Memòria de Sant Agustí, bisbe i doctor de l'Església

Imagineu-vos per un moment que teniu a les mans una petita fiola de fang cuit. És petita, gairebé cap dins del puny tancat d'un nen. Té la superfície rugosa, freda al tacte, marcada per les mans de l'artesà que la va modelar. Si l'acosteu a la llum, podeu veure la petita obertura per on s'introdueix el líquid. I si la sacsegeu suaument, sentireu un so gairebé imperceptible, un batec líquid i dens. És l'oli.

Aquesta petita ampolla d'oli no fa soroll. No brilla amb la intensitat d'un metall preciós. No crida l'atenció de qui passa corrent pel carrer. Però conté exactament allò que fa la diferència entre la foscor i la llum. Conté la reserva que permetrà que la flama continuï viva quan la nit es faci llarga, quan el fred s'introdueixi per les escletxes de la casa i quan el cansament sembli guanyar la partida.

Aquesta petita fiola d'oli és la imatge que ens acompanya avui, en la memòria de Sant Agustí. És el fil conductor que travessa les lectures d'aquest dia i que ens ajuda a mirar el misteri de la nostra pròpia existència. Perquè la vida, estimats germans i germanes, no es mesura per la grandesa de la llàntia, sinó per la presència d'aquest oli silenciós que guardem en el secret del nostre cor.

Però abans d'omplir-nos de la dolçor del consol, abans de parlar de la claror de l'alba, hem de tenir la valentia de mirar la veritat del nostre dolor. Hem de dir la veritat abans de poder rebre el consol de Déu.

Avui fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sis és una data que s'ha instal·lat en les vostres vides d'una manera definitiva. Seixanta dies. Per a molts dels qui caminen pel carrer, el temps ha passat com un sospir; la vida quotidiana continua amb el seu soroll, les notícies es succeeixen, el món no s'atura. Però per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, estimat Ryan, aquests dos mesos han estat un desert de silenci. Un temps on la casa sembla més gran i més buida, on cada racó parla de l'absència d'en Benjamin, on el matí arriba amb el pes d'haver de recordar, una vegada més, que ell ja no hi és físicament.

La veritat és que el dolor és real, i és feixuc. Hi ha una tristesa que s'instal·la en el pit i que sembla que no vulgui marxar. Hi ha preguntes que tornen en el silenci de la nit, quan el soroll del dia s'apaga. No podem passar de llarg d'aquesta foscor. Si intentem consolar-nos massa ràpid, amb frases fetes o amb una falsa resignació, estem buidant de sentit la nostra pròpia humanitat. Déu no ens demana que siguem de pedra. El mateix Sant Agustí, que avui recordem, va plorar amargament la pèrdua dels seus amics i de la seva mare, Santa Mònica. Ell sabia que el cor humà necessita plorar per poder guarir.

I és precisament enmig d'aquesta nit on la Paraula de Déu ens surt a l'encontre. No com un argument lògic que ho explica tot, sinó com una llum que comença a brillar en la foscor.

L'apòstol sant Pau, en la seva primera carta als Corintis, ens fa una declaració que ens desarma: «El missatge de la creu és una neciesa per als qui es perden, però per a nosaltres, que som salvats, és el poder de Déu». On és el savi d'aquest món? On és l'intel·ligent? Pau ens recorda que la veritable saviesa de Déu no coincideix amb la saviesa dels homes. La saviesa del món busca l'èxit, el soroll, la seguretat, la certesa absoluta de les coses que es poden tocar i mesurar. Però la saviesa de Déu es manifesta en la feblesa, en el silenci, en la capacitat de romandre fidels fins i tot quan tot sembla perdut.

En l'Evangeli de Mateu, Jesús ens presenta la paràbola de les deu verges. Totes deu tenen llànties. Totes deu esperen l'espos. Totes deu es queden adormides perquè l'espos es retardava. Fixeu-vos en aquest detall: el retard de l'espos és la gran prova. La nit es fa llarga. L'espera es converteix en un pes. I és en aquest retard on es descobreix qui ha portat la fiola d'oli i qui s'ha confiat només a l'aparença del moment.

