Diumenge XXII de el Temps Ordinari

Imagineu-vos, per un moment, que camineu per un camp obert a finals d'agost. El sol de la tarda cau implacable, sense treva. Si mireu a terra, veureu el sòl clivellat, obert en petites ferides de pols que semblen demanar auxili. Les herbes, abans verdes, s'han tornat d'un color daurat gairebé grisenc, seques, trencadisses al tacte. Si us atureu i feu silenci, podreu gairebé escoltar el sospir de la terra. És el sospir de la sequera. Una necessitat profunda, física, que ho amara tot. No és un caprici; és una qüestió de vida o mort. La terra necessita l'aigua. Té una set que la consumeix des de les entranyes.

Aquesta imatge de la terra assedegada, que el salmista descriu amb tanta bellesa i cruesa —«com una terra eixuta, resseca, sense aigua»—, és la imatge que ens acompanyarà avui. No és només una metàfora poètica. És el mirall de la nostra pròpia ànima quan experimentem la pèrdua, quan el camí es fa feixuc i quan el silenci de Déu sembla tan gran com el cel de la tarda. La set. La set de presència, la set de sentit, la set de tornar a escoltar una veu que estimem.

Però abans de buscar l'aigua que calma, abans de parlar de la dolçor del consol, hem de tenir la valentia de mirar la veritat del nostre desert. Hem de dir la veritat abans que el consol pugui aterrar en les nostres ànimes. Si passem massa de pressa per sobre de la ferida, la nostra esperança serà buida, una simple capa de pintura sobre una paret que s'esfondra. I la veritat avui és exigent.

Avui fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sis és una data que s'ha quedat clavada en el vostre calendari, Alan i Thao, com un abans i un després. Seixanta dies. Per al món exterior, el temps corre, les setmanes s'acumulen, la gent continua amb les seves rutines i les seves presses. Però per a uns pares que han hagut de lliurar el seu fill als quinze anys, el temps té una altra mesura. De vegades, un sol dia pot semblar un any sencer. La veritat és que la casa encara ressona amb el silenci d'en Benjamin. La veritat és que la seva habitació, els seus projectes, la seva absència física a la taula, fan que la set de la vostra ànima sigui, de vegades, gairebé insuportable. I tu, estimat Ryan, saps molt bé què significa trobar a faltar el teu germà gran, el teu company de jocs, aquell amb qui comparties tantes complicitats.

No podem amagar aquest dolor. El profeta Jeremies, en la primera lectura, ens fa un crit que ens surt de l'ànima: «M'heu seduït, Senyor, i m'he deixat seduir; heu estat més fort que jo i m'heu vençut». Quina confessió tan humana i tan terrible! Jeremies es sent desarmat davant de Déu. Sent que la missió que se li ha encomanat és massa feixuga, que el camí és ple de burles i de sofriment. Diu: «No me'n recordaré més d'ell, no parlaré més en nom seu». Qui no ha sentit mai aquesta temptació de tancar la porta, de no voler saber res més, de protegir-se del dolor tancant el cor? Qui no ha dit mai, en la solitud de la nit: «Senyor, per què m'has fet això? Per què és tan dura aquesta creu?».

Però el mateix Jeremies ens dona la clau de la volta: «Però llavors sentia en el meu cor com un foc ardent, tancat en els meus ossos; feia esforços per retenir-lo, però no podia». Hi ha un foc que no es pot apagar. Hi ha un amor que, fins i tot enmig del dolor més profund, continua cremant. L'amor que teniu per en Benjamin no és un record del passat; és un foc viu que crema en els vostres ossos. I és precisament aquest foc el que us fa tenir set de Déu, set de l'eternitat on ell ara habita.

I aquí és on es produeix el gran gir de la Paraula de Déu avui. En l'Evangeli de Mateu, Jesús comença a explicar als seus deixebles que ha d'anar a Jerusalem, que ha de patir molt i que ha de ser mort, per ressuscitar el tercer dia. I Pere, mogut per un amor purament humà, per un desig protector que tots podem entendre perfectament, l'agafa a part i comença a renyar-lo: «Déu me n'enfront, Senyor! No, això no et passarà mai!».

Quantes vegades hem dit nosaltres aquestes mateixes paraules! «Això no pot ser, Senyor! Això no hauria d'haver passat mai!». És el crit de la nostra rebel·lia amorosa. No volem el dolor per als qui estimem. Volem protegir-los, volem guardar-los sota les nostres ales. Però Jesús es gira i diu a Pere unes paraules que ens poden semblar dures, però que estan plenes d'una veritat alliberadora: «Vés-te'n d'aquí, darrere meu, Satanàs! Em vols fer caure, perquè no penses com Déu, sinó com els homes».

Què vol dir pensar com Déu i no com els homes? Pensar com els homes és voler retenir la vida a qualsevol preu, tancar-la en una caixa de vidre on res no la pugui tocar. Pensar com Déu és comprendre que la vida no es mesura per la seva durada, sinó per la seva entrega. Pensar com Déu és veure que la mort no és el final del camí, sinó el llindar de la resurrecció. Jesús ens diu: «Qui vulgui salvar la seva vida, la perdrà, però qui la perdi per mi, la trobarà».

El nostre estimat Benjamin Vo, en els seus quinze anys, va viure amb una intensitat i una generositat que ens mostren que ell, d'alguna manera, ja començava a pensar com Déu. En Ben era un noi d'una intel·ligència brillant, una ment capaç de desxifrar els secrets de la tecnologia i de la programació, però el que realment el feia únic era la puresa de la seva ànima. Ell no guardava la vida per a ell mateix.

