Dissabte de la trenta-dosena setmana del temps ordinari

Penseu en el moment en què un nen, assegut a terra, intenta encaixar peces d'un puzle molt complex. Les peces són petites, els colors es confonen, i de vegades, sembla que no hi ha manera que encaixin. El nen es cansa. Les mans li tremolen una mica. Però, de tant en tant, una peça troba el seu lloc amb un clic suau, i en aquell petit miracle, el nen somriu. De sobte, el patró comença a emergir. La imatge que abans era un caos de formes abstractes comença a tenir sentit. Avui, la litúrgia ens convida a mirar la nostra pròpia vida, i especialment els moments de dolor, com peces d'aquest puzle diví que encara no hem acabat de veure complet.

En la primera lectura, Sant Joan ens parla de ser «cooperadors en la veritat». Ens parla de persones que, pel nom de Crist, s'han posat en camí, acceptant la fatiga i el risc. «Nosaltres, doncs, hem d'acollir aquestes persones», ens diu. Aquesta és la crida a una hospitalitat que no coneix fronteres. El nostre estimat Benjamin Vo, el nostre Ben, entenia aquesta veritat d'una manera que ens commou. Recordeu la seva curiositat insaciable? No era només intel·ligència; era una forma de reverència. Quan el Ben es fixava en el funcionament d'un avió, quan somniava amb la seva 'Con Chim Airlines', no estava només mirant màquines. Estava buscant la lògica de la creació, la bellesa del vol, la manera com el món pot connectar-se. Hi havia en ell una puresa que el feia veure les coses no com a objectes, sinó com a oportunitats d'amor. Recordeu el moment en què, amb la senzillesa d'un nen de quinze anys, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No va caldre trencar-la, no va caldre donar els diners, però l'oferta ja era un acte de santedat. Aquell gest no va ser una proesa pública; va ser un moviment del cor, un «sí» a la vida de l'altre. Ben ensenyava a tots els que l'envoltaven que el Regne de Déu no és en les coses que posseïm, sinó en la disposició del nostre cor a donar-ho tot per aquells que estimem.

Però avui, hem de ser valents i mirar de cara la veritat, perquè la veritat és l'única que ens permet caminar sense caure. Thao, Alan, Ryan, sé que en aquests cinc mesos el silenci a casa vostra no és un silenci de pau, sinó un silenci que crida. Sé que hi ha nits en què la tristesa us envolta com una boira espessa, i en què el cor us fa preguntes que semblen no tenir resposta. De vegades, en la solitud, la temptació de mirar enrere i buscar una explicació, o fins i tot una culpa, és una ombra que intenta acompanyar-vos. Vull dir-vos, amb tota la tendresa del meu sacerdoci, que aquestes preguntes no venen de Déu. No hi ha cap error en el vostre amor. No hi ha cap ombra en la manera com vau cuidar el Ben. La malaltia, el sofriment que va haver de passar el vostre fill, no és mai un càstig, ni és el resultat de res que haguéssiu pogut evitar. De vegades, la vida és com una tempesta que cau sobre els més innocents sense que ningú pugui aturar-la. No hi ha culpa en el vostre amor. El vostre amor va ser el refugi, el port, la pista d'aterratge segura per al Ben. Ell va ser estimat fins a l'últim alè, i aquest amor és el que ha quedat gravat en el cor de Déu per sempre. Déu no us assenyala; Ell us abraça. I el Ben, que ara reposa al Banquet del Cel, sap que vau ser els millors pares del món. Ell us mira, us somriu i us demana que no us deixeu vèncer per la tristesa.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens parla d'una dona, una vídua, que no es cansa de demanar justícia. «Perquè aquesta vídua no em deixa de molestar, li faré justícia», diu el jutge. I Jesús, amb una tendresa infinita, ens pregunta: «¿I Déu, no farà justícia als seus elegits que clamen a ell dia i nit?». Aquesta és la clau de la nostra pregària. La pregària no és una fórmula màgica per canviar la voluntat de Déu; és una manera de romandre en la seva presència quan el món sembla ensorrar-se. Quan clameu al Senyor, quan el vostre cor està ple d'una angoixa que no troba paraules, no esteu sols. El Senyor escolta cada llàgrima, cada sospir, cada nom que pronuncieu en la foscor. El Ben, en la seva vida, va ser un testimoni d'aquesta persistència. Ell no es va rendir mai, ni davant les matemàtiques més difícils, ni davant els reptes de l'esport, ni davant les proves que la vida li va posar al davant. Ell era un lluitador. I ara, des de la llum del Cel, ell continua sent un lluitador per vosaltres, intercedint davant del Pare.

