Dimarts de la setmana vint-i-dosena de durant l'any

Si us atureu un moment a la tanca d'un aeroport, just al límit on s'acaba la pista i comença l'horitzó, veureu un fenomen extraordinari.

Un avió comercial —potser un Boeing set-cents trenta-set, pesant, immens, fet de tones de metall i de tecnologia— s'encamina cap a la línia d'enlairament. Als ulls de qui ho mira des de terra, sembla impossible que una estructura tan gran pugui separar-se del sòl. I tanmateix, accelera. El soroll dels motors ho omple tot. I, de sobte, es produeix el miracle. El morro s'eleva, les rodes deixen de tocar l'asfalt, i aquella fosa de metall s'eleva en l'aire amb una elegància sobirana. Un cop ha travessat la capa de núvols, a deu mil metres d'altura, regna un silenci absolut. Dins la cabina, el vol és suau, sostingut per corrents d'aire invisibles que ningú no pot veure amb els ulls, però que ho sostenen tot.

Aquesta imatge —el vol d'un avió que s'eleva per sobre del soroll de la terra i es deixa portar pel vent invisible del cel— és el fil conductor que ens acompanyarà avui.

No és una simple metall de la física humana.

És la imatge mateixa de l'Esperit Sant de què ens parla avui l'apòstol sant Pau, i és la clau per entendre l'autoritat de Jesucrist en l'Evangeli de sant Lluc.

Però abans d'aixecar la mirada cap al cel i de deixar-nos consolar per la bellesa de la fe, hem de fer una pausa.

Hem de tenir la valentia d'aturar-nos a la pista, en la terra dura on les rodes encara fan soroll.

Hem de dir la veritat abans que el consol pugui entrar en el nostre cor.

Si no som sincers amb el nostre dolor, la nostra esperança serà buida.

I la veritat avui és plana i transparent.

Fa aproximadament dos mesos.

El tretze de juny de dos mil vint-i-sis és una data que ha quedat gravada amb fons de foc en el vostre calendari familiar.

Seixanta dies.

Per al món de fora, el temps continua passant amb una velocitat indiferent. La gent agafa autobusos, compra el pa, parla del temps, fa plans per a les vacances. Però per a vosaltres, Alan i Thao, i per a tu, estimat Ryan, el temps té una altra densitat. Dos mesos sense en Benjamin.

La casa és més silenciosa.

Les sabates a l'entrada.

L'habitació on la pantalla de l'ordinador ja no s'encén a la nit.

La cadira buida a la taula del menjador.

I aquest dolor que, de vegades, al matí, quan us desperteu, us agafa de sorpresa abans que hagueu tingut temps d'armar-vos de valor.

És una ferida profunda.

I és humà —tan profundament humà— que enmig d'aquesta absència ens assaltin les preguntes.

Preguntes que cremen per dins.

Preguntes que la lògica humana no pot respondre.

On és ara en Ben?

Per què tan aviat?

Per què un noi de quinze anys, amb un cor tan pur, amb una ment tan brillant, amb un futur immens al davant, ha hagut de marxar?

I en la solitud de les nits, quan el silenci és més feixuc, de vegades apareix un monstre encara més cruel: el dubte sobre nosaltres mateixos. Aquella veueta xicorrona que diu: «I si haguéssim fet alguna cosa diferent? I si haguéssim vist algun detall abans? Podríem haver fet més?».

Aturem-nos aquí.

Escolta'm bé, Alan.

Escolta'm bé, Thao.

Deixeu que la Paraula de Déu caigui avui sobre aquestes preguntes com una pluja benèfica sobre la terra resseca.

En l'Evangeli de sant Joan, quan els deixebles van veure un home que patia, van preguntar a Jesús: «Qui va pecar, ell o els seus pares?». I Jesús va respondre amb una claredat que ressona pels segles: «Ni ell ni els seus pares».

Us ho repeteixo amb tota l'autoritat de l'Església i del mateix Evangeli: Ni vosaltres, ni ningú de la vostra família.

No hi ha cap culpa en el vostre cor.

No heu comès cap error.

No heu passat per alt cap detall.

Vosaltres heu estat uns pares extraordinaris, uns pares que heu estimat en Benjamin amb un amor complet, devot, infinit.

El sofriment i la pèrdua no són mai un càstig de Déu.

Déu no envia la tragèdia.

Déu no produeix el dolor.

En aquest món creat, hi ha misteris que se situen molt més enllà del nostre control humà, coses que no responen a cap acció ni a cap omissió de la nostra part.

No us accuseu a vosaltres mateixos.

El Senyor no us acusa; el Senyor us abraça.

I avui, el Salm cent quaranta-cinquè ens ho recorda amb una dolçor infinita: «El Senyor sosté els qui caiguen, aixeca els qui viuen abatuts».

Si avui us sentiu abatuts, deixeu-vos aixecar per Ell.

I mireu com la Paraula d'aquest dimarts ens obre una finestra cap al cel.

