Memòria de Santa Tereseria del Nen Jesús, Verge i Doctora de l'Església

Penseu en el moment en què un nen petit s'asseu a terra, amb les cames encreuades, mirant cap amunt amb una curiositat pura i neta, observant com el seu pare mou les mans per arreglar alguna cosa o li explica una història llarga i inventada que només ells dos entenen. No hi ha pressa en aquest instant. El temps s'atura. El món exterior, amb tot el seu soroll i les seves exigències, desapareix, i l'únic que importa és la calidesa d'aquesta presència compartida. El nostre estimat Benjamin tenia aquesta capacitat d'estar plenament present, d'escoltar amb un interès genuí, de mirar el món amb uns ulls que no buscaven la complicació sinó la veritat de les coses. Quan recordem el Benjamin, recordem aquesta llum tranquil·la: un noi de ment brillant, apassionat per la lògica, pels avions, per la immensitat del cel que contemplava amb tant de desig, però sobretot, un cor d'una dolçor extraordinària, d'una bondat que es regalava sense calcular mai res.

En la primera lectura d'avui, el llibre de Job ens porta directament al cor d'un clam humà molt profund. Job es troba en un moment de desolació total, envoltat per un silenci que sembla no tenir resposta. I enmig d'aquest dolor, quan tot sembla trontollar, ell pronuncia unes paraules que han travessat els segles com un llamp d'esperança: «Jo sé que el meu Vindicator viu, i que al final s'alçarà sobre la pols... amb els meus propis ulls el veurei». Job no neix d'una teoria freda; neix del convenciment íntim que l'amor no s'acaba amb la mort, que hi ha un Redemptor que ens espera, que la vida té un destí que va molt més allá del que podem tocar amb les mans. Quan pensem en el Ben, en la seva presència que tant trobem a faltar a casa, aquestes paraules de Job ens agafen de la mà. No ens demanen que neguem el buit que s'instal·la a la taula, sinó que ens recorden que la nostra història no acaba aquí.

I aquí hem d'aturar-nos un moment i dir la veritat tal com és. Sé molt bé que per a vosaltres, l'Alan i la Thao, i per a tu, estimat Ryan, hi ha matins on el silenci a casa pesa com una llosa. El Ben era el primer a dir «Bon dia, pare» en baixar les escales; era el company de tantes aventures, el fill que escoltava les històries imaginàries del seu pare amb una atenció absoluta, com si fossin les aventures més grans del món. Quan s'ha viscut un amor tan net i profund, l'absència deixa un espai gegantí. No intenteu amagar aquesta tristesa sota paraules buides. El dolor és real, i el Senyor no us demana que l'amagueu. El mateix Jesús va plorar davant de la tomba del seu amic Llàtzer. Déu no s'espanta de les vostres llàgrimes; al contrari, les recull totes en el seu recull de misericòrdia.

Però mireu com l'Evangeli d'avui ve a trobar-nos exactament en aquest punt d'esperança i camí. Jesús envia els seus deixebles de dos en dos, dient-los: «A qualsevol casa on entreu, primer de tot digueu: 'Pau a aquesta casa'». Penseu en això. Jesús no els mana que portin grans riqueses, ni discursos complicats, ni seguretats humanes. Els mana a portar pau. Els mana a ser presències d'acolliment. El Ben va viure exactament així. Era una presència de pau a la seva llar. Recordeu aquella generositat tan pura quan, amb només quinze anys, va voler oferir tot el que tenia a la seva guardiola per ajudar el seu oncle William que passava per un moment difícil? No va caldre trencar-la, perquè l'ajuda ja estava a l'abast, però l'oferta va ser autèntica, desinteressada, total. Era un noi que estava disposat a lliurar-ho tot per aquells a qui estimava. Aquesta és la lògica del Regne de Cel. Una vida no es mesura pels anys acumulats, sinó per la quantitat d'amor que s'ha deixat en el camí.

El Ben va deixar petjades d'aquest amor arreu on va passar. En els viatges amb la seva família pel món —des de les grans ciutats fins a la serenitat de Lourdes i el Vaticà—, en la seva passió pels avions i pel seu somni d'una línia pròpia que anomenava 'Con Chim Airlines', amb aquella rialla seva que feia feliç tothom qui l'escoltava, ell estava dibuixant un camí cap amunt. I ara, en aquests mesos des que se n'anà a la casa del Pare, aquest amor continua viu. Continua viu en cada gest de bondat que es fa discretament en la seva memòria, en aquella aigua neta que brolla del pou dedicat a ell al Vietnam per donar vida als qui tenen set, en cada record que guardeu al cor.

Ryan, germà estimat, tu que has estat el seu millor amic, el company de tantes hores de complicitat i de somnis, sé quant trobes a faltar el teu germà gran. No tinguis por de recordar-lo, de portar-lo amb tu en tot el que fas. El Ben està orgullós de veure't créixer, de veure com la teva vida continua avançant amb valentia. El vincle que teniu no el trenca cap distància; ell és el teu àngel, algú que et coneix per dins i que et desitja allò més bonic del món. Continua sent el noi bo, intel·ligent i lluminós que ets.

I a vosaltres, Alan i Thao, pares estimats que porteu un dolor que només vosaltres sabeu la grandària que té, us dic de tot cor: no esteu sols. Heu estat un regal immens per al Ben, i ell ho sabia bé. El seu darrer missatge al seu pare —recordant-lo com el millor pare, el pare divertit— és un tresor que ningú no us podrà prendre mai. El Ben està ara a la presència de Déu, al Banquet del Cel, al costat de sants com la petita Teresa o el jove Carlo Acutis, nois de llum que van viure intensament i que ara intercedeixen per vosaltres. Deixeu que la seva pau us envolti. Quan us sembli massa pesat, mireu el cel, penseu en un avió que s'enfila cap al blau, i digueu el seu nom amb un somriure. El Senyor us sosté, i el Ben us espera amb aquella alegria pura que un dia us tornarà a abraçar per sempre.

En sortir d'aquí avui, no cal que porteu res complicat. Porteu només això: un petit gest de bondat cap a algú que ho necessiti, fet en silenci i en nom del Ben. I en aquell moment, sentireu que el cel no està tan lluny, que l'amor autèntic no mor mai, i que Déu és la vostra llar. Amén.