Dilluns de la XXIIa setmana del Temps Ordinari

Germans i germanes, benvolguts fills i filles del nostre Déu, benvinguts. Avui ens reunim per escoltar la Paraula del Senyor, per deixar que ens parli al cor i ens guiï en el nostre camí. Ens reunim també per recordar i honrar la vida del nostre estimat Benjamin, un jove que ens va ensenyar tant amb la seva presència i el seu esperit.

Avui, l'apòstol Pau ens parla amb una claredat sorprenent: "Quan vaig arribar a vosaltres, germans, no vaig venir amb la grandesa de paraules o de saviesa, proclamant-vos el misteri de Déu. Perquè vaig decidir no saber res entre vosaltres sinó Jesucrist, i aquest, crucificat. Em vaig presentar davant vostre amb feblesa, amb por i amb molt de tremolor. El meu missatge i la meva predicació no consistien en paraules seductores de saviesa, sinó en la demostració de l'Esperit i del poder, perquè la vostra fe no es fonamenti en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu."

Aquestes paraules de sant Pau ens conviden a una reflexió profunda sobre la naturalesa de la fe i sobre allò que realment ens mou i ens sosté en la vida. En un món que sovint valora la retòrica brillant, l'èxit aparent i la seguretat en un mateix, Pau ens recorda que el nucli del nostre ésser cristià no rau en la nostra pròpia habilitat o intel·ligència, sinó en la potència de Déu que obra a través de nosaltres, sovint en la nostra feblesa.

I Jesús, en l'Evangeli, ens mostra precisament això. Torna a Natzaret, el seu poble, el lloc on va créixer. I seguint el costum, entra a la sinagoga el dissabte. Se li dóna el rotlle del profeta Isaïes. Ell l'obre i troba el passatge que diu: "L'Esperit del Senyor és sobre meu, perquè m'ha ungit per anunciar la bona nova als pobres. M'ha enviat a proclamar als captivats la llibertat, i als cecs la recuperació de la vista; a posar en llibertat els oprimits, i a proclamar un any de gràcia del Senyor."

Després de llegir aquestes paraules, Jesús plega el rotlle, el torna, i s'asseu. Tothom el mira fixament. I ell diu: "Avui es compleix aquesta escriptura que acabeu d'escoltar."

Imaginem-nos aquells rostres. La curiositat inicial, potser l'admiració per les "paraules de gràcia" que sortien de la seva boca. Però ràpidament, aquesta admiració es transforma. Quan Jesús comença a parlar de com els profetes són rebutjats a la seva pròpia terra, quan esmenta els episodis d'Elies i Eliseu que van portar la gràcia de Déu a no-israelites –la vídua de Sarepta, Naaman el Sirià–, la reacció canvia. La curiositat esdevé fúria. S'aixequen, el fan fora del poble, i el porten al cim del turó per precipitar-lo.

Què ha passat? Jesús ha dit la veritat, una veritat que els incomoda. Ha anunciat que la gràcia de Déu no té fronteres, que el poder de Déu pot actuar fora dels cercles esperats, que la salvació no és exclusiva. I això, a la seva pròpia gent, els sembla una ofensa, una traïció. Prefereixen la saviesa humana, la seguretat de les seves tradicions, a la potència de l'Esperit que els convida a obrir-se.

La imatge que ens acompanya avui, germans i germanes, és la de la fe que es fonamenta no en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu. Sant Pau ens ho diu clarament. Jesús ho demostra amb la seva pròpia vida, quan el seu propi poble el rebutja per haver anunciat la veritat de l'amor de Déu, un amor que no coneix barreres.

I és aquí on la vida del nostre estimat Benjamin ens parla amb una veu dolça i potent. En Ben, amb la seva ment brillant, amb la seva curiositat insaciable per la tecnologia, per la programació, per la manera com funcionava el món, tenia una gran capacitat per a la saviesa humana. Podia entendre sistemes complexos, podia crear coses noves. Però el que el feia realment especial, el que ens va tocar a tots, era la seva fe en el poder de Déu, una fe que es manifestava en la senzillesa del seu cor i en la profunditat del seu amor.

Recordem aquella història que ens van explicar, una història que parla del seu cor generós i de la seva fe en el bé. Quan tenia quinze anys, en assabentar-se que el seu oncle William estava passant per un moment difícil de salut, en Ben va fer una cosa extraordinària. Sense que ningú li ho demanés, sense cap càlcul, va oferir als seus pares la seva guardiola sencera. Volia donar tot el que tenia per ajudar. No va caldre trencar-la, no va caldre utilitzar aquells estalvis, però el gest, la voluntat pura de donar, això és el que ens parla avui.

Aquest gest d'en Ben ens recorda les paraules de sant Pau: la nostra fe no ha de basar-se en la nostra pròpia riquesa o habilitat, sinó en el poder de Déu. En Ben no va pensar en la seva pròpia 'saviesa' o en les seves possessions. Va pensar en l'altre, en el seu oncle que patia. Va posar la seva confiança en la capacitat de Déu d'obrar a través de la seva generositat, per petita que fos. Va entendre, sense que ningú li ho hagués d'explicar amb paraules complicades, que l'amor de Déu es manifesta en la nostra capacitat de donar, de compartir, de ser empàtics.

