Memòria dels sants Joan de Brébeuf i Isaac Jogues, preveres, i companys, màrtirs

Hi ha una manera de caminar per un camí de muntanya a primera hora del matí, quan la boira encara s'aferra a les bardisses i la terra humida s'obre sota les passes, en què un jove s'atura, respira fondament i s'adona de sobte de la solidesa del terra que trepitja. No hi ha presses, no hi ha soroll, només la certesa senzilla d'estar viu, de pertànyer a algú que ens ha fet. Penseu en aquesta quietud, en aquesta pausa pura on el cor descansa de tot afany. El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta capacitat d'habitar el present amb una claredat sorprenent. Amb aquella ment brillantíssima que desxifrava problemes d'àlgebra avançada i s'endinsava en els sistemes complexos del núvol digital amb la mateixa naturalitat amb què respirava, el Ben no era només un cervell privilegiat; era un noi d'una dolçor transparent. Recordeu aquells moments a casa, quan baixava al matí i era sempre el primer a dir el seu «bon dia» al seu pare, o quan escoltava les històries i els relats imaginaris del seu pare amb una atenció tan autèntica que semblava que el món s'hagués aturat només per escoltar-les? El Ben tenia una finesa d'esperit que no s'aprenia als llibres; li venia de molt endins, del lloc on l'amor de Déu modela secretament les ànimes.

Avui, la Paraula de Déu ens condueix directament a aquesta font de la creació i de la gràcia. En la carta de sant Pau als Efesis, sentim unes paraules d'una profunditat abassegadora: «Som obra seva, creats en Jesucrist per a les bones obres que Déu havia preparat de antemà perquè nosaltres hi visquéssim». Penseu en aquesta imatge: som obra seva. No som el resultat d'un atzar cec ni d'una combinació freda de forces mecàniques. Som creats, modelats, pensats per un amor que ens precedeix. Sant Pau recorda als creients que, tot i trobar-se perduts en els camins d'aquest món, Déu, que és ric en misericòrdia, ens va donar vida conjuntament amb Crist. El Ben entenia aquesta pertinença d'una manera intuïtiva. En tot el que feia —ja fos donant-ho tot a la pista de bàdminton amb el seu dessuador, explorant la ciutat en un viatge en família, o somiant amb la seva estimada companyia d'aviació, la 'Con Chim Airlines', amb aquella rialla i aquell gigoteig d'alegria que feia feliços a tots els qui l'escoltaven—, el Ben vivia com algú que sabia que la vida és un regal immens que s'ha de rebre amb les mans obertes.

Però abans que puguem habitar plenament en aquesta llum, hem de mirar de cara la veritat del nostre dolor. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el calendari s'ha trencat de la manera més dolorosa possible. Sé que hi ha tardes on el silenci de la casa pesa com una llosa incommensurable, i nits on la memòria torna a portar el ressò d'aquella veu que ara només viu en el cor. I enmig d'aquesta intempèrie, de vegades s'infiltra una ombra freda, una pregunta muda i rogallosa que es clava al pit: «Hauria d'haver vist abans els senyals? Podria haver fet alguna cosa diferent? Vaig fallar en algun moment?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan Jesús va caminar entre malalties i sofriments, mai va assenyalar culpables; mai va dir que el dolor fos el resultat d'una negligència o d'una manca de cura d'aquells que estimen fins a l'extenuació. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una mirada distreta, no és cap error humà. El vostre amor pel Ben va ser absolut, un refugi incondicional on ell va créixer estimat, protegit i comprès de manera perfecta. Déu no us demana comptes d'allò que escapava de tot control possible. Vostè, Alan, i vostè, Thao, vau ser i sou els millors pares que el Ben podia tenir; el vostre amor va ser la terra ferma on ell va plantar les arrels de la seva bondat. Deixeu anar la culpa, perquè Déu ja l'ha dissolt completament en la seva infinita misericòrdia.

L'Evangeli d'avui ens porta al cor de les nostres falses seguretats per mostrar-nos on es troba el veritable tresor. Un home de la multitud s'acosta a Jesús per demanar-li que intervingui en una disputa sobre una herència, buscant seguretat en els béns materials. I Jesús respon amb aquella paràbola colpidora del ric insensat, aquell home que acumula collites i graners més grans pensant que pot comprar demà, només per sentir la veu de Déu que li diu: «Insensat! Aquesta mateixa nit et reclamaran la vida». Penseu en el contrast. El món ens diu que hem d'acumular, guardar, assegurar-nos el futur amb parets de pedra i comptes estalviats. Però el Ben, amb la seva joventut pura, ens va ensenyar exactament el contrari. Penseu en aquell moment d'una bellesa gairebé dolorosa, quan el Ben, amb només quinze anys, va dir als seus pares que volia lliurar tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William, que patia una malaltia greu. No va caldre trencar la guardiola, ningú no va haver de destruir res; el que importava era el gest d'un noi que estava de sobte disposat a entregar-ho absolutament tot, sense reservar res per a ell, mogut només per l'amor familiar. El Ben no acumulava tresors per a si mateix; el seu cor era ric en allò que realment importa a davant de Déu. Ell sabia donar, sabia estimar sense càlculs.

I tu, Ryan, estimat germà, portues una part tan important d'aquesta història que només tu coneixes. Tu saps què significa compartir un espai, un silenci, una rialla i una complicitat que només dos germans coneixen profundament. Sé que trobes a faltar el teu company d'aventures, el qui entenia les teves bromes i compartia els teus somnis més íntims. No tinguis por de seguir endavant, de construir el teu futur amb la certesa que el Ben t'acompanya de veritat. El teu germà no ha marxat a un lloc on no et pugui veure; viu en la teva fortalesa, en la teva manera de mirar el món amb la mateixa curiositat i bondat que ell tenia. Quan et sentis sol, recorda que el Ben està orgullós del noi en què t'estàs notant i convertint cada dia. No et carreguis amb el pes de ser perfecte; el teu germà t'estimava tal com eres, i aquest amor és una llum que no s'apaga mai.

Alan i Thao, sé que el camí de cada dia demana un coratge que sovint sembla exhaurit. Però mireu el Salm d'avui, amb una claredat que alimenta l'ànima: «Reconeixeu que el Senyor és Déu, que ell ens ha fet i som seus, el seu poble i el ramat que ell pastura». El Ben no s'ha perdut en el no-res; està sostingut per aquelles mateixes mans que van modelar els estels i van fundar els cels. La Mare de Déu, que va conèixer el dolor d'una pèrdua incommensurable al peu de la creu, us cobreix amb el seu mantell maternal. Ella sap què significa veure marxar un fill estimat, i per això us sosté quan les forces flaquegen, portant-vos suaument cap a la pau de son Fill Jesucrist.

Avui, en sortir d'aquí, no intenteu carregar el món sencer a les vostres espatlles. Feu només una petita cosa: quan sortiu a fora i mireu un instant el cel obert, pronuncieu el nom del Ben en veu baixa. I en aquell breu silenci, deixeu que la pau de Déu —una pau que no s'explica amb paraules, sinó que s'experimenta al fons de l'ànima— us calmi el cor. El Ben està a casa, envoltat de llum, i des d'allà us espera amb un somriure que ja no coneix cap ombra. Amén.