En la primera lectura, sant Pau escriu als cristians de Corint unes paraules d'una profunditat insondable: «L'Esperit ho escruta tot, fins i tot les profunditats de Déu. D'entre els homes, qui coneix allò que pertanya a l'home, sinó l'esperit de l'home que és en ell? De la mateixa manera, ningú no coneix allò que pertanya a Déu, sinó l'Esperit de Déu».

Pau ens està dient que els nostres ulls humans només veuen una part molt petita de la realitat.

Veiem la pista d'enlairament.

Veiem la pesadesa de la terra.

Veiem la separació física.

Però l'Esperit de Déu veu les profunditats.

L'Esperit veu el mapa enter.

I diu Pau: «Nosaltres no hem rebut l'esperit del món, sinó l'Esperit que ve de Déu, per tal que coneguem els dons que Déu ens ha concedit positivament».

L'home natural, aquell que només es refia de la lògica terrenal, troba que tot això és una bogeria.

Per a qui no té fe, la pèrdua d'un fill és un absurd sense sortida, una tragèdia que ho tanca tot en la foscor.

Però per a nosaltres, que tenim el pensament de Crist —com conclou sant Pau—, la mort no té l'última paraula.

L'Esperit ens revela que la vida d'un fill de Déu no s'acaba, sinó que es transforma.

I en l'Evangeli d'avui, veiem aquest mateix Esperit actuant en la persona de Jesús a Capernaum.

Jesús baixa a la ciutat, entra a la sinagoga un dissabte i es posa a ensenyar.

I quina és la reacció de la gent?

«Quedaven astorats de la seva doctrina, perquè parlava amb autoritat».

No parlava com els altres mestres, que repetien teories o feien discursos complicats.

Jesús parlava des de la veritat de Déu.

I quan un home posseït per un esperit impur comença a cridar, fent soroll, intentant provocar el caos, Jesús no es posa a discutir.

No fa cap gran discurs.

Només diu una frase, breu, severa, plena de pau sobirana: «Calla i surt d'ell!».

I l'esperit dolent, després de tirar l'home a terra, en surt sense fer-li cap mal.

I la gent es deia, plena de meravella: «Quina és aquesta paraula? Mana amb autoritat i poder als esperits impurs, i surten!».

Quina és aquesta paraula?…

És la Paraula del Creador.

És la veu de qui té poder sobre el cel, la terra i el mar.

És la veu que pot fer callar el soroll del dolor, la tempesta dels nostres dubtes, la fúria del mal.

Jesús no necessita cridar.

La seva autoritat neix de l'amor diví, un amor tan fort que fa callar tota discòrdia.

I és precisament aquesta autoritat serena la que sosté el vol de les nostres ànimes.

Quan pensem en en Benjamin Vo, en en Ben, com el cridàveu a casa, és impossible no veure com la seva vida va ser una petita i bella reflexió d'aquesta mateixa fascinació pel cel i per la saviesa.

En Ben era un noi d'una intel·ligència excepcional, un veritable reflex del seu pare Alan.

Amb quina facilitat resolia problemes de matemàtiques complexos quan només era un nen!

Com s'endinsava en el món de la tecnologia, de la programació, dels codis, de la infrastructura al núvol!

Tenia una ment analítica, ràpida, curiosa.

Però el que feia que en Benjamin fos tan estimat per tothom no era només el seu coeficient intel·lectual.

Era la dolçor del seu cor.

Era el seu somriure radiant, la seva mirada neta, el seu respecte profund pels pares, la seva empatia silenciosa.

I hi havia una passió en la vida d'en Ben que tots recordeu amb una dolça sonrialla: el seu amor per l'aviació.

Com li agradaven els avions comercials!

Especialment els Boeing set-cents trenta-set.

Recordeu aquelles tardes anant a fer «airport spotting», observant els avions enlairar-se i aterrar, comptant els models, somiant amb els cels?

Era un ritual sagrat entre ell i el seu pare, un espai de complicitat i de joia pura.

I fins i tot jugava amb la idea de crear la seva pròpia companyia aèria, que anomenava entre rialles «Con Chim Airlines» —la línia aèria de l'ocell—, una idea que el feia riure amb aquelles riallades contagioses que encara ressonen en les parets de la vostra memòria.

En Ben mirava el cel no com un límit, sinó com un camí.

I avui, les lectures ens diuen que el cel no és un lloc buit o llunyà.

El cel és la presència de Déu, un espai on l'Esperit ho escruta tot i ho omple tot de llum.

En Benjamin no va caure en el buit.

En Ben ha fet l'enlairament definitiu.

Ha deixat enrere les turbulències d'aquest món terrenal, i s'ha elevat cap a les alçàries de Déu, sostingut no per motors de metall, sinó per l'autoritat amorosa de Jesucrist, que li ha dit: «Vine, fill estimat, entra en la meva pau».

I allà on és ara, en la glòria de Déu, en la companyia dels sants —com el jove beat Carlo Acutis, amb qui comparteix tants traços de joventut, de tecnologia i de puresa—, en Ben contempla la cara de Jesús.

