Memòria de sant Pere Claver, prevere

Penseu en el moment en què un jove, amb la curiositat desperta que només els esperits brillants posseeixen, s'asseu davant d'una pantalla per traçar les línies d'un nou projecte. No és només codi, no és només una estructura de dades; és el desig de connectar, de crear, de fer que alguna cosa nova funcioni i s'enlairi. El nostre estimat Benjamin Vo tenia aquesta mirada, una mirada que, com un enginyer que contempla la vastitud d'un núvol digital, entenia que el món és un lloc per ser explorat amb precisió i, sobretot, amb un cor obert. Recordeu com parlava de la seva 'Con Chim Airlines'? Aquell somni d'aviació, aquella línia aèria de l'ocell que el feia riure i somriure amb una alegria tan pura que semblava que pogués enlairar-se en qualsevol moment. En Ben no només observava el món; el volia entendre, el volia elevar, el volia fer volar.

Avui, en la lectura de la primera carta als Corintis, sant Pau ens diu una frase que ens pot semblar dura, gairebé desconnectada de la nostra realitat: 'el món en la seva forma actual està passant'. És una veritat que ens colpeja quan el dolor ens visita. Quan un fill marxa, quan la cadira es queda buida, el món, tal com el coneixíem, es desfà. Tot allò que semblava sòlid —els plans de futur, les converses sobre el pròxim viatge, els somnis d'enginyeria—, de sobte, sembla passar. I ens quedem amb la pregunta: si el món passa, què queda? Què és el que perdura quan el temps s'esgota?

Sé que per a vosaltres, Alan i Thao, el silenci a casa des d'aquell tretze de juny ha estat una presència que pesa massa. Sé que per a tu, Ryan, el teu germà gran és una absència que es nota en cada pas, en cada record, en cada joc que abans compartíeu. Sé que, en aquest silenci, de vegades el cor es veu temptat a buscar explicacions, a repassar els dies, a preguntar-se si vau fer prou, si hi hauria hagut algun camí diferent. Vull dir-vos, amb la tendresa més profunda que puc trobar, que heu de deixar caure aquesta pedra de la culpa. No us pertany. No vau fallar en res. La malaltia no és un càstig, no és un error de vigilància, no és una negligència. És una tempesta que arriba sense avisar, i cap amor humà, per gran que sigui, pot aturar-la. Déu no us demana comptes per allò que no podíeu controlar; Ell us abraça en el dolor que heu hagut de portar. Deixeu que aquesta càrrega se'n vagi. Sou pares que heu estimat fins a l'extrem, i aquest amor és el que en Ben s'ha emportat al cel. Déu no envia aquestes tempestes per castigar ningú. Deixeu que aquesta pedra de la culpa caigui avui de les vostres espatlles. Sou pares estimats, sou una família estimada, i en Ben us estima amb la mateixa puresa amb què ell sempre va viure.

En l'Evangeli d'avui, Jesús ens presenta les Benaurances. 'Benaurats els qui ploreu ara, perquè riureu'. Sembla una contradicció, oi? Com pot ser el plor una benaurança? Però Jesús no ens està demanant que deixem de patir. Ell mateix va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer. Jesús ens diu que el nostre plor és vist, que el nostre dolor no és invisible per a Déu. Quan ploreu per en Ben, quan el trobeu a faltar, quan el cor us fa mal, esteu en el lloc on la gràcia de Déu és més present. Ell és el Déu que es fa present en la nostra fragilitat. Ell no ens demana que siguem forts; ens demana que siguem sincers, que li portem el nostre buit. I en aquest buit, Ell hi posa la seva presència.

En Ben era un noi d'una lluminositat extraordinària. Penseu en aquella curiositat que el definia, en aquella ment brillant que no només volia entendre la lògica dels sistemes informàtics, sinó que volia entendre el món, el cel, la vida mateixa. Recordeu aquell gest tan bell, tan ple de la seva essència, quan va voler oferir la seva guardiola per ajudar el seu oncle William? No la va trencar, no la va buidar, però el fet que el seu cor estigués disposat a lliurar tot el que tenia, sense càlculs, revela la grandesa de l'ànima d'en Benjamin. Això és el que significa ser un deixeble de Jesús: no és complir una llei, sinó tenir un cor capaç de donar-ho tot. En Ben vivia segons la lògica del Regne, on el que es comparteix esdevé infinit. La seva vida, curta en anys però immensa en amor, és com aquell pou d'aigua neta, el 'Giếng Gioan Baotixita', que porta vida als qui tenen set. El seu nom, el seu somriure, la seva bondat, continuen fluint en el món. No us sentiu sols. Hi ha moltes famílies que caminen amb vosaltres, molts cors que busquen la mateixa esperança.

