Dijous de la vint-i-cinquena setmana del temps ordinari

Penseu en el moviment d'un rellotge, en aquell tic-tac constant que marca els segons, els minuts, les hores. Sembla que el temps només avança en una direcció, com un riu que corre cap al mar, un riu que mai no s'omple, tal com ens recorda el llibre de l'Eclesiastès avui: «Tot és vanitat». Podríem sentir-nos temptats a veure la vida només com un cicle, un aixecar-se i un pondre's del sol, una generació que passa i una altra que ve. Però, és realment així? És la nostra existència només un gra de sorra en un rellotge infinit?

De vegades, quan mirem enrere, ens sembla que el temps s'ha aturat en un moment precís. Per a vosaltres, Alan, Thao, Ryan, potser hi ha dies en què el calendari s'ha convertit en un enemic, recordant-vos que han passat tres mesos des que el vostre estimat Benjamin va tornar a la casa del Pare. El silenci de la casa, la cadira buida, el lloc on solia estar... tot això parla d'una absència que se sent tan física, tan real. I en aquest dolor, la lectura de l'Eclesiastès pot semblar dura. «Quina profit treu l'home de tots els seus treballs?» ens preguntem. Si tot és vanitat, si tot passa, quin sentit té l'amor, quin sentit té l'esforç, quin sentit té la vida d'un noi tan brillant, tan ple de somnis com el Ben?

Però vull que us atureu un moment en una imatge: la del Ben, amb la seva curiositat insaciable, mirant al cel. Recordeu la seva passió pels avions, la seva il·lusió per crear la seva pròpia companyia, la 'Con Chim Airlines'. Aquella no era una vanitat. Aquella curiositat era un reflex de la llum de Déu. Quan en Ben somreia parlant dels seus projectes, no estava intentant conquerir el món; estava intentant entendre l'Arquitecte que el va dissenyar. La seva vida, per curta que hagi estat segons els nostres rellotges, no va ser una vanitat. Va ser una obra d'art. Com un avió que s'enlaira, la vida del Ben va traçar una línia cap a l'eternitat que cap força humana pot esborrar.

En l'Evangeli d'avui, Herodes es troba perplex. Ha sentit parlar de Jesús i es pregunta: «Qui és aquest de qui sento dir tals coses?». Herodes vivia en el món del poder, de la por, de la culpa. Ell cercava respostes en la lògica del món: «Serà Joan Baptista que ha ressuscitat?». No podia entendre que el que estava passant davant dels seus ulls no era un fenomen, sinó una presència. Herodes volia veure Jesús per satisfer la seva curiositat, però el seu cor estava tancat per la seva pròpia història. Nosaltres, en canvi, estem aquí avui no per curiositat, sinó per amor. I és en aquest amor on trobem la resposta a la nostra pròpia perplexitat.

Molts de vosaltres porteu un pes en silenci. Potser és la pregunta que sorgeix en les nits de insomni: «Vaig fer prou? Podria haver vist alguna cosa abans?». Vull dir-vos, amb tota la tendresa del món, allò que Jesús va dir davant de l'home cec: «Ni ell no va pecar, ni els seus pares». La malaltia, el sofriment, la pèrdua... no són un càstig. No són el resultat d'un error vostre. No vau fallar al Ben. Vau ser el seu món, la seva seguretat, la seva llar. I ell, en la seva bondat infinita, ho sabia. Aquella oferta de la guardiola per ajudar el seu oncle William no era un gest de nen; era la prova d'un cor que ja pertanyia a Déu. No us culpeu. Deixeu que aquesta pedra caigui de les vostres espatlles, perquè Déu no us acusa. Déu us abraça. I en aquest abraç, el Ben hi és, somrient, tallant el cel com un avió que finalment ha arribat al seu destí.

El salm d'avui ens diu: «Senyor, vós heu estat el nostre refugi en totes les edats». No ens diu que el Senyor ens estalviarà el dolor, sinó que serà el nostre lloc segur quan el dolor arribi. Quan sentiu que el matí us pesa, quan la tristesa us envolta, feu com el Ben: busqueu refugi en la pregària. Recordeu aquell somni del pare, on el Ben, amb un somriure, deia: «No passa res, us vigilaré». Aquestes paraules no són només un somni; són una veritat espiritual. El Ben no ha marxat a un lloc llunyà; ha passat a la presència de la Veritat. Ell continua sent el vostre fill, el germà del Ryan, el protector de la vostra família. La seva vida continua fluint, com un riu que, a diferència dels de l'Eclesiastès, sí que arriba a un mar que és l'amor infinit de Déu.

Ryan, germà estimat, tu saps millor que ningú que el Ben era el teu company. Recorda les vegades que us heu abraçat, els jocs, la complicitat. Aquest amor és el teu bastó en el camí. No tinguis por de viure, de somiar, de crear. Tu portes dins teu una part de la seva llum. Quan et sentis sol, parla amb ell. Ell t'escolta. Ell és el teu germà gran que t'anima a ser la millor versió de tu mateix. La vostra unió és un tresor que la mort no pot tocar.

I a vosaltres, pares, que esteu patint tant, vull deixar-vos una tasca petita per avui. No busqueu grans solucions. No intenteu entendre el misteri de la vida avui. Simplement, feu un gest de gratitud. Quan veieu un ocell volant, quan veieu un avió creuant el cel, digueu el nom del Ben i doneu gràcies a Déu pel do de la seva vida. Aquest petit gest és un acte de fe. És dir al Senyor: «Confio en vós, fins i tot quan no entenc el camí». El Ben us estima. El Ben està en pau. I vosaltres, en la vostra fidelitat, esteu construint el camí per retrobar-vos amb ell al Banquet del Cel.

Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor més profund que una mare pot sentir, us acompanyi avui. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, amb la mateixa serenitat amb què ella va guardar els misteris del seu Fill. No esteu sols. Déu us sosté, i el Ben us espera. Que la seva vida, tan plena de llum, continuï sent la vostra força. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.