat a un lloc llunyà; ell està en el mateix Crist on nosaltres també vivim, ens movem i som.

Sé que per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, Ryan, el món sembla haver perdut la seva lògica. El Ben era el vostre company de viatge, el vostre geni, el vostre fill que us mirava amb aquella bondat tan natural. Quan el dolor us colpeja, quan el silenci de casa vostra es fa tan dens que sembla que podeu tocar-lo, és normal sentir-se com si estiguéssiu sota el pes d'una llei que no enteneu. Però escolteu el que diu l'Evangeli d'avui. Una dona de la multitud, en un moment d'impuls matern, crida a Jesús: «Beneït el ventre que t'ha portat i els pits que t'han alletat». Ella mira la carn, mira la relació humana, mira el miracle de la vida que s'ha manifestat en Jesús. I Jesús, amb una dolçor que no nega l'amor d'aquella mare, eleva la mirada: «Més aviat, beneïts els qui escolten la paraula de Déu i la posen en pràctica».

Què ens està dient Jesús aquí? No està desvalorant l'amor d'una mare. Està dient que el vincle més fort, el vincle que sobreviu a tot, és el vincle de la Paraula. El Ben va escoltar aquesta Paraula en la seva vida. La va escoltar en la seva generositat, en aquell moment en què, amb la puresa d'un cor que no coneixia l'egoisme, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre que la trenqués, però l'oferta va ser real. Aquest acte no va ser un càlcul; va ser una resposta a la Paraula de Déu escrita en el seu cor. El Ben va ser un noi que va posar en pràctica l'amor, i per això, ell és beneït. Ell ja no està sota la custòdia de la llei, sinó en la llibertat dels fills de Déu.

I aquí hem de parlar de la pedra que molts pares porten al cor. Sé que de vegades, en el silenci de la nit, us pregunteu si vau fer prou. Us pregunteu si hi hauria hagut un altre camí, una altra decisió, un altre moment de vigilància. Vull que avui deixeu caure aquesta pedra. Jesús, quan li van preguntar pel cec de naixement, va ser taxatiu: ni ell ni els seus pares. La malaltia no és un càstig, no és la conseqüència d'un error, no és la prova que vau fallar. Hi ha coses en aquest món que escapen completament al nostre control, com el vent que mou les ales d'un avió. No vau fallar al Ben. El vau estimar. El vau envoltar de tot l'amor que un ésser humà pot donar. Déu no us demana comptes d'allò que no podíeu controlar. Déu us demana que confieu en el seu amor, el mateix amor que va acollir el Ben al Banquet del Cel.

Ryan, germà meu, tu saps millor que ningú que el Ben no era només un noi brillant amb els ordinadors. Era el teu company. Recorda aquells dies a la vora del piano, o les aventures que vau compartir. Quan miris cap al cel, no busquis el buit. Busca la presència. El teu germà està en el Crist que ens uneix a tots. Ell t'anima a viure, a somriure, a ser curiós, a portar el seu nom amb orgull. No tinguis por de créixer. El Ben està al teu costat, potser no de la manera que voldríem, però d'una manera que és més real del que podem veure. Ell està en la llum.

Alan i Thao, el vostre fill us ha deixat un llegat que no es pot mesurar. Aquell pou d'aigua que porta vida a tants al Vietnam, la generositat que continua fluint en el seu nom... aquestes són les obres de la Paraula. El Ben no ha marxat; ell continua donant vida. La seva vida, tan curta en anys però tan plena en amor, és com un avió que ha volat cap a la llum del matí. No podem veure'l, però sabem que és allà. I la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i que coneix el dolor d'una mare, us té sota el seu mantell. Ella us porta de la mà.

Avui, en sortir d'aquí, us demano només una cosa. No busqueu grans explicacions. Busqueu un moment de silenci, potser mirant el cel, i digueu el seu nom: «Ben». I en aquell silenci, sentiu la pau que supera tota comprensió. Ell no està lluny. Ell és a prop, en el cor de Déu, esperant el dia en què tots ens retrobarem, allà on ja no hi haurà cap avió que hagi d'aterrar, perquè tots serem a casa. Que la pau de Crist us acompanyi, que el seu amor us sostingui, i que la llum del Ben continuï brillant en les vostres vides cada dia, fins que el cel i la terra es tornin a trobar.