Memòria de Santa Mònica

Imagineu-vos per un moment que camineu a les fosques per un camí de muntanya o pel carrer d'un poble silenciós, ben entrada la nit. Tot és fosc. Les finestres de les cases estan tancades, les persianes abaixades, i el silenci és tan dens que gairebé es pot tocar. Però, de sobte, en girar un cantó, veieu una petita llum encesa en una finestra alta. No és una llum estrident, sinó una claror suau, constant, que travessa el vidre i es projecta sobre la foscor del carrer.

Quan veiem una llum així a la nit, sabem immediatament que allà dins hi ha algú que no dorm. Hi ha algú que vetlla. Potser és una mare que espera el retorn del seu fill; potser és algú que treballa en el silenci de la matinada; potser és algú que resa, mantenint viva una presència enmig de la quietud del món. Aquella petita llum a la finestra és el senyal que la vida no s'ha apagat, que hi ha una espera activa, que hi ha un cor que batega amb l'esperança de l'alba.

Aquesta imatge de la llum encesa enmig de la nit, de la mirada que es manté oberta i atenta cap a l'horitzó, és el fil conductor que ens acompanya avui. És la imatge que connecta la memòria de Santa Mònica amb les paraules de l'apòstol sant Pau i amb la crida urgent que Jesús ens fa en l'Evangeli de Mateu: «Vetlleu, doncs, perquè no sabeu quin dia vindrà el vostre Senyor». Vetllar no és viure amb por; vetllar és mantenir la llum de l'amor encesa, fins i tot quan la nit es fa llarga i feixuga.

Però abans de buscar el consol de la llum, abans d'omplir-nos de les promeses de l'alba, hem de tenir la valentia de mirar la foscor de cara. Hem de dir la veritat abans de poder rebre el consol.

Avui fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sis no és una data llunyana en un calendari abstracte. És el dia en què el vostre estimat Benjamin va marxar. Seixanta dies. Per a molts, el món ha continuat girant al seu ritme habitual: la gent va i ve, els avions continuen enlairant-se, els carrers estan plens de soroll i de pressa. Però per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, estimat Ryan, aquests dos mesos han estat un temps de silenci profund, d'un buit que es fa gairebé físic a la casa.

La veritat és que el dolor no disminueix perquè passin els dies; de vegades, es fa més nítid, més real, quan la novetat del primer moment deixa pas a la rutina de l'absència. Hi ha una cadira buida, hi ha un silenci a la habitació on abans hi havia projectes, rialles i el so d'uns dits teclejant en un ordinador. Hi ha moments en què la nit es fa molt fosca, i la temptació de tancar els ulls i deixar-se vèncer pel cansament de la tristesa és molt gran. És humà, és comprensible, i és real. Déu no ens demana que fem veure que no estem ferits. Ell coneix perfectament el pes de la vostra creu.

Santa Mònica, que avui recordem, va conèixer molt bé aquesta mena de nit. Va passar anys i anys vetllant, plorant en el silenci de la seva llar, demanant a Déu pel seu fill Agustí. Ella sap què és passar nits senceres amb la llàntia de la pregària encesa, demanant una llum que semblava que no arribava mai. Però no es va rendir. Va mantenir la seva llum encesa perquè estimava profundament. I és precisament en aquesta constància de l'amor on es troba el camí de la nostra fe.

I aquí és on es produeix el gran gir de la Paraula de Déu avui.

Sant Pau, en la seva primera carta als Corintis, comença amb unes paraules que són com un bàlsam per a una ànima cansada: «Dono gràcies al meu Déu sempre per vosaltres, per la gràcia de Déu que us ha estat donada en Jesucrist... Ell us mantindrà ferms fins a la fi». Fixeu-vos en la certesa de l'apòstol. No diu que nosaltres hàgim de ser perfectes o que hàgim de tenir forces infinites. Diu que és Déu qui ens mantindrà ferms. Déu és el fidel. El text acaba amb una declaració rotunda: «Déu és fidel, i per Ell heu estat cridats a la comunió amb el seu Fill Jesucrist, el nostre Senyor».

