Dimecres de la vint-i-dosena setmana del temps ordinari

Penseu en el moment en què un agricultor surt a un camp al matí, quan la rosada encara cobreix la terra. Hi ha una feina a fer: plantar, cavar, preparar el sòl. Però l'agricultor, per molt hàbil que sigui, per molt que conegui els secrets de la terra, sap una veritat fonamental: ell no pot manar a la llavor que creixi. Ell no pot forçar la vida a sortir del gra. L'agricultor planta, un altre rega, però és Déu qui fa créixer. Aquesta és la imatge que avui ens regala sant Pau en la seva carta als cristians de Corint, una imatge que ens convida a deixar de banda les nostres ansietats i a reconèixer, amb humilitat, que som part d'un misteri molt més gran que nosaltres mateixos.

Sovint, en la nostra vida, ens sentim com si fóssim els únics responsables de tot el que passa al nostre voltant. Volem controlar el creixement, volem garantir els resultats, volem que tot segueixi una lògica que nosaltres puguem entendre. I quan les coses no surten com esperàvem, quan el camp de la nostra vida sembla tenir zones que no floreixen, ens sentim temptats a la desesperació o a la culpa. Però Pau ens diu avui: «Què és Apol·los, i què és Pau? Només uns servidors». Som col·laboradors de Déu. I el camp és d'Ell. La vida és d'Ell. Això no ens treu la responsabilitat, sinó que ens treu el pes insuportable de ser els amos del destí.

En l'Evangeli d'avui, veiem aquesta mateixa veritat en acció. Jesús entra a casa de Simó i es troba amb una situació de dolor: la sogra de Simó està prostrada amb una febre severa. La gent intercedeix per ella. Jesús no fa un discurs teològic llarg; s'acosta, s'inclina sobre ella, renya la febre i la cura. I el que segueix és preciós: ella s'aixeca immediatament i es posa a servir-los. No es queda recreant-se en la seva malaltia, ni en la fragilitat que acaba de passar. Es posa en marxa. La seva vida torna a ser una vida de servei, una vida que es regala als altres.

Avui, en aquest moment de la nostra pregària, vull que portem aquesta imatge al cor. Fa dos mesos que en Benjamin, el nostre estimat Ben, va tornar a la casa del Pare. Dos mesos des que el seu pas per aquest món va canviar de forma, passant de la nostra vista a la presència eterna de Déu. Sé que per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, Ryan, el silenci a casa és encara una presència molt real. Sé que hi ha moments en què la pregunta «per què?» sembla voler ofegar la pau del cor. Però avui, la Paraula de Déu ens demana que mirem més enllà.

En Ben va ser, en molts sentits, una llavor que va créixer amb una bellesa extraordinària. Recordem la seva curiositat insaciable, la seva ment brillant que volia comprendre com funcionaven les coses, des de la complexitat de la tecnologia fins a la meravella del vol dels avions. Ell mirava el món amb uns ulls que sempre cercaven el següent pas, el següent repte. I aquesta curiositat no era només intel·lectual; era un reflex d'un cor que volia estar a prop de la veritat. Quan el seu pare li explicava històries, en Ben escoltava amb aquella atenció que només tenen els qui estimen de debò. Ell no era un espectador de la vida; ell volia participar-hi, volia construir, volia aprendre, volia volar.

La seva vida, encara que breu segons els nostres calendaris, ha estat un camp on Déu ha fet créixer molts fruits. Penseu en la seva bondat, en la seva dolçor innata, en la manera com sempre tractava tothom amb respecte. Recordeu la seva disposició a oferir el que tenia per ajudar els altres, com aquell gest tan pur de voler donar la seva guardiola per al seu oncle. En Ben no va necessitar viure molts anys per entendre què és el més important: l'amor. Ell ja ho sabia. Ell ja vivia en la lògica de l'Evangeli, on el que es dona es multiplica, on el que es comparteix esdevé infinit.

Avui, vull parlar directament a vosaltres, que sentiu el pes d'aquest camí. Potser us sentiu com la terra resseca que espera la pluja. Però recordeu que Déu és el qui fa créixer. El vostre amor per en Ben, la vostra dedicació, tot el que vau plantar i regar en la seva vida, no s'ha perdut. Al contrari, ha esdevingut part de l'heretat de Déu. En Ben no ha desaparegut; ha estat recollit en la collita de l'amor diví. Ell viu en la plenitud de la llum, allà on ja no hi ha cap febre, cap dolor, cap limitació. Ell ha fet el vol que sempre va somiar, un vol que no necessita aeroports ni pistes, sinó que es mou en la llibertat absoluta de l'Esperit.

Ryan, germà estimat, tu ets el testimoni viu del somriure d'en Ben. Recorda que ell continua sent el teu germà gran. En els teus jocs, en els teus estudis, en les teves aventures, ell és amb tu. No tinguis por de ser feliç, de créixer, de viure amb la mateixa passió que ell tenia. Ell estaria orgullós de veure't caminar, de veure't descobrir el món, de veure't convertir-te en l'home que Déu vol que siguis. Ell és la teva força invisible.

Alan i Thao, la vostra fe en aquests dos mesos ha estat un exemple de fidelitat en la prova. No us heu deixat vèncer pel desànim, tot i que el dolor és real i profund. Continueu mirant cap al Senyor, com la sogra de Simó que, un cop curada, es va posar a servir. El vostre servei ara és la vostra manera d'estimar en Ben: vivint amb esperança, ajudant els altres, mantenint viva la seva memòria a través de la bondat. I mireu com el seu nom continua portant vida al món: a través del pou d'aigua a Cà Mau, a través de cada gest de caritat que es fa en el seu nom. El seu «Great Ocean» —el seu segon nom Đại Dương— continua brollant, portant vida a qui té set.

No us preocupeu pel futur. No us preocupeu per les preguntes que no tenen resposta humana. Déu té cura del camp. Déu té cura d'en Ben. I Déu té cura de vosaltres, molt més del que podeu imaginar. Ell us sosté en les nits llargues i en els dies de sol. Ell és el vostre escut, com ens recorda el Salm d'avui.

En aquesta litúrgia, no estem celebrant una absència, sinó una presència transformada. En el banquet de Déu, en Ben ens espera. I mentrestant, ell ens acompanya. Com en aquell somni del seu pare, on en Ben pagava el gelat, ell ens recorda que el regal més gran ja ens l'ha fet: el regal d'haver estat el nostre fill, el nostre germà, el nostre amic.

Avui, quan sortiu d'aquí, us proposo un gest senzill. Mireu el cel, potser veureu un avió creuant els núvols, o simplement la immensitat del blau. Feu una respiració profunda. Recordeu que en Ben vola lliure. I feu un petit gest de servei, una petita atenció cap a algú que us envolta. Feu-ho amb el somriure d'en Ben. Feu-ho amb la certesa que, tot i que nosaltres plantem i reguem, és Déu qui fa créixer l'amor en els nostres cors.

Que el Senyor us beneeixi, que us doni la pau que sobrepassa tota intel·ligència, i que ens mantingui a tots units en la promesa de la resurrecció. Benjamin Vo, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva llum ens guiï fins que ens tornem a trobar tots en la casa del Pare. Amén.