Dimecres de la vint-i-unena setmana del temps ordinari

Imagineu-vos per un moment un home assegut a la penombra d'una habitació senzilla, amb un full de papir estès sobre una taula de fusta gastada. L'aire és quiet. S'ha passat hores dictant paraules plenes de passió, de teologia, de consells pràctics per a una comunitat que estima profundament. Però ara, al final de la jornada, l'escriba s'atura. Deixa la ploma de canya sobre la taula. L'home que ha estat dictant es posa dempeus, s'apropa, agafa la ploma amb els seus propis dits i, amb un traç ferm, decidit i únic, escriu unes línies al final del document.

«Aquesta salutació és de la meva pròpia mà, de Pau. Aquest és el meu distintiu en cada carta; així és com escric».

No és un simple formalisme. En un món on les cartes es podien perdre, falsificar o malinterpretar, la signatura autògrafa de Pau era la garantia absoluta de veritat. Era el seu segell personal. Quan els tessalonicencs rebien aquell papir, no només escoltaven una doctrina; hi veien el traç de la seva mà, la pressió de la tinta, la forma única de les seves lletres. Hi veien la veritat d'un home que treballava amb les seves pròpies mans, nit i dia, per no ser una càrrega per a ningú. Aquella signatura era el testimoni d'una vida autèntica, transparent, viscuda sense màscares.

Aquesta imatge de la signatura escrita a mà, del traç personal i autèntic que cadascú de nosaltres deixa en el món, és el fil conductor que ens acompanya avui. Una signatura no es pot improvisar; és el resultat d'anys de moviment, de caràcter, d'identitat. És el reflex visible de qui som en el més profund de la nostra ànima.

I quina diferència tan gran hi ha entre aquesta signatura autèntica, feta de puny i lletra, i la imatge que Jesús ens presenta en l'Evangeli d'avui! Jesús, amb una claredat que ens sacseja, parla dels sepulcres emblanquinats. Què és un sepulcre emblanquinat? És una construcció que vol imitar la bellesa, que es pinta de blanc per fora, que es poleix i es neteja perquè els qui passen pel camí la trobin agradable i justa. Però per dins, allà on no arriba la llum del sol, no hi ha vida. Hi ha buidor, hi ha silenci, hi ha absència de veritat. És l'aparença sense contingut. És una signatura falsificada, un intent de fer veure el que no es porta al cor.

Avui hem de tenir la valentia de mirar aquesta tensió entre la veritat de la signatura i la falsedat del sepulcre emblanquinat. Però abans de buscar el consol, abans de deixar-nos banyar per la llum de l'esperança, hem de fer silenci davant la veritat del nostre propi dolor.

Avui fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sens no és una data llunyana en un llibre d'història. És un dia que està gravat a foc en el vostre cor, Alan i Thao. És el dia en què el vostre estimat Benjamin va creuar el llindar d'aquest món per entrar a la casa del Pare. Seixanta dies. Per a molts, el temps passa de pressa, gairebé sense adonar-se'n. Però per a uns pares que estimen amb tot el seu ésser, seixanta dies són un camí llarg, on cada matí cal tornar a aprendre a respirar, on cada racó de la casa parla d'una absència, on el silenci s'ha instal·lat d'una manera nova i estranya.

I per a tu, estimat Ryan, aquests dos mesos han estat el temps de trobar a faltar el teu germà gran, el teu millor amic, aquell amb qui comparties jocs, viatges i confidències sota el mateix sostre. El dolor de l'absència és una veritat que no podem emblanquinar. No podem fer veure que tot és fàcil, ni podem tapar la ferida amb paraules buides de compromís. Hi ha un buit real a la taula, hi ha una cadira on ja no s'asseu en Ben, hi ha una veu que ja no ressona amb les seves rialles i les seves ocurrències.

Anomenar aquest dolor és el primer pas de la fe autèntica. Déu no ens demana que siguem com els fariseus, que mantenien una aparença de fortalesa i de santedat perfecta mentre per dins es consumien de tristesa o de buidor. El nostre Déu és el Déu de les llàgrimes reals. Jesús va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer; no va amagar el seu dolor rere una façana de pedra. Ell sap perfectament el pes que porteu al pit, Alan, Thao i Ryan. Ell coneix la intensitat d'aquest enyor, i no us demana que dissimuleu.