Recordem un moment preciós que el seu pare, l'Alan, va viure en un somni el passat vint-i-tres de juliol de dos mil vint-i-sis. En el somni, pare i fill feien cua per comprar un gelat. Un gest tan senzill, tan quotidià, tan ple de la dolçor de la infantesa. I en el somni, va ser en Ben qui va pagar.

Deixeu que aquesta imatge us amari el cor. Fer cua per un gelat en un dia calorós és la resposta humana a la set. És la recerca d'una mica de frescor, de dolçor. I és en Benjamin qui paga. És ell qui ofereix el regal, qui calma la set del seu pare amb un gest d'amor. Aquest somni no és una simple il·lusió; és una finestra oberta a la realitat del cel. En Ben ja no té set. Ell està a la font de l'aigua viva. I des d'allà, amb aquell somriure dolç que el caracteritzava, continua cuidant de vosaltres, oferint-vos la dolçor del seu consol, pagant el preu de la vostra pau amb la seva intercessió davant del Pare.

En Ben tenia una passió immensa pels avions, especialment pels ocells d'acer que creuen el cel. Li agradava somiar amb una companyia aèria pròpia, que anomenava amb un somriure entremaliat «Con Chim Airlines», la línia de l'ocell. L'ocell que s'enlaira, que deixa enrere la gravetat de la terra i que vola lliure cap a l'infinit. Avui, en Benjamin ha emprès aquest vol definitiu. Ha volat més alt que qualsevol avió comercial. Ell ja no està lligat a les limitacions del nostre món. Vol lliure en el cel de Déu, però el seu fil d'amor continua lligat al vostre cor.

Sant Pau, en la segona lectura, ens exhorta: «Oferiu-vos vosaltres mateixos com una víctima viva, santa, agradable a Déu... No us emmotlleu a aquest món, sinó transformeu-vos per la renovació de la ment». Això és el que va fer en Ben. Ell no es va emmotllar a l'egoisme d'aquest món. Recordem com, de manera espontània, va oferir tota la seva guardiola per ajudar el seu oncle William quan aquest va patir aquells problemes de salut. No va caldre trencar-la, però el gest de l'ofrena ja estava escrit al cel. Un cor que està disposat a donar-ho tot és un cor que ja ha estat transformat per Déu.

Alan, Thao. Sé que en aquests dos mesos heu hagut de lluitar contra el desert. Potser us ha assaltat aquella pregunta que tants pares es fan en la foscor: «Podríem haver fet alguna cosa més? Vam fallar en algun detall?». Escolteu-me bé, amb tota la claredat de la veritat de l'Evangeli: no hi ha espai per a la culpa en el vostre cor. L'amor que heu donat a en Benjamin ha estat perfecte, complet i pur. No vau fallar en res. La malaltia no és un càstig, ni és el resultat d'un error humà. Hi ha misteris que ens superen, que estan més enllà del nostre control. Heu estat uns pares meravellosos, i en Ben ho sap. Ell us mira des del cel i us diu, com en aquell somni de juny: «No passa res, jo us vigilaré». Esteu lliures de tota culpa; només us queda el deure d'estimar i de continuar endavant.

Ryan, estimat germà. El teu germà gran t'estima amb una força que la mort no pot apagar. Ell vol que continuïs creixent, que estudiïs, que juguis, que descobreixis el món. Tu ets el llegat viu del seu somriure a la terra. Cada vegada que t'esforces, cada vegada que somrius, estàs fent que la llum d'en Benjamin continuï brillant en la teva llar. No camines sol, Ryan; ell t'acompanya en cada pas, com quan compartíeu jocs i rialles.

Vull adreçar-me també a tots els oncles, ties, amics, i a tots aquells que ens segueixen des de la distància. Especialment a les famílies que avui porten una creu feixuga, als pares que ploren la pèrdua d'un fill i als nens que pateixen. En la comunió dels sants, no hi ha distàncies. En Benjamin i el jove beat Carlo Acutis estan junts a la taula del banquet del cel, intercedint per tots nosaltres, demanant que no ens falti mai la força ni l'esperança.

I mireu com el record d'en Ben continua calmant la set del món. A Cà Mau, al Vietnam, hi ha un pou d'aigua neta que porta el seu nom: el «Giếng Gioan Baotixita». El seu segon nom, Đại Dương, significa «Gran Oceà». I d'aquest gran oceà d'amor que va ser la seva vida, ara en brolla aigua fresca per als més pobres. L'amor d'en Benjamin no s'ha aturat; continua donant vida, continua calmant la set dels qui no tenen res. Això és el que passa quan oferim la nostra vida a Déu: es converteix en una font que mai no s'asseca.

Què ens podem emportar avui en sortir per la porta d'aquesta església? Què podem portar a la pràctica d'aquestes lectures i de la vida d'en Ben?

Us proposo un gest senzill, inspirat en aquell somni de l'ice cream. Avui o demà, quan tingueu set, abans de beure un got d'aigua o de menjar alguna cosa dolça, atureu-vos un segon. Penseu en en Benjamin. Doneu gràcies a Déu per la seva vida. I després, feu un petit gest de dolçor cap a algú de la vostra família o cap a un desconegut. Oferiu un somriure, una paraula amable, o ajudeu algú que estigui cansat. Sigueu vosaltres els qui «pagueu el gelat» per a un altre, portant una mica de la frescor del cel a la terra.

La terra eixuta de la nostra tristesa serà banyada per la gràcia de Déu. La set de la nostra ànima serà saciada en la trobada eterna amb el Senyor, on ja no hi haurà més adéus.

Benjamin, fill estimat, descansa en la pau del Pare. Que el teu somriure ens il·lumini el camí fins que ens tornem a trobar a la taula on l'aigua de la vida brolla per sempre. Amén.