Ja no hi ha soroll.

Ja no hi ha preguntes sense resposta.

Només la claredat infinita de l'Esperit Sant.

Alan, Thao.

Sé que el vostre cor té una ferida que cap paraula meva pot tancar del tot.

Però vull que mireu aquesta imatge del vol.

Quan veieu un avió creuar el cel blau, no penseu en la distància.

Penseu en la protecció.

En Ben us estimava amb una profunditat tan gran que, quan només tenia dotze anys, va plorar al vintè aniversari del seu pare per la simple por prematura de perdre'l.

Així de fort era el seu vincle amb vosaltres.

Aquest amor no s'ha esborrat amb la mort.

L'amor no és matèria que es pugui destruir; l'amor ve de l'Esperit de Déu, i l'Esperit és etern.

En Ben continua cuidant de vosaltres.

Com en aquell somni dolç on es feia cua per comprar un gelat i era ell qui pagava la compte, oferint el regal de la seva presència serena.

Ell ja està a la font de tota frescor, i des d'allà intercedeix per la vostra pau.

I tu, Ryan, estimat germà petit.

Tu vas compartir amb en Ben moments inoblidables: les passejades, els jocs, les rialles, els viatges, aquells moments abraçats contemplant les ciutats del món.

En Ben era el teu germà gran, el teu company d'aventures.

I ho continua sent, d'una manera nova.

Ell no vol que visquis trist o amb por.

Ell vol que continuïs estudiant, que juguis a bàsquet, que juguis a bàdminton amb tota la teva energia, que donis el màxim de tu mateix, perquè ell sempre deia que «intentar-ho ho és tot».

Cada vegada que t'esforces, cada vegada que somrius, estàs honrant la memòria d'en Benjamin.

Tu ets el seu millor llegat a la terra, i ell et mira des del cel amb un orgull immens.

Vull adreçar-me també als seus oncles, a les seves tantes, a tota la família estesa que ha sentit el buit d'aquest noi tan dolç.

I a tots aquells que ens escolteu des de la distància, especialment les famílies que esteu passant per una prova similar, aquells pares que teniu els cors acorralats pel dolor, o aquells nens que pateixen en diferents indrets del món.

Que no us sentiu sols.

La comunitat de l'Església us sosté.

I la generositat d'en Ben continua fent fruit en el món.

Mireu com el seu nom continua portant vida: a Cà Mau, al Vietnam, un pou d'aigua neta porta la seva memòria —el «Giếng Gioan Baotixita»—, portant aigua fresca a famílies que no en tenien.

El seu segon nom, Đại Dương, vol dir «Gran Oceà».

I d'aquest gran oceà d'amor que Déu va posar en el seu cor, en brolla ara vida per als més pobres.

Això és el que fa l'Esperit de Déu: agafa una vida jove, la plena de gràcia, i en fa una font inesgotable d'esperança.

L'Evangeli d'avui acabava dient: «I la seva fama es va escampar per tots els indrets de la comarca».

L'autoritat de Jesús no es podia amagar.

De la mateixa manera, la llum d'en Benjamin Vo no es pot apagar.

La seva memòria continua viva, no com una ombra del passat, sinó com una llum que ens marca el camí cap al cel.

Què ens podem emportar avui a la nostra vida quotidiana quan creuem la porta d'aquesta església o tanquem aquesta pregària?

Us faig una proposta molt senzilla, una petita tasca per a avui i per als dies que vindran.

Avui, o demà, quan surtiu al carrer i mireu el cel, si veieu un avió creuant l'horitzó o si simplement veieu la immensitat del blau, atureu-vos cinc segons.

Feu una respiració profunda.

Deixeu anar el pes que porteu al pit.

I recordeu la frase de Jesucrist: la seva Paraula té autoritat per fer callar el soroll i portar la pau.

Digueu en silenci: «Senyor Jesús, posa la teva pau en el meu cor, sosté la meva família, i guarda en Benjamin en els teus braços».

I després, feu un gest de dolçor cap a algú que tingueu a prop: un somriure, una paraula amable, un gest d'atenció sense esperar res a canvi, tal com feia en Ben.

La terra pot ser dura, però el cel és obert.

L'Esperit de Déu escruta les profunditats i ens sosté a tots.

Alan, Thao, Ryan: manteniu-vos ferms en la fe, unitats en l'amor, confiant que Ell us enfortirà cada dia.

I a la Verge Maria, Mare de Déu i Mare nostra, que va estar al peu de la creu i va conèixer el silenci del dolor, li encomanem la vostra llar.

Benjamin Vo, fill estimat, àngel del cel, descansa en la pau sobirana del Senyor Jesucrist.

Que el teu vol sigui alt, que la teva llum ens acompanyi, i que el teu somriure il·lumini el nostre camí fins al dia en què ens tornem a trobar tots en el gran banquet del cel.

Amén.