Vint-i-novè Diumenge durant l'any

Penseu en una moneda que passa de mà en mà en un mercat bulliciós. És freda, metàl·lica, marcada amb l'efígie d'un governant que mai no coneixerà els rostres de la gent que l'utilitza. És una cosa petita, un instrument de canvi, però Jesús, en l'Evangeli d'avui, l'agafa i la converteix en un mirall. «De qui és aquesta imatge i aquesta inscripció?», pregunta. Ell no està interessat en la política de l'impost, sinó en la veritat de la pertinença. Quan ens demana que tornem a Cèsar el que és de Cèsar, i a Déu el que és de Déu, ens està recordant una veritat fonamental: nosaltres portem una inscripció més profunda que qualsevol encunyació humana. Portem la imatge de Déu, el segell de la seva creació en el nostre esperit.

El nostre estimat Benjamin Vo portava aquesta imatge amb una lluminositat que ens va marcar a tots. Recordeu aquella fotografia on el Ben està dret, amb una camisa blava de botons estampada amb petites estrelles blanques, les mans a les butxaques, oferint aquell somriure tan dolç i serè? Darrere d'ell, un jardí ple de flors morades i grogues sembla voler competir amb la calidesa de la seva mirada. En aquell instant, no veiem només un noi de quinze anys; veiem algú que entenia, potser millor que molts adults, que la vida no es mesura per les coses que posseïm, sinó per la qualitat de l'amor que som capaços de donar. El Ben tenia una ment brillant, una curiositat que el portava a explorar el món de la tecnologia i els sistemes digitals amb la precisió d'un enginyer, però el seu cor era el d'un nen que sabia que la seva veritable identitat no pertanyia a cap sistema, sinó al seu Creador.

Tanmateix, hem de ser valents i parlar de la veritat del nostre dolor. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el món es percep d'una manera diferent, gairebé com si la llum hagués canviat de to. Sé que el silenci a la casa, el lloc on abans ressonaven els seus riures o les seves converses sobre l'aviació, ara pesa com si el temps s'hagués aturat. I en aquest silenci, de vegades, s'infiltra una ombra freda, un pensament que us diu: «Hauria d'haver vist abans? Vaig fallar en alguna cosa? Vaig deixar escapar algun senyal?». Vull que avui, amb una mansuetud infinita, deixeu caure aquesta pedra de les vostres mans. Quan els deixebles van preguntar a Jesús sobre el sofriment, Ell no va assenyalar culpables; no va dir que la malaltia fos el resultat d'una negligència o d'una falta d'atenció dels pares. L'amor que vau donar al Ben va ser un refugi incondicional, un amor que el va acompanyar en cada pas, en cada viatge, en cada somni. No vau fallar en res. Déu no us acusa, i vosaltres no heu d'acusar-vos a vosaltres mateixos. El Ben va ser estimat fins a l'últim alè, i aquest amor és el que ara el sosté en la pau absoluta del Senyor.

Sant Pau ens recorda en la segona lectura: «Recordem contínuament davant de Déu, el nostre Pare, la vostra activitat de fe, el vostre esforç d'amor i la vostra constància en l'esperança». Aquest és el llegat del Ben. El seu esforç d'amor no va ser un fet aïllat. Penseu en aquell moment, tan bell i tan humà, quan el Ben va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va caldre trencar-la, no va caldre fer cap gran gest extern; el que importava era que el seu cor ja havia decidit entregar-ho tot per amor. Aquest és el Ben que vivia en la veritat. Ell no es guardava res per a ell mateix. I és precisament aquesta generositat la que ens ensenya a tornar a Déu el que és de Déu: la nostra vida, el nostre dolor, la nostra esperança.

I tu, Ryan, estimat germà, sé que portes una part d'aquesta història que només tu coneixes. Sé que trobes a faltar el teu company, el teu confident, aquell amb qui comparties la fascinació pel món dels avions i el futur. No tinguis por de seguir endavant. El Ben no ha marxat a un lloc on ja no et pugui acompanyar; ell viu en la teva fortalesa, en la teva manera de mirar el món amb la mateixa curiositat que ell tenia. Quan et sentis sol, recorda que el Ben està orgullós del noi en què t'estàs convertint. No et carreguis amb el pes de ser perfecte; el teu germà t'estimava tal com eres, i aquest amor és una llum que no s'apaga mai.

Alan i Thao, mireu el Salm d'avui: «Doneu al Senyor glòria i honor». De vegades, donar glòria a Déu enmig del dolor sembla impossible. Però el Ben ens ensenya el camí. La seva vida, curta en anys però immensa en profunditat, és un himne de lloança al seu Creador. Ell ha tornat a Déu, que és d'on venia. I des d'allà, des del Banquet del Cel on ara descansa amb sants com Carlo Acutis, el Ben us envia la seva pau. Recordeu aquell somni del pare, en què el Ben estava fort, sa, i va dir: «No et preocupis, jo us vigilaré». Aquestes no són paraules buides; són la promesa d'un amor que ha travessat la mort i ha sortit victoriós.

Avui, en sortir d'aquí, no intenteu carregar el món sencer. Feu només una cosa petita: quan mireu el cel o vegeu passar un avió, recordeu que el Ben està en la pau de Déu, i que vosaltres esteu sostinguts per la mateixa mà. Deixeu anar la culpa, deixeu anar el pes, i permeteu que l'amor de Déu us embolcalli. El Ben és el vostre àngel, i el Senyor és la vostra roca i la vostra salvació. Amén.