Ryan, germà petit, el teu dolor és un tresor. No tinguis por de sentir-lo, però no deixis que esdevingui una presó. El Ben t'estimava profundament, i el seu amor per tu és una força que t'acompanya en cada pas que fas. Quan miris el cel, quan pensis en els vostres somnis, quan et sentis sol, recorda que tens un germà que és un àngel. Ell no voldria que t'aturessis. Ell voldria que volessis, que estudiessis, que descobrissis el món amb la mateixa passió que ell tenia. Ets el germà d'un àngel; porta aquest regal amb dignitat i alegria. El Ben et mira des de la llum del Senyor, i la seva joia és la teva força. No tinguis por de ser feliç, perquè el Ben està compartint aquesta felicitat amb tu des de l'eternitat.

Quan el pare va somiar amb el Ben el 25 de juny, i el Ben li deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết» —«Pare, he superat totes les proves»—, no era un somni qualsevol. Era una finestra oberta a la veritat de Déu. El Ben ha passat totes les proves. Ell està bé. La seva ànima, tan curiosa i brillant, ara coneix la lògica de l'amor infinit. I quan el pare li deia: «Des d'ara, estaràs al cel per sempre», i el Ben, després d'un moment de tristesa, deia: «No passa res, us vigilaré», ens mostrava el seu cor de fill, un cor que no s'ha tancat, sinó que s'ha expandit per abraçar-vos des de la llum. Aquesta és la vostra esperança. No és una esperança que neix de l'oblit, sinó una que neix de la presència.

Sant Joan ens recorda que «qui roman en l'ensenyament té el Pare i el Fill». El Ben va romandre en l'ensenyament de l'amor. Ell va viure com si el Cel fos real, com si cada gest de bondat tingués un pes etern. I vosaltres, en la vostra generositat, en el pou que heu construït a Cà Mau, en el vostre suport als més necessitats, esteu continuant aquest vol. Esteu fent que el Ben continuï donant vida, aigua, esperança. El seu llegat no és la seva absència; és la seva presència a través de la vostra bondat. Cada vegada que ajudeu algú, cada vegada que feu un gest de bondat en el seu nom, el Ben somriu. El seu llegat no és la seva absència, és la seva presència a través de la vostra generositat.

No us sentiu culpables per tornar a somriure en el futur. El Ben no voldria que el vostre amor per ell es convertís en una presó. Ell voldria que el vostre amor fos un pont cap a la vida. La vida que el Senyor ha donat al Ben és més forta que la mort. Aneu, doncs, com a temple de Déu, i deixeu que la seva llum us guiï sempre. El Ben us espera al Banquet, on el temps ja no existeix i on les distàncies s'esborren. Quan arribeu a casa, digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». I sentiu com la pau baixa sobre la vostra llar, com un avió que aterra finalment en la seguretat del port, en el cor de Déu. No us deixeu vèncer pel desànim. El camí és llarg, sí, però no el feu sols. El Senyor és el vostre pastor, i el Ben és la llum que us recorda que el Banquet del Cel és real, que és a prop, i que us espera. Aneu amb aquesta certesa. Aneu amb aquesta pau. El Ben està bé, i vosaltres, estimats pares i germà, sou envoltats per l'amor infinit de Déu, que mai abandona els seus fills. Que aquest puzle de la vostra vida, peça a peça, us vagi revelant la bellesa del pla de Déu, una bellesa que no s'acaba mai, sinó que comença ara, en la promesa del seu amor etern. Amén.