Martiri de Sant Joan Baptista

Imagineu-vos per un moment una taula parada per a un gran banquet. Hi ha estovalles de lli fi, copes que brillen sota la llum de les torxes, el flaire de carns rostides i vins cars que omple l'aire. Hi ha música, rialles forçades i el soroll de les túniques de seda que s'arrosseguen pel terra de marbre. És el banquet d'Herodes. Un lloc de poder, de vanitat i de mirades que busquen l'aprovació dels homes. En aquest banquet, tot sembla gran, tot sembla sòlid, tot sembla triomfant.

Però, de sobte, el silenci talla la música. Una safata de plata entra a la sala. I sobre aquesta safata no hi ha menjar, ni fruita, ni joies. Hi ha el cap de Joan el Baptista. És una imatge que ens sacseja, que ens regira l'estómac i el cor. Una safata que simbolitza la crueltat del món, la fragilitat de la vida davant la injustícia i el preu terrible de la veritat.

Aquesta safata de plata és la imatge que ens acompanya avui, en la memòria del Martiri de Sant Joan Baptista. Una imatge que sembla parlar només de mort i de derrota. Però la Paraula de Déu ens convida a mirar més enllà d'aquest banquet terrenal per descobrir un altre banquet, una altra taula i una altra manera de viure i de morir.

Abans de parlar de la claror de l'esperança, hem de tenir la valentia de mirar la veritat del nostre dolor. Hem de dir la veritat abans que el consol pugui aterrar en les nostres ànimes.

Avui fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sis és una data que s'ha quedat clavada en el temps per a vosaltres. Seixanta dies. Per al món exterior, el temps corre, les notícies canvien, la gent continua amb les seves presses. Però per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, estimat Ryan, aquests dos mesos han estat un desert. La veritat és que la casa encara ressona amb el silenci d'en Benjamin. La veritat és que el dol no és una línia recta que va cap amunt, sinó un camí on de vegades la tristesa t'atrapa en un racó quan menys t'ho esperes. El dolor de perdre un fill, un germà, als quinze anys, és una creu que cap paraula humana pot alleugerir del tot.

No podem passar de llarg d'aquesta ferida. No podem fer veure que la safata de la vida no ens ha portat, de vegades, una amargor insuportable. Déu no ens demana que siguem de ferro. El mateix Joan el Baptista, a la presó, va tenir els seus moments de foscor. La fe no és l'absència de dolor, sinó la presència de Déu enmig del dolor.

I és precisament aquí on l'apòstol sant Pau, en la primera lectura, ens agafa de la mà. Ell ens diu una cosa que sembla una bogeria: «Déu ha escollit la gent que el món té per feble per avergonyir els forts; Déu ha escollit la gent que el món té per ignorants per avergonyir els savis». Mireu la vostra pròpia crida, ens diu. No molts eren nobles, no molts eren poderosos segons els criteris dels homes.

Joan el Baptista, als ulls d'Herodes, era un presoner feble, algú que es podia eliminar amb un simple caprici. Però als ulls de Déu, Joan era el més gran dels nascuts de dona. La seva força no estava en els seus músculs, sinó en la seva integritat, en la seva veu que no tremolava davant el poder. El món veu una safata amb un cap tallat; Déu veu un testimoni fidel que entra a la glòria.

Quan pensem en aquesta saviesa de Déu, que tria allò que sembla feble per manifestar la seva grandesa, és impossible no pensar en el nostre estimat Benjamin Vo. En Ben era un noi d'una intel·ligència enlluernadora, un «fotocòpia» del seu pare, amb una ment capaç de desxifrar codis i sistemes complexos que molts adults ni tan sols podem imaginar. Però la seva veritable grandesa, la seva autèntica «saviesa de Déu», no estava en el seu coeficient intel·lectual, sinó en la puresa del seu cor.

En l'Evangeli d'avui, veiem Herodes oferint «fins a la meitat del seu regne» per un ball, per una vanitat. És una oferta buida, feta des de l'orgull i el vi. En canvi, recordem un gest d'en Benjamin que ens parla d'un regne molt diferent. Quan tenia quinze anys, en veure el patiment del seu oncle William, en Ben no va oferir la meitat d'un regne imaginari. Ell, de manera senzilla i sense que ningú li ho demanés, va oferir tot el que tenia: la seva guardiola sencera.