Però és precisament en aquest punt d'honestedat on la Paraula de Déu fa un gir profund i ens obre una escletxa de llum.

Sant Pau, en la mateixa carta on posa la seva signatura, ens deixa una benedicció que és com una carícia per a l'ànima ferida: «Que el mateix Senyor de la pau us doni la pau sempre i en tot moment. Que el Senyor sigui amb tots vosaltres». Fixeu-vos que no diu «una pau passatgera», ni «una pau que depèn de les circumstàncies». Diu: «la pau sempre i en tot moment». Fins i tot en el moment del dol. Fins i tot en el moment de la buidor més gran. Aquesta pau és la signatura de Déu en la nostra vida.

I com és aquesta signatura de Déu? No és una marca externa, com el blanc de la calç sobre les parets de la tomba. És una presència que s'imprimeix en l'ànima. És la certesa que la vida d'en Benjamin Vo no s'ha esborrat, sinó que està escrita amb lletres d'or en el llibre de la vida eterna. En Ben ha deixat el seu propi traç, la seva pròpia signatura en aquest món, una signatura que ningú no podrà falsificar ni esborrar mai.

En Benjamin era un noi d'una ment extraordinària, d'una intel·ligència que ens deixava a tots bocabadats. Amb només quinze anys, la seva curiositat el portava a explorar territoris que molts adults miren amb respecte i distància. Ell no es conformava amb la superfície de les coses; volia saber com funcionaven per dins. I allà, en el secret de la seva habitació, va crear el seu propi repositori de GitHub, on escrivia línies i línies de codi, programant jocs i aplicacions amb una lògica impecable. Aquell codi era la seva escriptura. Eren els seus traços personals, la seva signatura digital, la manifestació de la seva creativitat i del seu desig d'explorar l'univers de la tecnologia.

Però el més bonic d'en Ben, el que feia que la seva vida fos realment lluminosa, és que aquesta brillantor intel·lectual anava acompanyada d'una dolçor i d'una humilitat profundes. Ell no utilitzava la seva intel·ligència per destacar o per rebre l'aplaudiment dels altres. La seva signatura no era la de l'orgull, sinó la de la senzillesa.

Recordem com somreia i com li brillaven els ulls quan parlava del seu gran somni: crear una companyia aèria que es digués «Con Chim Airlines», la companyia de l'ocell. Hi ha una poesia preciosa en aquest somni d'un noi de quinze anys. L'ocell no necessita demanar permís per volar; simplement obre les ales i es deixa portar pel vent, lliure, connectant la terra amb el cel. En Ben, amb la seva passió pels avions i pels ocells, ja tenia la mirada posada en les altures, en la llibertat del cel blau.

I aquesta llibertat i generositat es feien evidents en els detalls més quotidians. Com no recordar aquell moment en què, amb només quinze anys, en saber que el seu oncle William patia problemes greus de salut, en Benjamin, de manera totalment espontània, va anar als seus pares i els va oferir tota la seva guardiola. No va caldre utilitzar-la, ni ell va haver de trencar-la, però el gest ja estava fet. No va ser un acte per ser vist, com els que Jesús retreu als fariseus. Va ser l'oferiment sincer d'un noi que estava disposat a donar tot el que tenia per amor a la seva família. Aquesta és la veritable signatura d'un fill de Déu: un cor que no calcula, que no busca l'aparença, sinó que es dona sencer.

Avui, en Benjamin ja no necessita escriure línies de codi a la pantalla d'un ordinador, ni necessita mirar els avions des de la tanca d'un aeroport. Ell ha volat més alt que qualsevol Boeing 737. Ell està ara a la taula del banquet del cel, compartint la joia amb joves sants com el beat Carlo Acutis, que també va saber utilitzar la tecnologia com una signatura d'amor a Déu. Imagineu-los junts, lliures de tota lligadura, contemplant la bellesa de l'origen de totes les coses, intercedint per nosaltres, demanant que la pau del Senyor ens acompanyi en cada pas.

Ara vull parlar-vos directament a vosaltres, que porteu el pes d'aquest camí diari.

