Divendres de la vint-i-setena setmana del temps ordinari

Imagineu, si voleu, el silenci d'un taller o d'un escriptori on un noi jove està concentrat, amb el cap una mica inclinat, seguint amb la mirada el moviment d'un cursor en una pantalla. Potser està mirant un plànol d'una aeronau, o potser està polint una línia de codi perquè tot funcioni amb una precisió absoluta. Aquesta era la imatge del nostre Benjamin Vo: un noi que trobava una bellesa profunda en l'ordre, en la lògica, en la manera com les peces d'un sistema s'encaixen per crear alguna cosa nova i útil. Recordeu com parlava de la seva 'Con Chim Airlines'? No era només un somni d'aviació; era la seva manera de dir que volia connectar mons, que volia fer que el viatge de la vida fos més fluid, més segur, més bell per a tothom.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens parla d'un home fort que guarda el seu palau, un home que confia en la seva pròpia armadura. Però llavors, Jesús ens recorda que hi ha algú més fort que ell, algú que ve a alliberar-nos d'allò que ens encadena. I enmig d'aquesta batalla espiritual, Jesús ens llança una advertència clara: «Qui no està amb mi, està contra mi». No és una amenaça, és una crida a l'atenció. És una invitació a decidir on dipositem la nostra confiança. Estem confiant en la nostra pròpia força, en la nostra capacitat de controlar el que passa, o estem posant la nostra vida a les mans d'Aquell que és realment el més fort?

Alan, Thao, Ryan, sé que en aquests dies, el vostre cor s'assembla a aquell palau que ha estat sacsejat. Hi ha dies en què la sensació de seguretat s'ha esvaït, i us trobeu enmig d'una tempesta que no vau provocar i que no vau poder aturar. I en aquestes hores, la pregunta que s'infiltra, com un lladre que intenta robar-vos la pau, és la mateixa que tants pares han portat en silenci: «Què hauria pogut fer diferent?». Deixeu-me dir-vos, amb tota la tendresa del món, que aquesta pregunta no ve de Déu. Quan els deixebles van preguntar a Jesús qui havia pecat perquè un home nasqués cec, Jesús va ser molt clar: ni ell ni els seus pares. La malaltia no és un càstig, no és la conseqüència d'una vigilància perduda ni d'una decisió errònia. El patiment, de vegades, arriba com una onada que no té res a veure amb la nostra bondat o la nostra cura. No vau fallar al Ben. El vau estimar. El vau acompanyar. El vau envoltar amb un amor que, fins i tot ara, continua sent la vostra armadura més forta.

El Ben, amb la seva ment brillant, entenia que per construir un sistema que funcioni, cal confiar en les bases. Sant Pau, a la primera lectura, ens recorda que la nostra base no és la llei, no és el nostre esforç per ser perfectes, sinó la fe. «El just viurà per la fe», ens diu. Això significa que, fins i tot quan no entenem el 'perquè' d'allò que ens passa, podem descansar en la certesa que Déu no ens ha abandonat. El Ben va viure des d'aquesta fe, potser sense posar-hi paraules teològiques, però sí amb la seva manera de ser. Recordeu aquella generositat espontània, quan va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No li importava el càlcul, no li importava el cost. Ell només sabia que l'amor s'ha de donar. Això no és un acte de la llei; és un acte de l'Esperit. És el signe d'un cor que ja pertany al Regne de Déu.

Ryan, germà meu, tu saps millor que ningú que el Ben no era només un geni de la informàtica o un apassionat dels avions. Era el teu company. El teu millor amic. Quan miris cap al cel i vegis un avió, o quan et trobis davant d'un repte que sembla massa gran, recorda que el Ben no ha desaparegut. Ell és al Banquet del Cel, i des d'allà, ell t'està animant. Ell vol que visquis la teva vida amb la mateixa curiositat i la mateixa valentia que ell tenia. No tinguis por de créixer, de somriure, de somiar. El teu germà està orgullós de tu, i Déu et sosté a cada pas del camí.

I a vosaltres, Alan i Thao, vull que avui deixeu caure aquesta pedra de la culpa. No intenteu ser els arquitectes d'un passat que ja no podeu canviar. Déu no us demana comptes pel que no vau poder controlar. Ell us demana que confieu en el seu amor. El Ben és a les seves mans, en una pau que nosaltres només podem intuir. Ell ja no coneix la fatiga, ja no coneix el dolor. Ell està en la llum. I des d'aquella llum, ell us crida a viure. No a sobreviure, sinó a viure. A trobar moments de joia, a gaudir de la companyia dels que us estimen, a continuar fent el bé en el seu nom, com ho feu amb aquell pou d'aigua que porta vida a tants al Vietnam. Aquestes són les obres que perduren. Aquestes són les obres que demostren que l'amor de Ben no s'ha apagat, sinó que s'ha multiplicat.

Quan Jesús parla de l'esperit que torna i troba la casa escombrada, ens està dient que no n'hi ha prou amb estar buits. Hem d'estar plens. Plens de la presència de Déu. I com omplim aquest buit que el Ben ha deixat? No amb respostes, sinó amb presència. Amb la vostra presència els uns per als altres. Amb la vostra pregària, que de vegades pot ser només un sospir, però que Déu escolta com el crit més fort. No tingueu por de la vostra tristesa. Deixeu que sigui el lloc on Déu us troba.

Avui, en sortir d'aquí, us demano una cosa petita, una cosa que podeu fer en honor al Ben. Busqueu un moment de silenci. No un silenci d'absència, sinó un silenci de presència. Mireu el cel, o potser mireu una foto d'aquell viatge on tots vau ser tan feliços, i en lloc de dir 'per què', digueu 'gràcies'. Gràcies per la vida del Ben. Gràcies pel regal que va ser per a vosaltres. Gràcies perquè, tot i que el seu temps va ser curt, va ser ple. Va ser intens. Va ser un regal del cel que ara torna al cel. La Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i que ara acull el Ben a la seva falda, us acompanya. Ella sap què és perdre un fill, i ella sap que el dolor es transforma en glòria. Confieu en ella. Ella us mantindrà a prop del seu Fill. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum continuï brillant en els nostres cors, avui i sempre. Amén.