Trenta-segon diumenge del temps durant l'any

Penseu en el moment just abans de l'alba. Aquell instant en què la nit encara reté la seva duresa, però el cel comença a canviar de color, com si la llum estigués buscant una escletxa per entrar. Es tracta d'una espera, però no d'una espera passiva. És una vigília. El llibre de la Saviesa ens ho diu amb una tendresa colpidora: «Qui vetlla per ella a trenc d'alba no quedarà decebut, perquè la trobarà asseguda a la seva porta». Imagineu-ho: la Saviesa de Déu no és un concepte llunyà, no és una fórmula matemàtica que s'ha de desxifrar amb esforç. És una presència que s'asseu a la nostra porta, esperant el moment en què nosaltres estiguem a punt per obrir.

El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta capacitat innata de trobar la llum en la vigília. Recordeu com ell, amb la seva ment brillant, s'endinsava en el món de la tecnologia i de l'aviació? No ho feia per fugir del món, sinó per entendre la lògica de la creació. Quan el Ben parlava de la seva 'Con Chim Airlines', o quan s'asseia amb el seu pare a observar els avions en els aeroports d'arreu del món, no estava només mirant màquines. Estava buscant la bellesa. Estava buscant el camí. Hi havia en ell una curiositat que era, en el fons, una forma de pregària. Ell esperava el matí, esperava el vol, esperava el retrobament amb una alegria que només els cors purs coneixen. El Ben vivia com si sabés que, en qualsevol moment, la porta s'obriria i el nuvi arribaria.

Però avui, hem de ser honestos amb el pes que portem. La paràbola de les deu verges que ens presenta l'Evangeli de Mateu no és un conte tranquil·litzador. És una paràbola sobre el temps i sobre la preparació. «El nuvi es va retardar i totes es van endormiscar». Qui de vosaltres no ha sentit aquest retard? Qui de vosaltres no ha passat nits senceres esperant una resposta que no arriba, o una llum que no acaba de trencar la foscor? Alan, Thao, Ryan, sé que en aquests quatre mesos des que el Ben va tornar a la Casa del Pare, heu viscut en aquesta vigília. El silenci a casa vostra no és un buit; és una espera. I el dolor que sentiu, aquella punxada que us desperta a les tres de la matinada, no és una manca de fe. És el rastre de l'amor que us uneix al vostre fill. No us culpeu per aquest dolor. No us culpeu per no tenir prou oli en la llàntia en els moments de més foscor. Déu no us demana una perfecció que no teniu; us demana el vostre cor, tal com és, amb les seves ferides i amb la seva set.

De vegades, els pares que han perdut un fill es pregunten si van fer prou. Es pregunten si hi va haver algun senyal que no van veure, alguna cosa que van deixar de fer. Vull dir-vos, davant de l'altar del Senyor, que aquestes preguntes no venen de Déu. Déu no us acusa. Ell sap l'amor infinit que vau posar en cada dia del Ben. Ell sap que vau donar-li tot el que teníeu, no només en el vostre temps i en el vostre esforç, sinó en la vostra pròpia ànima. La malaltia no és un càstig, ni és el resultat d'una negligència. El sofriment, en aquest món que encara espera la redempció final, de vegades cau sobre els innocents sense cap explicació lògica. No busqueu la culpa en els vostres actes passats; busqueu la gràcia en el vostre present. El Ben no va patir per vosaltres; ell va ser estimat per vosaltres, i aquest amor és el que ha quedat gravat en l'eternitat.

Penseu en el Ben quan era petit, en aquella imatge tan tendra en què ell i el Ryan es feien fotos junts, compartint una alegria que no necessitava paraules. O recordeu aquell gest, un gest que defineix el seu cor, quan va voler oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William. No va trencar la guardiola, no va ser una gran gesta heroica davant les càmeres; va ser una oferta silenciosa, un gest d'un nen que ja entenia la lògica del Regne: que tot el que tenim és per ser donat. Aquesta generositat del Ben és la llàntia plena d'oli que ell us ha deixat. No és una llàntia que s'apaga; és una llum que continua brillant en el cel. Quan el pare va tenir aquell somni el 25 de juny, on el Ben li deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết» —«Pare, he superat totes les proves»—, no era un somni qualsevol. Era una confirmació de la veritat de Déu. El Ben està al Banquet. Ell ha passat la prova de l'amor, i ara us espera a la porta.

Ryan, germà petit, el teu dolor és un testimoni de la bellesa del vincle que teníeu. No tinguis por de continuar la teva vida. Quan tinguis por, quan el món et sembli massa gran o massa silenciós, recorda que el Ben està al teu costat, d'una manera que no podem veure però que podem sentir en la pau del cor. Continua somiant, continua estudiant, continua vivint amb la curiositat que ell tenia. Ell no voldria que t'aturessis. Ell voldria que volessis, que portessis el seu nom i la seva bondat allà on vagis. Ets el germà d'un àngel, i aquest regal no se't pot prendre mai.

Sant Pau ens diu avui: «No volem que ignoreu què passa amb els qui han mort, perquè no us entristiu com els altres, que no tenen esperança». Aquesta és la nostra força. La nostra esperança no és que el temps ho curi tot, perquè el temps no cura l'amor; el temps només ens ensenya a viure amb l'absència. La nostra esperança és que Jesús ha mort i ha ressuscitat. Si creiem això, creiem que Déu, per mitjà de Jesús, portarà amb ell els qui s'han adormit. El Ben no està perdut en la immensitat del cosmos; ell està en el cor del Pare. I el Banquet del qual parla l'Evangeli no és un lloc on el Ben està sol; és un lloc on, un dia, ens retrobarem tots.

El Senyor ens diu: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu ni el dia ni l'hora». Vetllar no vol dir estar tensos, ni tenir por de ser sorpresos. Vetllar vol dir viure amb el cor obert. Vol dir fer el que el Ben feia: somriure, ser respectuós, estimar amb una curiositat que no s'apaga. Vol dir ser generosos, com quan vau decidir que, en nom del Ben, es construís un pou a Cà Mau perquè altres poguessin tenir aigua neta. Aquest pou, aquest 'Giếng Gioan Baotixita', és un signe que l'amor del Ben continua fluint. És el seu llegat: una vida que no s'acaba en la mort, sinó que continua donant vida als altres.

Avui, en sortir d'aquí, us demano que feu una cosa petita, una cosa que el Ben entendria. Quan torneu a casa, busqueu un racó on recordeu la seva rialla. No defugiu el silenci. Deixeu que el silenci us parli de la seva presència. I digueu-li al Senyor: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». Aquesta és la vostra vigília. Aquesta és la vostra manera de mantenir la llàntia plena d'oli. No esteu sols en aquesta espera. Us acompanya la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i que coneix millor que ningú el que significa perdre un Fill. Ella us sosté, ella us abraça, ella us porta al seu Fill, que és l'únic que pot convertir el vostre plor en una joia que ningú us podrà prendre.

Ben, estimat fill, continua mirant des de la llum. Intercedeix pels teus pares, pel teu germà, per tots els que t'estimen i que avui, en aquest diumenge, senten la teva falta d'una manera tan profunda. Ajuda'ns a viure amb la teva alegria, amb la teva determinació, amb la teva fe en la bondat del món. Espera'ns al Banquet, on el Senyor ens eixugarà tota llàgrima i on, finalment, tornarem a estar tots junts, per sempre, en l'abraçada de Déu. Amén.