Dimarts de la vint-i-novena setmana de temps ordinari

Penseu en la imatge d'un rellotger que treballa en el silenci d'un taller, ajustant amb una precisió absoluta cada engranatge d'un cronòmetre. Tot ha d'estar a punt, no per una ansietat de la por, sinó per la convicció que el temps no és un enemic, sinó un espai que s'ha d'omplir d'atenció. En l'Evangeli d'avui, Jesús ens convida a una actitud semblant: «Tingueu cenyida la cintura i les llànties enceses». No ens demana que estiguem nerviosos, ni que visquem en un estat de pànic, sinó que estiguem a punt. Com aquells servents que esperen el seu senyor que torna d'un banquet, la nostra vida ha de ser una espera activa, una preparació del cor.

El nostre estimat Benjamin Vo entenia aquesta vigilància d'una manera tan natural que gairebé semblava un do innat. Penseu en la seva passió per l'aviació, en aquell somni de crear la seva pròpia companyia, la 'Con Chim Airlines'. Quan el Ben parlava dels avions, quan s'endinsava en els detalls tècnics d'un Boeing 737 o quan es perdia en les complexes estructures de cloud computing i AWS que el seu pare dominava, no ho feia per fugir de la realitat. Ho feia perquè tenia una ment que buscava l'ordre, la lògica, la bellesa de les coses que funcionen bé. Aquell somriure seu, que apareixia cada vegada que mencionava la seva futura aerolínia, era la prova que el seu cor estava ja en mode d'espera, preparat per a alguna cosa més gran que ell mateix. Ell no vivia de pressa; vivia amb una intensitat que només tenen aquells que saben que el temps és un regal.

Però avui, vull que ens aturem en una veritat que sant Pau ens regala en la lectura dels Efesis. Ell ens diu que en Crist «hem esdevingut membres de la casa de Déu, construïts sobre el fonament dels apòstols i dels profetes, amb el mateix Crist Jesús com a pedra angular». Penseu en aquesta imatge de la casa. Benjamí, ara mateix, ja no és un visitant ni un estrany en aquesta casa; ell és a la llar, en la presència de la pedra angular que sosté tot l'univers. I vosaltres, Alan, Thao, Ryan, sou els pilars d'aquesta mateixa família aquí a la terra, units per un amor que ni tan sols la mort ha pogut esquinçar.

Tanmateix, hem de ser valents i parlar de l'ombra. Des d'aquell tretze de juny, el silenci de la casa, la cadira buida, el matí que comença sense el seu «bon dia»... tot això pesa. I en aquest pes, a vegades, s'infiltra una pregunta, una espina que es clava en la consciència: «Podria haver fet més? Vaig perdre algun detall?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan Jesús va ser qüestionat sobre el sofriment, Ell mai va assenyalar culpables. La malaltia no és un càstig, no és una falta de vigilància per part d'uns pares que han estimat fins a l'extenuació. El vostre amor pel Ben va ser el seu cel a la terra. No vau fallar en res. Déu no us demana comptes d'allò que escapa al control humà. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu ja l'ha dissolt en la seva misericòrdia.

L'Evangeli ens diu: «Feliços aquells servents que el senyor trobarà vetllant quan arribi». I quina és aquesta vetlla? No és estar despert amb por, sinó estar despert amb amor. El Ben, en la seva curta vida, va practicar aquesta vetlla de manera admirable. Recordeu aquell moment en què, amb només quinze anys, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre trencar-la, no va caldre fer un gest espectacular; el que importa és que el seu cor estava a punt, lliure, generós. Estava «llest» per a l'amor. Això és el que significa tenir la llàntia encesa: tenir un cor que no s'ha tancat en la por, sinó que es manté obert per donar, per somriure, per compartir la vida, fins i tot quan el camí es fa costerut.

Ryan, germà estimat, tu saps millor que ningú que el Ben no era només un cervell brillant; era un company de jocs, un còmplice de somnis. Sé que de vegades et sents com si haguessis de portar el pes de tots dos. No ho facis. El Ben no vol que carreguis amb el seu pes; vol que visquis amb la teva pròpia llum, la llum que ell t'ha ajudat a encendre. Quan miris cap al cel, quan vegis un avió, no pensis només en el que falta; pensa en el que el Ben et va deixar: la seva valentia, la seva alegria, la seva capacitat de mirar endavant. Ell és el teu àngel, i el seu amor és la teva força.

Alan i Thao, el Senyor us crida avui a la pau. En la paràbola, el mestre fa una cosa sorprenent: es cenyeix la cintura i serveix els seus servents. Déu no és un senyor distant que ens exigeix, sinó un Pare que ens serveix, que ens consola, que ens prepara la taula al Banquet del Cel. El Ben ja està en aquest banquet. Ell està amb la Mare de Déu, que sap el que és perdre un fill i que us sosté ara mateix amb una tendresa que no té paraules. No tingueu por de la tristesa; deixeu que ella flueixi com un riu que finalment desemboca en l'oceà de l'amor de Déu. El nom del Ben, Đại Dương, significa 'Gran Oceà', i la seva vida ara és part d'aquest gran oceà de la misericòrdia divina.

Avui, en sortir d'aquí, no intenteu resoldre el vostre dolor d'un sol cop. Feu només una cosa petita: quan arribeu a casa, enceneu una llum, potser una espelma, en memòria del Ben. I en aquell moment, digueu-li al Senyor: «Senyor, aquí estic, amb el meu cor, amb el meu dolor, amb la meva esperança». No cal dir res més. Deixeu que aquesta llum sigui el símbol que el Ben està viu, que la seva feina no ha acabat, i que la vostra família, unida en Crist, està protegida per sempre. El Ben us espera, i el Senyor us acompanya en cada pas del camí. Amén.