Aquesta fidelitat de Déu és la que ens permet mantenir la llum encesa a la finestra de la nostra vida. Quan les nostres forces s'esgoten, quan l'enyorança d'en Benjamin es fa tan feixuga que gairebé no podem respirar, és la fidelitat de Déu la que sosté la nostra fe. No som nosaltres els qui aguantem la llum; és el Senyor qui ens agafa la mà en la foscor.

Jesús, en l'Evangeli, ens parla del «servidor fidel i prudent, a qui el seu senyor ha confiat els de la seva casa per donar-los l'aliment al temps degut». Qui és aquest servidor? És aquell que, fins i tot en l'absència del senyor, continua estimant, continua cuidant, continua fent el bé en els petits detalls de cada dia. No es deixa portar pel desànim ni pel cinisme. Manté el seu cor despert.

Quan pensem en un servidor fidel i prudent, amb un cor despert i ple de llum, és impossible no pensar en el nostre estimat Benjamin Vo. En Ben, amb només quinze anys, va demostrar tenir una ànima que estava plenament desperta a l'amor i a la generositat. La seva intel·ligència era enlluernadora, la seva ment era capaç d'explorar mons complexos de tecnologia i de lògica, però el que realment el definia era la puresa del seu cor, la seva capacitat d'estimar sense reserves.

Hi ha un detall de la seva vida, un d'aquells records que heu de guardar com un tresor a la memòria, que ens mostra fins a quin punt el cor d'en Benjamin estava encès per la generositat. Quan tenia quinze anys, en assabentar-se que el seu oncle William estava patint de manera greu a causa de problemes de salut, en Ben no va dubtar ni un instant. De manera totalment espontània, sense que ningú li ho demanés, va anar cap a vosaltres, els seus pares, i us va oferir tota la seva guardiola.

No va caldre trencar-la, ni es va arribar a utilitzar, perquè afortunadament hi havia altres mitjans. Però el valor d'aquell gest no es troba en les monedes que hi havia a l'interior, sinó en la disposició immediata de la seva ànima. Un noi de quinze anys que, davant del patiment d'un ésser estimat, està disposat a lliurar tot el que té, tot el seu petit tresor, sense calcular, sense quedar-se res per a ell. Això és el que Jesús anomena ser un servidor fidel i prudent. Això és tenir la llàntia encesa. En Benjamin no vivia adormit en l'egoisme; ell vivia atent a les necessitats dels altres, amb una maduresa i una dolçor que només poden venir d'un esperit que camina a prop de Déu.

Aquest gest d'en Ben és com aquella petita llum a la finestra de la nit. Ens recorda que la vida no es mesura pels anys que vivim, sinó per la quantitat d'amor que som capaços de posar en el temps que se'ns concedeix. En els seus quinze anys, en Benjamin Vo va estimar amb una intensitat i una puresa que molts no aconsegueixen en tota una vida llarga. Ell estava preparat. La seva llàntia estava plena de l'oli de la bondat, de la reverència cap als seus pares, de la complicitat amb el seu germà, i de la generositat cap als qui patien.

Avui, en Benjamin ja no camina en la penombra d'aquest món. Ell ha creuat el llindar i es troba a la casa del Pare, on ja no hi ha nit, ni dolor, ni distància. Ell està en aquella comunió de la qual ens parla sant Pau, compartint la taula del banquet del cel amb joves sants com el beat Carlo Acutis, que també va viure amb la llum encesa i el cor obert a l'eternitat. Imagineu-vos-el ara, lliure, feliç, contemplant la bellesa de Déu, i vetllant per vosaltres amb el mateix amor pur amb què us va oferir la seva guardiola.

Ara vull parlar-vos directament a vosaltres, que us quedeu a aquest costat de la finestra, mirant el cel de la nit.

Alan, Thao.

Sé que el vostre cor de pares està cansat de vetllar enmig d'aquest silenci de dos mesos. Sé que hi ha moments en què us assalten els dubtes o la tristesa més profunda. Però vull que escolteu això amb tota la força de la veritat de l'Evangeli: heu estat uns pares extraordinaris. L'amor que heu donat a en Benjamin ha estat el terra ferm on ell va créixer sa, feliç i generós. La seva capacitat d'oferir-ho tot va ser el fruit de veure com vosaltres l'estimàveu a ell. No hi ha espai per a la culpa en el vostre cor; només hi ha espai per a la gratitud per haver estat els custodis d'una ànima tan bella durant quinze anys. El vostre amor l'ha acompanyat fins al mateix llindar del cel, i allà continua unint-vos a ell.

