Memòria de sant Corneli, papa, i sant Cebrià, bisbe, màrtirs

Penseu en el moment en què un nen s'asseu davant d'un mirall, no per mirar-se a si mateix, sinó per intentar comprendre el reflex, per descobrir com la llum que ve de fora es converteix en la imatge que té davant. En Benjamin Vo, amb la seva ment brillant i la seva curiositat infinita, era un expert en aquesta mena d'exploracions. Ell no s'aturava en la superfície de les coses; volia saber què hi havia al darrere. Recordeu com, en la seva passió per l'aviació, no només mirava els avions al cel, sinó que s'endinsava en el 'com' i el 'perquè' de la seva existència, imaginant fins i tot la seva pròpia aerolínia, la 'Con Chim Airlines', amb aquell somriure que li il·luminava la cara i que tots guardem com un tresor. Per a en Ben, el món no era un lloc per ser consumit, sinó un misteri per ser desxifrat amb amor.

Sant Pau, en la lectura d'avui, ens regala una de les paraules més belles i exigents de tota l'Escriptura: 'Ara veiem de manera borrosa, com en un mirall, però llavors veurem cara a cara'. Aquesta imatge del mirall és el cor de la nostra vida avui. Vivim en un món que sovint ens sembla fragmentat, on les nostres preguntes sobre el patiment, sobre la pèrdua d'un fill, sobre el silenci de Déu, es reflecteixen de manera distorsionada. Mireu el mirall de la vostra pròpia vida, Alan i Thao. Des d'aquell tretze de juny, el mirall sembla trencat. La cadira buida, el silenci a l'habitació, la falta de les converses sobre els projectes d'en Ben... tot això són trossos d'un mirall que no ens permeten veure amb claredat. I és natural tenir por. És natural preguntar-se per què la vida ens ha portat per aquest camí tan costerut.

Però escolteu el que diu Pau: 'Ara conec de manera parcial, però llavors coneixeré plenament, tal com sóc conegut'. Ben no és un misteri per a Déu. Ben és conegut plenament. I vosaltres també ho sou. En el vostre dolor, en la vostra lluita per aixecar-vos cada matí, en el vostre amor que no s'ha apagat, Déu us coneix. Ell no veu el vostre dolor com una cosa borrosa; Ell el veu amb una claredat infinita, i l'abraça. Molts pares, en la seva angúnia, es torturen buscant errors, repassant cada dia, cada decisió, preguntant-se si vau fer prou, si hi hauria hagut algun camí diferent per evitar el patiment del vostre fill. Vull que escolteu això amb el cor obert: no vau fallar. La malaltia no és un càstig, no és el resultat d'una negligència, no és una falta de cura. Déu no us acusa, i vosaltres no heu d'acusar-vos. Deixeu caure aquesta pedra de la culpa. És un pes que no us correspon portar. En Ben no us va veure mai com a pares que van fallar; us va veure com els seus pares, els que l'estimaven, els que viatjaven amb ell, els que compartien amb ell la passió pels avions i la vida. Ell va viure envoltat d'un amor que és el reflex pur de l'amor de Déu.

L'Evangeli d'avui ens presenta una imatge curiosa: uns nens que es criden a la plaça, queixant-se que els altres no ballen al so de la seva flauta ni ploren al so de la seva lamentació. Jesús ens diu que aquesta és la generació que no sap reconèixer la saviesa quan la veu. De vegades, la nostra vida s'assembla a aquesta plaça. Volem que el món balli al ritme de les nostres expectatives, volem que el patiment tingui una lògica que puguem controlar, i quan no és així, ens sentim perduts. Però la saviesa, com diu Jesús, 'és vindicada pels seus fills'. La saviesa d'en Ben no estava en el seu coeficient intel·lectual, ni en la seva capacitat de programar, sinó en la seva capacitat d'estimar. Recordeu aquell moment en què, amb una noblesa que ens deixa sense paraules, va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No la va trencar, no la va buidar, no va fer cap gest dramàtic; el que importava era que, en la seva joventut, el seu primer impuls va ser el de lliurar tot el que tenia. Aquesta és la saviesa de l'Evangeli: donar-se a si mateix. En Ben, en la seva breu vida, va aprendre el que a molts ens costa tota una existència: que l'amor no és una possessió, sinó un lliurament.

Ryan, germà estimat, tu ets el testimoni viu d'aquest amor. Sé que trobes a faltar el teu company de jocs, el teu germà gran que t'obria camins. No tinguis por de ser tu mateix, de brillar amb la teva pròpia llum. En Ben t'estimava tal com eres, i el seu amor per tu continua viu. Quan miris al cel, quan vegis un avió, recorda que ell no ha marxat del tot; ell és a la casa del Pare. Ell està en la pau, i des d'allà, continua sent el teu germà gran que t'anima a viure amb la mateixa valentia que ell va mostrar en cada repte. La vostra família és una família unida per un amor que ni la mort pot trencar. No us deixeu vèncer per la tristesa. Deixeu que l'amor que en Ben us va donar es converteixi en la força que us permeti seguir caminant.

La veritat és que el patiment, de vegades, no té causa humana. És un misteri que ens supera. Però en aquest misteri, hi ha una presència que no ens abandona. Sant Pau ens diu que 'l'amor tot ho suporta, tot ho creu, tot ho espera, tot ho aguanta'. L'amor no falla mai. Ni tan sols quan la mort ens pren allò que més estimem. L'amor és l'única cosa que travessa el mirall. Quan estimeu, quan ajudeu els pobres, quan feu un gest de bondat en nom d'en Ben —com aquell pou d'aigua que porta vida a tants que tenen set—, esteu vivint en la veritat de l'amor. Esteu fent que el que és parcial passi i el que és perfecte comenci a manifestar-se.

No us sentiu sols. Hi ha moltes famílies que caminen amb vosaltres, molts cors que busquen la mateixa esperança. La vostra fidelitat en aquests tres mesos ha estat un far per a molts. No heu perdut la fe, tot i que el vostre cor ha estat travessat per l'espasa. Aquesta és la vertadera fidelitat: confiar en Déu quan el camí és fosc. La vida d'en Ben ha estat com una llavor que ha caigut a terra i ha donat fruit. No deixeu que la tristesa us tanqui a la vida. Deixeu que el dolor us faci més profunds, més compassius, més capaços d'entendre el sofriment dels altres. Aquesta és la manera com en Ben continua viu entre nosaltres: a través de la vostra capacitat de seguir estimant, de seguir oferint, de seguir vivint malgrat tot.

En Ben està ara en el Banquet del Cel, en la presència d'aquell que és la Veritat mateixa. Ja no veu de manera borrosa. Ell veu cara a cara. Ell veu la bellesa de la creació amb la qual tant somiava. Ell està en pau. I vosaltres, com a pares, heu fet la vostra part. Heu estimat, heu cuidat, heu acompanyat. Ara, deixeu que Déu us cuidi a vosaltres. Feu una cosa petita avui: un moment de silenci, potser mirant una foto d'en Ben, potser dient el seu nom en veu alta, i digueu-li: 'Gràcies, fill, per haver-nos ensenyat tant'. I sentiu la pau que sobrepassa tota intel·ligència. La vostra vida continua, i en aquesta vida, en Ben és una presència que no s'ha esvaït. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor de perdre un fill, us acompanyi sota el seu mantell protector. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, fins que el Senyor, en el seu temps, ens torni a reunir tots en la pau definitiva del seu banquet. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.