Les cinc verges assenyades no es diferencien de les altres perquè no tinguessin son; totes es van adormir. Es diferencien perquè tenien una reserva. Tenien l'oli guardat en les seves fioles. Què és aquest oli? És l'amor viscut en el secret. És la fe que s'ha anat teixint en els detalls petits de cada dia. És la relació íntima amb Déu que es cultiva quan ningú ens mira. Aquest oli no es pot comprar a última hora; no es pot demanar prestador. És cadascú qui l'ha de portar en la seva pròpia fiola.

Quan pensem en aquesta saviesa de la qual ens parla sant Pau —una saviesa que no és d'aquest món, sinó que neix d'un cor pur—, és impossible no pensar en el nostre estimat Benjamin Vo. En Ben era un noi d'una intel·ligència excepcional. Qui el va conèixer sap que posseïda una ment brillant, capaç d'entendre la lògica de les matemàtiques i de la tecnologia d'una manera que ens deixava a tots meravellats. Però la seva veritable grandesa, la seva autèntica saviesa, no es trobava en la seva capacitat d'analitzar dades o d'escriure codi. Es trobava en la dolçor del seu cor.

En Benjamin portava la seva fiola d'oli plena fins a vessar. La seva llàntia no feia soroll, però la seva flama feia de la seva llar un lloc càlid i feliç.

Hi ha una imatge preciosa, un record que molts de vosaltres guardeu a la retina i al cor, que ens mostra aquesta saviesa senzilla i profunda d'en Ben. És aquella fotografia on ell i el seu germà Ryan estan asseguts l'un al costat de l'altre en un banc de fusta, durant una visita silenciosa a l'església. Al fons, es veuen els vitralls de colors i els arcs de pedra, i una llum suau i daurada entra per les finestres, banyant tot l'espai. Els dos germans estan junts, tranquils. En Ben mira directament a la càmera amb una expressió de pau absoluta, amb aquell somriure dolç i net que el caracteritzava.

Aquesta imatge ens parla de la seva ànima. En Ben no necessitava grans discursos per estar a prop de Déu. Ell sabia romandre en silenci, en el banc de l'església, al costat del seu germà, deixant-se banyar per la llum. Aquella pau que transmetia el seu rostre era el senyal que la seva fiola d'oli estava plena. Era la saviesa d'un nen que sap que és estimat pel seu Pare del cel, i que respon a aquest amor amb una reverència i un respecte profund cap als seus pares i cap a tota la seva família.

Sant Agustí va escriure una frase que ha quedat gravada en la història de la fe: «Ens heu fet per a Vós, Senyor, i el nostre cor està inquiet fins que no descansa en Vós». En Benjamin, en els seus quinze anys de vida, va trobar aquest descans. La seva recerca no va ser la d'un intel·lectual altiu, sinó la d'un fill que s'acull a la tendresa de Déu. Ell ja ha entrat a la festa de bodes. Ell ja no ha de patir per si l'oli s'acaba, perquè es troba en la font mateixa de la llum, allà on l'espos ha obert les portes per sempre.

Avui, en Benjamin Vo comparteix el banquet del cel. Imagineu-vos-el lliure de tota limitació, contemplant la bellesa de Déu al costat de joves sants com el beat Carlo Acutis, que també va saber omplir la seva llàntia amb l'oli de l'Eucaristia i de la caritat. En Ben està en pau. El seu somriure, que tantes vegades us va il·luminar la vida aquí a la terra, continua brillant ara en la presència del Pare.

Però ara vull parlar-vos directament a vosaltres, que us heu quedat a aquest costat de la porta, enmig de la nit de l'espera.

Alan, Thao.

