Dimecres de la vint-i-vuitena setmana del temps ordinari

Penseu en una petita llavor dipositada sota la terra humida. No fa soroll, no crida l'atenció de ningú que passi per damunt, i a primera vista sembla que no hi hagi res. Però en el silenci d'aquell recer, comença a passar una cosa extraordinària. L'Esperit de Déu hi obra amb una paciència infinita, trencant la closca fins que un brot tendre s'obre camí cap a la llum. En la primera lectura d'avui, l'apòstol Pau ens parla precisament d'aquesta vida nova quan contraposa les obres de la carn amb els fruits de l'Esperit. I entre aquests fruits, Sant Pau posa un accent especial en la bondat, en la dolçor, en el domini de si mateix. No diu que aquests fruits s'aconsegueixin a força d'imposicions o de lleis rígides; ens diu que brollen d'una presència interior, d'una manera de caminar agafats de la mà de Déu.

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mateixa naturalesa, un cor que semblava portar aquests fruits de l'Esperit amb una facilitat sorprenent. Recordeu com era ell? Un noi d'una intel·ligència brillant, capaç de submergir-se en els codis més complexos, de parlar de tecnologia o de somiar amb la seva estimada «Con Chim Airlines» amb aquell somriure i aquells gigotejos d'alegria que feien feliç tothom qui l'escoltava. Però darrere d'aquella ment d'enginyer hi havia un cor d'una dolçor extraordinària. Penseu en aquell gest tendre i pur quan, amb només quinze anys, va dir als seus pares que volia lliurar tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William que passava per un moment de salut difícil. No va caldre trencar res, ningú no va haver de destruir la guardiola; el que importava era l'oferta en si mateixa. Un noi que, un dia qualsevol, sense que ningú li ho demanés, estava disposat a entregar tot el que tenia per amor a la seva família. Aquesta generositat no venia de cap llibre d'escola; venia d'una font neta i profunda que brollava directament del seu esperit.

Tanmateix, avui hem de mirar la veritat de cara abans de poder acollir cap consol. Alan, Thao, Ryan, sé que en el silenci d'aquests mesos, des d'aquell tretze de juny, la vida de cada matí porta un pes que de vegades sembla impossible de sostenir. Sé que el buit que el Ben ha deixat a casa no es pot omplir amb paraules boniques. I enmig d'aquest dolor, s'infiltra sovint una pregunta silenciosa, una espina que es clava al pit: «Què hauria pogut fer diferent? Podria haver vigilat més? Hauria d'haver vist abans els senyals?». Vull que avui deixeu caure aquesta pedra pesada de les vostres mans. Quan els deixebles van preguntar a Jesús qui havia pecat perquè un home nasqués cec, la resposta va ser rotunda: ni ell ni els seus pares. La malaltia, el patiment, la pèrdua que heu hagut de travessar no són un càstig, no són el resultat d'una negligència, no són una culpa que hagueu de carregar a la vostra esquena. Déu no us acusa. Déu no us demana comptes d'allò que escapava completament del control humà; cap vigilància al món ho hauria pogut evitar. Voscmetreu l'amor més gran amb el Ben, una entrega total i una tendresa que va ser el seu refugi més ferm. Aquell amor no va fallar mai.

I aquí és on l'Evangeli d'avui ens sacseja amb la paraula de Jesús. En el text de sant Lluc, Jesús renya els fariseus i els mestres de la llei perquè s'aturen en les aparences, en les regles exteriors, en els detalls insignificants, mentre descuiden allò essencial: la justícia i l'amor de Déu. Els fariseus imposaven càrregues pesades als altres però no movien ni un sol dit per ajudar a portar-les. Jesús ens adverteix contra aquesta religiositat buida que només busca el reconeixement exterior. El Ben no era així. El Ben no vivia per complir un protocol ni per buscar seients d'honor. Ell vivia des de la veritat, des de la senzillesa, des de l'afecte autèntic. Quan veiem una de les seves fotografies, com aquella on el Ben seu relaxat al costat del seu pare compartint un àpat a l'aire lliure, amb el seu collaret de la creu al pit i un somriure lluminós, veiem algú que no necessitava fingir res. Era simplement ell mateix, envoltat de l'amor de la seva família.

Però on es troba la força quan el camí es fa costa amunt? Com podem continuar vivint, especialment tu, Ryan, que comparteixes el record de cada dia amb el teu germà? El Ben no ha marxat a un lloc on ja no et pugui acompanyar. Ell viu en la teva manera de ser, en la teva bondat, en la teva fortalesa. Quan miris el cel i vegis passar un avió, o quan recordis les hores compartides, recorda que el teu germà t'anima des del Banquet del Cel. No tinguis por de créixer, de somriure, de construir el teu propi camí. El Ben està orgullós del germà que ets, i Déu et sosté amb la mateixa mà que sosté el Ben en la llum.

Alan i Thao, vull que avui us sentiu profundament abraçats per la misericòrdia de Déu. No porteu més el pes de la culpa. Deixeu que el salmista avui us recordi: «Els qui us segueixen, Senyor, tindran la llum de la vida». El Senyor no us demana comptes del que no vau poder controlar; us demana només que confieu en el seu amor. El Ben està a les seves mans, sa i lliure, envoltat d'una pau que no s'acaba mai. La Mare de Déu, que va conèixer el dolor d'una mare al peu de la creu, us acull sota el seu mantell i us porta de la mà.

En sortir d'aquí avui, porteu amb vosaltres una sola cosa petita i senzilla: un moment de silenci per mirar el cel, dir el nom de Ben, i deixar que la seva pau us inundi el cor. Ell està a casa, i des d'allà us espera amb un somriure. Amén.