I a tu, estimat Ryan.

El teu germà gran t'estima amb tot el seu cor. Tu vas ser el seu company de jocs, el seu millor amic, aquell amb qui compartia rialles i somnis. En Ben no vol que et quedis a les fosques. Ell vol que continuïs creixent, que estudiïs, que juguis, que descobreixis el món amb la mateixa curiositat que ell tenia. Tu ets el portador de la seva llum aquí a la terra. Cada vegada que somrius, cada vegada que t'esforces per fer les coses bé, estàs fent que el record d'en Benjamin brilli enmig de la teva família. No camines sol, Ryan; el teu germà gran t'acompanya des del cel d'una manera nova, suau i constant.

Vull adreçar-me també a tots els familiars, als oncles, a les ties —especialment a l'oncle William, que va ser l'objecte d'aquella generositat tan gran d'en Ben—, i a tots els amics que avui s'uneixen a aquesta pregària. I d'una manera molt especial, a tots aquells que ens acompanyen des de la distància, a les famílies que avui porten creus feixugues, als pares que ploren la pèrdua d'un fill en la solitud de les seves llars, i a tots els nens que pateixen. En la gran família de l'Església, cap llàgrima cau a terra sense que Déu la culliga. Avui ens unim tots per sostenir-nos els uns als altres, per ser comunitat de consol i d'esperança.

Mireu com l'amor d'en Benjamin continua fent camí en aquest món. Com l'aigua neta que brolla d'aquell pou construït en el seu nom a Cà Mau, Vietnam, a través de la iniciativa «Giếng Gioan Baotixita». Aquella aigua, que calma la set dels qui no tenen res, és la continuació de la seva guardiola oberta. És el senyal que la generositat d'en Ben no s'ha aturat, sinó que s'ha multiplicat, convertint-se en vida i esperança per a moltes persones. Així és com el Senyor fa fructificar la vida dels seus servidors fidels.

La nostra vida en aquest món és com una nit d'espera. Però sant Pau ens assegura que «Déu és fidel» i que «Ell ens mantindrà ferms fins a la fi». No hem de tenir por de la foscor, perquè sabem que l'alba està assegurada. En Benjamin Vo ja ha vist la llum de l'alba eterna, i des d'allà ens somriu amb aquell somriure dolç que mai no s'esborrarà de la nostra memòria.

Què ens podem emportar avui d'aquest moment de pregària, quan sortim per la porta i tornem a la nostra vida quotidiana?

Us proposo un gest molt senzill, inspirat en la llum de la finestra i en la guardiola d'en Ben.

Aquesta nit, abans d'anar a dormir, quan tot estigui a les fosques, enceneu una petita espelma o mireu una petita llum a la vostra habitació. Dediqueu un minut de silenci a pensar en en Benjamin, a donar gràcies a Déu per la seva vida i per la seva bondat. I després, feu un compromís silenciós: demà, feu un petit gest de generositat cap a algú que ho necessiti, sense que ningú ho sàpiga, de manera senzilla i discreta, tal com en Ben va oferir el seu tresor. Una paraula amable, un moment d'escolta, un detall d'amor cap als qui teniu a prop.

Aquesta és la manera de mantenir la nostra llàntia encesa. Aquesta és la manera de vetllar, esperant el dia en què ens tornarem a trobar tots a la casa del Pare, on ja no hi haurà més distàncies, sinó només l'abraçada eterna del Senyor.

Que la Verge Maria, la Mare que va saber vetllar al peu de la creu i que va mantenir la fe en la nit del Dissabte Sant, us aculli sota el seu mantell de tendresa, us consoli en les hores de tristesa i us condueixi cap a la pau del seu Fill Jesucrist.

Benjamin, descansa en la pau i en la llum infinita del Senyor. Que el teu somriure ens continuï il·luminant el camí fins que ens tornem a trobar. Amén.