Memòria de sant Gregori el Gran, papa i doctor de l'Església

Penseu en el moment en què un pescador, després d'una nit llarga, dura i estèril, es troba davant de la immensitat del llac de Genesaret. Les mans li fan mal, el fred de la matinada se li ha ficat sota la pell, i les xarxes, netes i buides, pesen com si estiguessin plenes de fracàs. No hi ha res més humà que aquesta fatiga, res més real que el pes d'haver treballat intensament i no haver aconseguit allò que buscàvem. I, tanmateix, és en aquest precís moment d'esgotament, quan Simó Pere ja ha deixat anar l'esperança de la captura, que Jesús s'apropa. Jesús no li demana un èxit; li demana un acte de confiança. «Tireu les xarxes a l'aigua profunda».

Avui, en la memòria de sant Gregori el Gran, la Paraula de Déu ens convida a mirar la nostra pròpia vida, i especialment el nostre dolor, des d'aquesta «aigua profunda». Sant Pau, en la seva carta als cristians de Corint, ens alerta d'una trampa subtil: la saviesa del món. «Si algú de vosaltres es pensa que és savi segons els criteris d'aquest món, que es faci neci per arribar a ser savi». La saviesa humana ens diu que el control és la clau, que la lògica ens salvarà, que si entenem el «perquè» de les coses, deixarem de patir. Però la saviesa de Déu és diferent. La saviesa de Déu ens demana la humilitat de reconèixer que no som els amos del camp, ni del mar, ni de la collita. Som, com deia sant Gregori, servidors de la veritat, i de vegades, la veritat és que no entenem el camí, però caminem amb el Mestre.

Abans de parlar de l'esperança, hem de tenir la valentia d'estar amb vosaltres en el vostre desert. Fa dos mesos, el tretze de juny, el món va canviar per a vosaltres, Alan i Thao. I per a tu, Ryan, el teu germà gran va emprendre un viatge que encara ens costa d'imaginar. Sé que el silenci a casa és una presència pesada. Sé que hi ha matins en què el cor es desperta amb una set de respostes que el món no pot satisfer. Potser us pregunteu si vau fer prou, si hi va haver algun detall que se us va escapar, si podríeu haver canviat el curs d'aquella nit. Escolteu-me bé, amb la tendresa que Jesús va tenir amb Pere: no hi ha culpa en el vostre amor. No vau fallar. La malaltia no és un càstig, ni és un error humà. És un misteri que ens supera, una tempesta que arriba sense avisar i que cap vigilància humana pot aturar. Déu no us acusa; Déu us abraça. Deixeu anar aquesta càrrega, perquè no us pertany.

En Ben, el nostre estimat Benjamin, era un noi que entenia la bellesa de l'aigua profunda. Recordeu la seva curiositat insaciable, aquella ment brillant que s'endinsava en el món de la tecnologia i els sistemes complexos amb la mateixa naturalitat amb què un ocell s'enlaira. Ell tenia la saviesa del cor: aquella capacitat d'oferir, sense càlculs, el que tenia. Recordeu el gest del seu piggy bank? No va caldre trencar-lo, no va caldre buidar-lo, però el fet que el seu cor estigués disposat a donar-ho tot per al seu oncle William, en un moment de necessitat, revela qui era Benjamin Vo. Ell no vivia segons la saviesa del món, que acumula i protegeix; ell vivia segons la lògica del Regne, que es dona i es multiplica. Aquest és el Ben que ara està al banquet del cel. Aquest és el Ben que, amb el seu somriure, us sosté.

El gir de l'Evangeli d'avui és el gir de la vostra vida. Pere, davant la captura miraculosa, cau als genolls de Jesús i diu: «Aparta't de mi, Senyor, que sóc un pecador». Però Jesús li respon: «No tinguis por». Aquest «no tinguis por» és el cor de la nostra fe. No és una frase buida; és una ordre divina que travessa la mort. En Ben no ha marxat a un lloc llunyà; ha entrat en la profunditat de l'amor de Déu. Ell, que tant estimava els avions i somiava amb companyies aèries, ara ha fet el vol definitiu, un vol que no necessita pistes, només la llum de l'Esperit.

Ryan, germà, tu ets el testimoni viu del seu somriure. No tinguis por de viure, de créixer, de ser feliç. En Ben no voldria que la teva vida s'aturés en la tristesa. Ell voldria que continuessis explorant, estudiant i descobrint, amb la mateixa passió que ell tenia. Ell continua sent el teu germà gran, i des de la casa del Pare, et fa costat en cada pas. No estàs sol. Quan jugues, quan estudies, quan somries, ell hi és.

I vosaltres, Alan i Thao, mireu com l'amor d'en Ben continua donant fruit. A Cà Mau, al Vietnam, el pou d'aigua neta que porta el seu nom, el «Giếng Gioan Baotixita», és un signe que la seva vida no s'ha esgotat. El seu segon nom, Đại Dương, «Gran Oceà», és ara una font d'aigua viva per als qui tenen set. Això és el que fa Déu amb les vides que li entreguem: les converteix en un oceà de gràcia. La set que sentiu no és un signe de derrota, sinó el signe que el vostre cor està fet per a l'eternitat, per retrobar-vos amb ell.

No us deixeu enganyar per la saviesa del món que us diu que el dolor ha de ser estèril. El dolor, unit al de Crist, és fecunda. És el lloc on les xarxes es tornen a llençar, on, malgrat la nit llarga, el Senyor ens crida a confiar un cop més. Avui, en sortir d'aquí, us demano un gest senzill. No busqueu grans solucions. Feu una cosa petita, un acte de bondat, un somriure regalat, un moment d'atenció cap a algú que pateix, tal com en Ben hauria fet. Feu-ho en el seu nom. I quan ho feu, recordeu que no esteu sols. Jesús és amb vosaltres a la barca, i en Ben, amb la seva pau radiant, us espera a l'altra banda de la riba.

Que la Verge Maria, que va estar al peu de la creu i va conèixer el dolor d'una mare, us acompanyi en aquest camí. Ella us té sota el seu mantell. Ben, fill estimat, descansa en la pau del Senyor, i continua intercedint per nosaltres, fins que el gran oceà de l'amor de Déu ens torni a reunir tots en la seva casa. Amén.