Vint-i-vuitè Diumenge de Temps Ordinari

Penseu en un banquet. No un banquet qualsevol, sinó un d'aquells on les taules estan tan plenes que gairebé no es veu la fusta, on el vi és generós i el pa, acabat de sortir del forn, omple l'aire amb una olor que promet llar, seguretat i festa. En la primera lectura d'avui, el profeta Isaïes ens parla d'una muntanya sagrada on el Senyor prepara un festí per a tots els pobles. És una imatge de plenitud absoluta. Diu que allà, el Senyor «destruirà la mort per sempre» i «eixugarà les llàgrimes de totes les cares». És una promesa que s'obre com una flor enmig del desert del nostre dolor, una invitació a mirar més enllà del que els nostres ulls cansats poden veure.

El nostre estimat Benjamin Vo era un noi que entenia, amb la intuïció neta dels joves, que la vida és una invitació. Recordeu aquella curiositat seva, tan viva, tan brillant? No era només la passió d'un enginyer que volia entendre com funcionen les coses, com els servidors d'AWS o el codi de les seves aplicacions. Era la curiositat de qui sap que el món és un lloc gran, un lloc fet per ser explorat. Quan el Ben parlava de la seva 'Con Chim Airlines', no estava inventant un joc; estava somiant una manera de connectar persones, de fer que el món fos més petit, més amable, més proper. Ell era un noi que sempre estava a punt per al següent vol, per a la següent aventura, amb la maleta de la seva ment sempre oberta a noves possibilitats.

Tanmateix, avui hem de ser valents i mirar la veritat. Alan, Thao, Ryan, sé que hi ha dies en què la invitació del Senyor al banquet sembla arribar a una casa on falta algú. Sé que, en el silenci de la vostra llar, la cadira buida del Ben crida més fort que qualsevol cançó. El dolor no és una idea abstracta; és el pes que sentiu al matí, és la memòria que us assalta quan menys ho espereu. I en aquest dolor, de vegades, un pensament s'infiltra com un lladre: 'Per què jo? Què hauria pogut fer diferent?'. Vull que avui deixeu caure aquesta pedra de la culpa. Recordeu les paraules de Jesús davant del cec de naixement: ni ell ni els seus pares. La malaltia, el patiment, la pèrdua… no són càstigs, no són conseqüència d'un error que vau cometre o d'una vigilància que vau perdre. Déu no us acusa. Déu no us demana comptes d'allò que estava fora de les vostres mans. Vós vau estimar el Ben amb una entrega total, amb una tendresa que ha estat el seu refugi i la seva fortalesa. Aquell amor no es va perdre; va ser el banquet que li vau servir cada dia de la seva vida.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens parla d'un rei que convida tothom a les noces del seu fill. Alguns refusen, alguns estan massa ocupats, alguns no entenen la grandesa de la invitació. Però el rei insisteix: «Aneu als encreuaments dels camins i convideu tothom que trobeu». El banquet s'omple. El Ben ja és en aquest banquet. Ell, que tenia un cor tan gran, tan capaç de voler donar tot el que tenia per ajudar el seu oncle William, ell, que va viure amb la generositat d'un àngel, ara gaudeix de la festa que no s'acaba mai. Ell ja no coneix la fatiga, ja no coneix la incertesa. Ell ha arribat a la muntanya d'Isaïes, on les llàgrimes ja no tenen lloc.

Ryan, germà meu, tu saps millor que ningú que el Ben no ha marxat del tot. Ell viu en la teva manera de ser, en la teva bondat, en la teva valentia. Quan miris cap al cel i vegis un avió, recorda que el teu germà t'està fent un senyal. Ell vol que visquis, que somriguis, que continuïs aprenent i explorant. No tinguis por de créixer. El Ben està orgullós de tu, i Déu et sosté en cada pas del teu propi viatge.

I a vosaltres, Alan i Thao, vull que avui us sentiu abraçats. El vostre fill és el vostre tresor, i el fet que hagi passat per les vostres vides és un regal que ni la mort pot esborrar. Aquell pou d'aigua que porta vida a tants al Vietnam en nom del Ben, la bondat que continua fluint a través de la seva memòria… aquestes són les obres que demostren que l'amor de Benjamin Vo no s'ha apagat. Ell continua donant, continua vivint, continua essent una llum.

Avui, en sortir d'aquí, us demano una cosa petita. No busqueu grans explicacions. Busqueu un moment de silenci, potser mirant el cel, i digueu el seu nom: «Ben». I en aquell silenci, sentiu la pau que supera tota comprensió. Ell no està lluny. Ell és a prop, en el cor de Déu, esperant el dia en què tots ens retrobarem, allà on ja no hi haurà cap avió que hagi d'aterrar, perquè tots serem a casa. La Mare de Déu, que sap què és el dolor d'una mare i que ara acull el Ben a la seva falda, us acompanya. Confieu en ella. Ella us mantindrà a prop del seu Fill. Que la pau de Crist us acompanyi, que el seu amor us sostingui, i que la llum del Ben continuï brillant en les vostres vides cada dia, fins que el cel i la terra es tornin a trobar.