Quan Jesús va tornar a Natzaret i va ser rebutjat, no va ser per manca de poder. Ell tenia el poder de Déu. Però el seu poble no va saber acollir aquest poder perquè preferia la seva pròpia comprensió del món, la seva pròpia visió de com havien de ser les coses. No volien que la gràcia de Déu els desafiés, que els fes sortir de la seva zona de confort, que els obrís a la possibilitat que Déu pogués actuar de maneres inesperades.

La fe autèntica, germans i germanes, és aquella que es deixa sorprendre per Déu. És aquella que no s'aferra a les nostres pròpies idees o expectatives, sinó que s'obre a la sorpresa de l'Esperit. Sant Pau ens diu que no va venir amb "sublimitat de paraules o de saviesa", sinó amb "demostració d'Esperit i de poder". I aquest poder de Déu es manifesta sovint en els gestos senzills, en la feblesa, en l'amor incondicional que no busca el propi interès.

En Benjamin, amb la seva bondat natural, amb la seva manera de ser tan respectuosa i dolça amb els seus pares, amb el seu germà Ryan, va viure aquesta fe en el poder de Déu. No necessitava grans demostracions. La seva vida era una demostració constant de la gràcia que Déu havia posat en el seu cor. Ell, que tenia una ment tan brillant, va entendre que la veritable saviesa no es troba en l'acumulació de coneixement, sinó en la capacitat d'estimar i de donar.

Alan, Thao, i tu, Ryan. Sé que aquests dos mesos han estat un temps de profund dolor i de preguntes. El món pot semblar que no entén la profunditat de la vostra pèrdua, que continua amb la seva "saviesa" de les coses que passen, dels dies que volen. Però la fe ens ensenya que la vida d'en Benjamin, tot i ser curta segons els nostres càlculs humans, va ser plena del poder de Déu. La seva generositat, la seva bondat, la seva manera de ser un "bon noi" –com ens recordava el seu pare–, tot això és fruit de la gràcia que Déu va posar en ell, i que vosaltres vau ajudar a cultivar amb el vostre amor.

Quan Jesús va ser expulsat de Natzaret, ell "va passar pel mig d'ells i se'n va anar". Ell no es va deixar vèncer per la incredulitat dels seus. Ell va continuar el seu camí, portant la bona nova a altres llocs, a altres persones. I així, el seu poder i el seu amor van arribar a molts més.

En Benjamin, d'una manera semblant, ha anat a un altre lloc, a la casa del Pare, on el seu amor i la seva bondat continuen vivint. Ell, que va voler donar-ho tot per ajudar el seu oncle, ara des del cel intercedeix per tots nosaltres. La seva vida, encara que no hagi estat llarga segons els nostres estàndards, ha estat una llavor de fe i d'amor que continua creixent. Com diu sant Pau, la seva fe no es fonamentava en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu, i aquest poder no s'acaba.

Ryan, el teu germà era un exemple de com posar la fe en Déu per damunt de tot. Ell t'estimava profundament, i aquest amor continua viu. Que la seva generositat i la seva senzillesa t'inspirin cada dia. Continua sent el noi meravellós que ets, i recorda que l'amor d'en Ben et segueix acompanyant, com una força silenciosa però poderosa.

Alan i Thao, la pèrdua d'un fill és un dolor que no es pot mesurar. Però recordeu que l'amor que vau donar a en Benjamin va ser l'expressió del poder de Déu en les vostres vides. Vosaltres li vau ensenyar a estimar, a ser generós, a posar la seva confiança en el Senyor. Aquesta és la veritable "saviesa" que perdura. No deixeu que la tristesa us robi la pau. Déu és fidel. Ell us sostindrà, com va sostenir sant Agustí en la seva llarga cerca, com va sostenir Santa Mònica en les seves llargues nits de pregària. Ell us mantindrà ferms fins al final.

La vida d'en Ben, amb la seva intel·ligència i la seva bondat, ens recorda que la veritable grandesa no rau en la nostra capacitat d'entendre tots els misteris del món, sinó en la nostra disposició a confiar en el poder de Déu, a viure amb amor i generositat, i a no tenir por de ser diferents, de viure segons els criteris de l'Evangeli.

Què podem emportar-nos avui d'aquestes lectures i del record d'en Ben? Us proposo un gest senzill. Aquesta setmana, quan us trobeu amb algú que necessiti una paraula d'ànim, un somriure, o un petit gest de generositat, recordeu en Ben. No intenteu trobar les "paraules de saviesa" perfectes. Simplement, deixeu que l'Esperit de Déu actuï a través vostre. Oferiu el vostre cor obert, la vostra fe en el bé, i deixeu que sigui el poder de Déu qui obri els cors i porti la llum. Com en Ben va oferir la seva guardiola, oferiu el vostre temps, la vostra atenció, el vostre amor, sense calcular, confiant que Déu farà la resta.

Que la nostra fe no es fonamenti en la saviesa dels homes, sinó en el poder de Déu. Que visquem amb la senzillesa i la generositat d'en Benjamin, sabent que és en aquesta senzillesa on es revela la grandesa de l'amor diví.

Benjamin, fill estimat, descansa en la pau del Senyor. Que la teva vida, plena de gràcia i d'amor, continuï il·luminant el nostre camí. Amén.