Sé que la vostra fe s'ha vist provada en aquests dos mesos. Sé que la nit s'ha fet llarga i que, de vegades, us sentiu com les verges de la paràbola, amb les forces esgotades i la temptació de deixar-vos vèncer pel son de la tristesa. Però escolteu això amb tota la força de la veritat: el vostre amor per en Benjamin ha estat l'oli que ha mantingut encesa la seva llàntia. Heu estat uns pares extraordinaris. No hi ha espai per a la culpa en el vostre cor. No hi ha cap detall que haguéssiu pogut canviar, cap decisió que hagués pogut alterar el misteri del designi de Déu. L'amor que li heu donat ha estat perfecte, complet i pur. Heu omplert la seva vida de joia, de viatges, de fe i de caliu familiar. Aquest amor és etern, i res, ni tan sols la distància de la mort, el podrà destruir.

I a tu, estimat Ryan.

El teu germà gran t'estima amb una força que no es pot mesurar. En aquella foto del banc de l'església, estàveu junts, compartint el silenci i la llum. I així continueu estant. En Ben no s'ha allunyat de tu. Ell és el teu intercessor al cel. Ell vol que continuïs creixent amb força, que estudiïs, que juguis, que descobreixis el món amb la mateixa curiositat que ell tenia. Tu ets el portador de la seva llum aquí a la terra. Cada vegada que somrius, cada vegada que estimes els teus pares, estàs fent que l'oli de la seva llàntia continuï cremant enmig de la teva llar. No estàs sol, Ryan; el teu germà gran camina al teu costat d'una manera nova, suau i invisible.

Vull adreçar-me també a tots els familiars, als oncles, a les ties, als amics que avui s'uneixen a aquesta pregària des de tants llocs diferents. I d'una manera molt especial, a tots aquells que ens acompanyen des de la distància, a les famílies que avui porten creus feixugues, als pares que ploren la pèrdua d'un fill en la solitud de les seves llars, i a tots els nens que pateixen. En la gran família de l'Església, cap llàgrima es perd en el buit. Avui ens unim tots per sostenir-nos els uns als altres, per ser comunitat de consol i d'esperança.

Mireu com l'amor d'en Benjamin continua fent camí en aquest món. Com l'aigua neta que brolla d'aquell pou construït en el seu nom a Cà Mau, Vietnam, a través de la iniciativa «Giếng Gioan Baotixita». Aquella aigua, que calma la set dels qui no tenen res, és com l'oli de la seva llàntia que es multiplica per donar vida a altres. El record d'en Ben no és una memòria estèril, sinó una font de vida i d'esperança que continua brollant enmig de la terra.

La nostra vida en aquest món és com una nit d'espera. Però sant Pau ens assegura que «allò que sembla feblesa de Déu és més fort que la força dels homes». La fe ens diu que l'espos vindrà, que les portes s'obriran i que ens tornarem a trobar en la gran festa de les bodes de l'eternitat. En Benjamin ja ha entrat. Ell ens espera amb la seva llàntia encesa.

Què ens podem emportar avui d'aquest moment de pregària, quan sortim per la porta i tornem a la nostra vida quotidiana?

Us proposo un gest molt senzill, inspirat en la fiola d'oli i en el silenci d'en Ben en aquell banc de l'església.

Aquesta nit, abans d'anar a dormir, busqueu un moment de silenci. Tanqueu els ulls durant un minut i imagineu-vos aquella llum daurada que entrava pels vitralls de l'església, banyant el rostre d'en Benjamin i d'en Ryan. Penseu en la pau d'aquell moment. I després, feu una petita pregària de confiança a Déu, demanant-li que ompli la vostra pròpia fiola amb l'oli de la paciència, de la bondat i de l'amor cap als qui teniu a prop.

Aquesta és la manera de mantenir-nos desperts. Aquesta és la manera de vetllar, esperant el dia en què ens tornarem a trobar tots a la casa del Pare, on ja no hi haurà més absències, sinó només l'abraçada eterna del Senyor.

Que la Verge Maria, la Mare que va saber guardar totes les coses en el seu cor i que va mantenir la fe encesa en la nit de la creu, us aculli sota el seu mantell de tendresa, us consoli en les hores de tristesa i us condueixi cap a la pau del seu Fill Jesucrist.

Benjamin, descansa en la pau i en la llum infinita del Senyor. Que el teu somriure ens continuï il·luminant el camí fins que ens tornem a trobar. Amén.