La vida d'en Ben, com la de sant Pere Claver, a qui recordem avui, ha estat una vida dedicada als altres. Sant Pere Claver va ser l'esclau dels esclaus, portant consol a aquells que ningú més volia mirar. En Ben, en la seva pròpia manera, també va ser un servidor. Va ser un fill que va estimar els seus pares fins al final, un germà que va guiar el seu petit Ryan, un amic que va escoltar les històries del seu pare com si fossin les més importants del món. Aquesta és la santedat quotidiana: estimar els qui tenim al costat amb tota la nostra ànima. I això és el que en Ben ens ha deixat com a llegat.

Ryan, germà estimat, tu ets la memòria viva del seu somriure. No tinguis por de ser el noi brillant que en Ben estimava tant. La teva vida és el testimoni que el seu amor continua creixent. No t'aturis per la por; en Ben voldria veure't volar, veure't descobrir els teus propis horitzons, sabent que ell sempre serà el teu germà gran que t'anima des de la llum. Alan i Thao, la vostra fidelitat en aquests dos mesos ha estat un far per a molts. No heu perdut la fe, tot i que el vostre cor ha estat travessat per l'espasa. Aquesta és la vertadera fidelitat: confiar en Déu quan el camí és fosc, quan no entenem els seus designis, però seguim caminant amb Ell. La vida d'en Ben ha estat com una llavor que ha caigut a terra i ha donat fruit. No deixeu que la tristesa us tanqui a la vida. Deixeu que el dolor us faci més profunds, més compassius, més capaços d'entendre el sofriment dels altres. Aquesta és la manera com en Ben continua viu entre nosaltres: a través de la vostra capacitat de seguir estimant, de seguir oferint, de seguir vivint malgrat tot.

Quan us sentiu aclaparats pel pes de l'absència, imagineu-vos en Ben, aquell noi que mirava els avions amb tanta passió, ara en la llibertat absoluta de Déu. Imagineu-lo somrient, tal com ho feia quan parlava dels seus projectes, amb aquella alegria que li il·luminava la cara. Ell no està patint; ell està en pau. Ell us espera. I en aquest 'mentrestant', el Senyor us demana una cosa molt senzilla: que no enduriu el vostre cor. No deixeu que el dolor us faci amargs. Deixeu que el dolor us faci més tendres. Quan sortiu d'aquí, feu una cosa petita. Un somriure, una paraula amable, un moment de silenci on digueu: 'Ben, gràcies per haver estat el nostre fill'. I sentiu la presència de Jesús al vostre costat. Ell és el Senyor que va plorar davant la tomba del seu amic Llàtzer, així que Ell entén perfectament les vostres llàgrimes. Ell no us demana que deixeu de plorar; Ell us demana que ploreu amb Ell, sabent que la mort no té l'última paraula. L'última paraula la té l'Amor. I l'Amor, en el cas del vostre Ben, ha guanyat per sempre.

No us sentiu sols. Hi ha moltes famílies que caminen amb vosaltres, molts cors que busquen la mateixa esperança. La vostra fidelitat en aquests dos mesos és un tresor. No deixeu de confiar. Continueu sentint la presència d'en Ben en els vostres somnis, en els vostres records, en la pau que, de tant en tant, us visita. Ell continua sent el vostre fill, el vostre germà, el vostre àngel. Que la Mare de Déu, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor de perdre un fill, us acompanyi sota el seu mantell protector. Que ella us ensenyi a guardar totes aquestes coses al cor, fins que el Senyor, en el seu temps, ens torni a reunir tots en la pau definitiva del seu banquet. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï, que la teva bondat ens inspiri, i que el teu somriure ens acompanyi fins al dia en què tots puguem seure, finalment, a la taula que no s'acaba mai. Amén.