Dissabte de la trentena setmana del temps ordinari

Penseu en un banquet. No en un banquet de luxes o de soroll, sinó en la imatge d'una taula on tothom té el seu lloc, on la llum és suau i on el cor, finalment, pot deixar de córrer. En l'Evangeli d'avui, Jesús observa els convidats que es barallen per ocupar els llocs d'honor. És un gest tan humà, oi? Aquesta necessitat de ser vistos, de ser reconeguts, d'assegurar-nos que tenim una posició que ens validi. Però Jesús, amb aquella mirada seva que sempre va a l'arrel de les coses, ens proposa una lògica completament diferent: «Quan siguis convidat, ves a seure al lloc darrer». No és un consell d'etiqueta; és una invitació a la llibertat. És la llibertat de no haver de demostrar res a ningú.

El nostre estimat Benjamin Vo, el nostre Ben, va viure amb aquesta mena de llibertat. Penseu en la seva passió pels ocells i pels avions, en aquell somni seu de crear la 'Con Chim Airlines'. Quan el Ben parlava d'aquest projecte, no ho feia des de la supèrbia de qui vol ser el més gran, sinó des de la joia pura de qui s'admira davant la creació. Hi havia en ell una curiositat tan neta que no tenia necessitat de competir. Era un noi que podia estar immers en els codis més complexos de la tecnologia, en els servidors i les estructures de dades, i alhora mantenir la senzillesa d'un nen que s'emociona amb un avió que enlaire. Aquesta era la seva grandesa: la capacitat de ser brillant sense deixar de ser ell mateix, sense necessitat de cap lloc d'honor per sentir-se estimat.

Però avui, vull parlar-vos amb tota la veritat, perquè el dolor de perdre un fill com el Ben no es pot curar amb paraules boniques. Alan, Thao, Ryan, sé que des d'aquell tretze de juny, el silenci de casa vostra és un espai que s'ha tornat gairebé insuportable. Aquella cadira que ara està buida, el record d'un somriure que ja no il·lumina el passadís, la sensació que el temps s'ha aturat en un moment que voldríeu recuperar... tot això és un calvari. I sé que sovint, en el silenci de la nit, us assalta aquella pregunta que fa mal: «Vaig fer prou? Podria haver vist alguna cosa abans?». Deixeu-me dir-vos, amb una tendresa absoluta, que deixeu caure aquesta pedra. La malaltia no és mai un càstig, no és mai una falta de vigilància, no és el resultat de cap error humà. El vostre amor pel Ben va ser perfecte. No vau fallar en res. Déu no us demana comptes d'allò que no podíeu controlar. Deixeu de carregar amb una culpa que no us pertany; Déu l'ha dissolt ja, perquè Ell sap que vau donar al Ben tot el que un fill pot rebre: un amor incondicional i una llar plena de llum.

En la primera lectura, sant Pau ens diu: «Per a mi, viure és Crist, i morir és un guany». Quina frase tan dura i, alhora, tan plena d'esperança! Pau està atrapat entre el desig de quedar-se amb els seus germans i el desig d'estar amb el Senyor. Aquest és el punt de gir. El Ben no ha marxat a un lloc llunyà; ha entrat en el banquet on no hi ha llocs d'honor perquè tots som fills, i tots som estimats per igual. Ell ja no ha de demostrar res. Ell ja no pateix. Ell ja no es pregunta per què el seu cos no responia com ell volia. En el somni que el pare va tenir, on el Ben li deia «Ba, testos tots els he passat», hi havia una veritat profunda. El Ben ha superat la prova de la vida amb una nota d'amor que nosaltres només podem intuir. Ell ja respira l'aire pur de la presència de Déu.

Ryan, germà, tu saps millor que ningú que el Ben no era només un germà, era el teu company d'aventures. Sé que trobes a faltar el teu millor amic. No tinguis por de créixer i de viure amb la mateixa curiositat que ell tenia. El Ben està orgullós de tu. Viure per a ell no vol dir viure en la tristesa, sinó portar la seva alegria, la seva intel·ligència i la seva bondat allà on vagis. Quan miris el cel i vegis passar un avió, recorda que el teu germà t'acompanya, que ell forma part de la teva força i que res, ni tan sols la mort, pot trencar el vincle que teniu.

Alan i Thao, el Senyor us crida avui a la pau. La Mare de Déu, que va veure el seu Fill a la creu, coneix el vostre dolor millor que ningú. Ella us abraça. El Ben és el vostre tresor, i ara està segur en les mans del Pare. No intenteu carregar el futur avui. El camí és llarg, però no l'heu de fer sols. Quan arribeu a casa, en el silenci, digueu simplement: «Senyor, el Ben és teu, i jo també». Deixeu que aquesta certesa us calmi. El Ben us espera al banquet. I mentrestant, cada acte de bondat que feu —cada vegada que ajudeu algú en el seu nom— és una manera de mantenir viva la seva llum en aquest món. Aneu en pau, sabent que el Ben us estima, que Déu us sosté i que el vostre fill ja ha trobat el seu lloc a la taula del Pare, on el somriure mai no s'apaga.