Fixeu-vos en la diferència. Herodes dona per presumir; en Ben ofereix per estimar. En Ben no va haver de trencar la guardiola, ni va caldre utilitzar aquells estalvis, però l'oferta ja havia estat escrita al cel. Un noi que, davant el dolor d'un altre, està disposat a lliurar tot el seu petit tresor. Això és el que Pau vol dir quan diu que Déu tria el que el món no valora. El món valora l'acumulació; Déu valora l'ofrena del cor.

Aquest gest d'en Ben és com un pou d'aigua fresca enmig del desert d'Herodes. I no és casualitat que avui el seu nom estigui lligat a un pou real. El «Giếng Gioan Baotixita», el Pou de Sant Joan Baptista a Cà Mau, és la resposta de Déu a la safata de plata de l'Evangeli. Mentre el món de vegades ens presenta la mort en una safata, l'amor d'en Benjamin, transformat en caritat, presenta la vida en un pou d'aigua neta per als pobres. La mort no té l'última paraula quan l'amor continua brollant.

Alan, Thao. Sé que en aquests dos mesos heu tingut nits on les preguntes cremen. Potser heu recordat aquell somni on en Ben deia: «Ba ơi, test nào con cũng qua hết. Con tự thở được bình thường mà... sao con lại bị như vầy?» (Pare, he passat totes les proves. Puc respirar normalment... per què m'ha passat això?). És el crit de la innocència davant el misteri del sofriment. En aquell somni, Alan, tu el vas abraçar fort. I en Ben et va dir: «No passa res, us vigilaré».

Escolteu bé: en Ben ja no està lligat a les limitacions de la carn, ni a les proves dels hospitals, ni a la dificultat per respirar. Ell respira ara l'aire pur de l'eternitat. Ell ha passat la prova definitiva, la de l'amor. No hi ha res que haguéssiu pogut fer diferent. No hi ha culpa en el vostre amor. La malaltia no és un càstig de Déu, ni és el resultat d'un error humà; és part d'aquest món trencat que encara espera la redempció. Però en Ben ja ha estat redimit. Ell està al banquet on no hi ha safates de plata amb dolor, sinó copes de joia que mai s'acaben.

Ryan, estimat germà. El teu germà gran t'estima amb una força que la mort no pot tocar. Ell és el teu intercessor. Quan sentis que la vida és difícil, recorda que ell va oferir la seva guardiola per la família. Ell t'ha deixat el millor dels llegats: la certesa que «intentar-ho és tot el que importa». Continua intentant-ho, Ryan. Continua jugant, estudiant i estimant, perquè en cada pas que facis, en Ben camina al teu costat, lliure i fort.

Vull parlar també a tots els oncles, ties i amics, i a tots aquells que ens segueixen des de lluny. Especialment a les famílies que avui porten una creu similar, als pares que tenen el cor trencat i als nens que pateixen. No esteu sols. En la comunió dels sants, en Benjamin Vo i Sant Joan Baptista estan a la mateixa taula. Estan pregant per nosaltres, perquè tinguem la força de no deixar-nos vèncer per la foscor del banquet d'Herodes i puguem caminar cap a la llum del banquet del Regne.

Joan el Baptista va preparar el camí per al Senyor. En Benjamin, amb el seu somriure i la seva generositat, també ens ha preparat un camí. Ens ha ensenyat que la vida és breu, però que l'amor la fa eterna. Ens ha ensenyat que ser brillant és bo, però ser amable és diví.

Què podem portar-nos avui en sortir d'aquí? Què podem agafar per no marxar amb les mans buides?

Us proposo un gest petit, inspirat en la guardiola d'en Ben. Avui, o demà, feu una petita oferta. No cal que sigui diners. Oferiu un moment de paciència a algú que us cansa, oferiu un somriure a un desconegut que sembli trist, oferiu una paraula de consol a algú de la vostra família. Feu-ho en nom d'en Benjamin. Deixeu que la seva guardiola d'amor continuï repartint tresors a través de les vostres mans.

La safata d'Herodes va quedar buida i oblidada en la pols de la història. Però el pou d'en Benjamin continua donant aigua. L'amor que es dona és l'única cosa que sobreviu a la mort.

Benjamin, fill estimat, descansa en la pau del Pare. Que el teu somriure ens il·lumini fins que ens tornem a trobar a la taula on ja no hi haurà més adéus. Amén.