Alan, Thao.

Sé que hi ha dies en què la buidor sembla guanyar la partida, i que us podeu sentir temptats de buscar respostes en el silenci. Vull que escolteu això amb tota la claredat del meu cor de pastor: no hi ha espai per a la culpa en les vostres ànimes. L'amor que heu donat a en Benjamin ha estat un amor total, un amor que l'ha acompanyat en cada viatge, en cada somni, en cada línia de codi. Heu estat uns pares meravellosos, i la signatura d'en Ben està estretament unida a la vostra. Ell és qui és perquè va créixer en el caliu del vostre amor. No us acuseu de res, no permeteu que la foscor us faci dubtar de la bellesa del camí compartit. El vostre amor ha estat perfecte als ulls de Déu.

I a tu, estimat Ryan.

El teu germà gran t'estima amb bogeria. Tu vas ser el seu gran company de viatge, el seu millor amic sota la manta verda de fulles on us refugiàveu per dormir i somiar. En Ben vol que continuïs creixent, que continuïs estudiant, jugant i somiant. Tu ets el llegat viu del seu somriure aquí a la terra. Quan miris el cel o quan pensis en els teus propis projectes, recorda que ell està orgullós de tu, i que la seva presència t'acompanya com una brisa suau que t'empeny a tirar endavant. Viu amb força, Ryan, perquè el teu germà gran camina al teu costat d'una manera nova i invisible, però real.

Vull adreçar-me també a tots els familiars, als oncles, a les ties, als amics que avui s'uneixen a aquesta pregària, i a tots aquells que ens escolten des de la distància, especialment a les famílies que porten creus feixugues, a aquells pares que ploren en la solitud de les seves llars, i a tots els nens que estan passant per moments de dificultat. En la comunió de l'Església, cap dolor es viu en la soledat. Tots som un sol cos, i avui ens unim per sostenir els uns els pesos dels altres, tal com ens demana el Crist.

Mireu com l'amor d'en Benjamin continua donant fruit en el món, d'una manera senzilla i profunda. Com l'aigua neta que brolla d'aquell pou que porta el seu nom, construït a Cà Mau, Vietnam, a través de la iniciativa «Giếng Gioan Baotixita». Aquell pou és una signatura d'amor que continua escrivint-se en la terra. L'aigua que en surt no és per fer-se veure, no és un monument de calç blanca com els dels fariseus; és aigua viva, neta, que calma la set dels qui no tenen res. Així és com el record d'en Benjamin continua brollant, transformant el dolor en esperança, la buidor en una font de vida per als altres.

La nostra vida terrenal és curta, com un traç de ploma sobre el papir. Però el que realment importa no és la llargada del traç, sinó la veritat de la línia. En Benjamin Vo va escriure una línia preciosa, neta, sense taques d'hipocresia. El seu somriure, la seva bondat, la seva generositat són la seva signatura autògrafa, la que ens garanteix que ell ja està en la pau del Senyor.

Què ens podem emportar avui quan sortim per la porta d'aquest moment de pregària?

Us proposo un gest molt senzill, que podeu fer avui mateix.

Busqueu un full de paper i un bolígraf. Escriviu-hi una sola paraula d'agraïment o d'amor per a algú de la vostra família, o una petita pregària de confiança a Déu. I signeu-la. Signeu-la amb la vostra pròpia mà, sentint la pressió de la tinta sobre el paper. I mentre ho feu, penseu en en Benjamin, que ha deixat la seva signatura d'amor en el vostre cor. Demaneu-li al Senyor que us ajudi a viure amb aquesta mateixa autenticitat, sense màscares, treballant amb amor, i deixant un traç de llum en la vida dels qui us envolten.

Que la Verge Maria, que va saber guardar tots els misteris i els dolors en el seu cor silenciós, us cobreixi amb el seu mantell de mare, us agafi de la mà en els dies de tempesta i us condueixi cap a la pau que el seu Fill ens promet.

Benjamin, descansa en la pau i en la llum infinita del Senyor. Que el teu somriure ens continuï guiant des del cel de «Con Chim Airlines», on ja no hi ha distàncies ni adéus, sinó només l'abraçada eterna del Pare. Amén.